Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
El porró
El porró era un element imprescindible a totes les cases. A la República se'n van fer amb dibuixos referents a partits o sindicats. A l’entrada dels nacionals beure en porró era considerat perillós pel seu simbolisme catalanista. Les cases benestants no el feien servir. Amb la transició a les festes populars va revifar-se la tradició de beure en porró. Retallen el consum de vi i s’hi pot beure a galet.
LLEGIR MÉS »
La batalla de l’ou
Els garrofers del meu barri
Festes de la Mercè
La Mercè, es celebra cada 24 de setembre a Barcelona. El Piromusical sembla un conte de fades. Jo estic en terres llunyanes i cada any sento nostàlgia. Els records de temps passats brollen galopants dintre del cor. Per la Mercè ens reuníem tota la família. La mare preparava un dinar espectacular. Érem feliços de retrobar-nos tots junts. A la tarda sortia amb els meus amics,i recorríem la ciutat. Són temps que ja no tornaran... Sí. Estic lluny, més aquí també soc feliç
LLEGIR MÉS »
Moments
El meu gat Tito
El meu estel…
Records dels anys 40
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »
Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
Pel juny, la falç al puny!
Per allà els anys 50, a casa es va començar a segar amb la màquina segadora i posteriorment amb la lligadora. Fèiem els gabions, per conservar les espigues al camp fins a l’hora de batre. El dia abans que la màquina vingués, es duien les garbes a l’era i fèiem un moduló. La palla anava al paller o a la pallera i el blat es guardava al graner fins que es duia a moldre. Un cop teníem la farina, el flequer ens deia els quilos de pa que ens podria fer.
LLEGIR MÉS »
Nit de Nadal
Oficis desapareguts
Anar a arreplegar un nen.
La vinya del meu pare
La vinya de casa
La meva àvia, la lleteria i el català.
A la lleteria de casa, cada dia passava un carro ple de bidons de llet acabada de munyir. Em fascinava veure com l'àvia omplia la mesura, l'alçava i baixava la llet blanquíssima com una cascada i el gerro quedava com si fos ple de neu. En acabar la guerra, el Gran Manarie, va prohibir parlar el català, L'àvia no sabia parlar el castellà i el primer dia que va venir una senyora sense gerro, l'àvia li anava dient, tiene que portar un 'poto', l'altra no l'entenia de res i tothom va acabar rient...
LLEGIR MÉS »
El meu oncle Ramon
Els garrofers del meu barri
Cases mig ensorrades
La bòbila
![Per ca:user:amadalvarez (Treball propi) [CC-BY-SA-3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via la Wikimedia Commons](https://www.paginesviscudes.com/wp-content/uploads/2013/12/Mollet-Teneria-7025-110x75.jpg)
La Pelleria
Un personatge estrafolari
En Jesús es guanyava la vida fent de drapaire, no sabia llegir ni escriure, però feia els comptes més ràpid que una calculadora, feia els diners que volia, ensarronant a qui podia molt tranquil·lament. Un dia es va presentar amb la seva amant, la va conèixer durant la Guerra. En Jesús va passar per aquest planeta, sense fer molt soroll, sense pena ni gloria. Va viure a la seva manera, va ser feliç i lliure, fent tot el que li agradava sense immutar-se a pensar si ho feia bé o malament...
LLEGIR MÉS »
Les remors d’un poble
Oficis desapareguts
Aquells anys d’espelmes, carburo i petromax
El Cassi
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »
Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
El “Día de la Raza”
Del 12 d’octubre se’n deia "Día de la Raza” i recordo que al col·legi on feia el batxillerat em van encarregar que llegís un treball per la commemoració. Jo havia estudiat la 'Historia del Imperio Español' i totes les matances d'Hernán Cortés i companyia m’horroritzaven i això, em va inspirar un discurs inesperat. Quan vaig començar a llegir que a més de la glòria del descobriment d’Amèrica s’hauria de recordar l’aniquilació dels pobles indígenes, el Prefecte em va dir, renyant-me davant de tothom, que havia confiat en mi però, com que no en sabia, me n’anés a seure.
LLEGIR MÉS »
De quan fèiem la mili
El tabac i la llibertat
Fi de curs
El tren del record
Aprenent a llegir
Terra de pas…
Et deixaré casa meva mentre s'arregla la teva. Dona les mans i un somriure a qui t'ofereix la seva llar i quan retornis al teu niu, recorda'm com a un amic a qui no li deus res.
LLEGIR MÉS »
Anar de “veraneig”
Esclata la Guerra
Vida sana
Joanetes
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »
Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
El meu gat Tito
Un dia clar i transparent, vas formar part de la família. Mai havia somniat tenir una cosa tan deliciosa com tu. Eres petit, ros, pèl llarg i uns ulls verds. M'observaves amb curiositat, jo vaig sentir dintre meu un gran desig d’estimar-te, en aquell moment va néixer una empatia entre nosaltres. Vas fer les mil i una entremaliadures. Un matí em va estranyar que no vinguessis. Tu volies la llibertat, però la llibertat té un preu i les seves conseqüències...
LLEGIR MÉS »
L’ase que no volia sirgar
La Minuta
Un gall de ferro
Un perico que no és un perico
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »
Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
Les vacances dels anys 40
Quan era petit, pels anys 40 del segle passat, les vacances dels homes es resumien en estar-se al balcó i mirar la gent que passava pel carrer. Les dones, com sempre: anar a plaça, la cuina i les feines de casa. A la platja, hi anàvem com a molt, un parell de cops l'any, carregats amb el dinar dins el cistell de vímet. Pocs sabíem nedar. Dinàvem asseguts a la tovallola. Truita de patates , gasosa fresca i fruita. I cap a casa, acalorats dins el tramvia ben ple gent suada afanyats per agafar bitllet.
LLEGIR MÉS »
La nit de Sant Llorenç
Rememoració
Les anxoves
Anar de “veraneig”
La noia de la finestra
-
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS » 
Fou un temps de molta represió
La Guerra
Podem comunicar optimisme?
Solidaritat
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.