Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
Un pa que no era blanc
L'aliment primordial i de consum diari -si en tenies- era el pa... De nits, reganava un silenci sepulcral, lleument pertorbat pel tènue fregadís dels dos discos estriats del petit molinet fixat a una taula que gairebé totes les cases teníem per poder moldre blat, moresc etc., que algun pagès parent o amic ens feia arribar clandestinament i en petites dosis.
LLEGIR MÉS »
La butlla
Els garrofers del meu barri
Compartir
Quan els nens eren petits varen decidir de passar un dia al Parc de Barcelona. Jo encara caminava, però el que va començar amb il·lusió, va acabar essent un calvari. He volgut tornar-hi amb la meva cadira de rodes elèctrica. M´he sentit lliure de poder recórrer tot el parc, admirar les catifes, les flors, els arbres, els ocells ... Contemplat els animals exposats entre reixes, m'he sentit malament de gaudir de l'espectacle.
LLEGIR MÉS »
Retrobament
El meu estel…
Esclata la Guerra
Cunitas blancas
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »
Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
La casa pairal
He hagut de tornar a la casa pairal on vaig néixer i passar els primers anys de la meva vida a Castellnou de Seana. És una casa senzilla com moltes de les típiques cases de pagès d'un poble del Pla d'Urgell, amb la seva entrada, on hi havia hagut els animals i el pou, el primer pis amb l'estufa de llenya i la cuina econòmica i les golfes on assecàvem pernils. Mentre remenava algun calaix i m'emmirallava en algun mirall picat , pensava en tot el que s'hi ha viscut dins de les quatre parets de qualsevol casa. Alegries i penes. Moltes preocupacions, molts projectes i més d'una frustració íntima i silenciosa. La vida de moltes generacions queda discretament guardada dins de les cases i oblidada lentament amb el temps que tot ho pot i ho esborra.
LLEGIR MÉS »
Quan es batia a l’era
La vinya de casa
Nit de Nadal
El Pla d’Urgell
Oficis desapareguts
Llibres “sota taulell”
Quan s'inauguri el Mercat de Sant Antoni, seria un detall que hi hagués un petit record per a tots els llibreters del diumenge al matí, en particular per els els aquells que venien o manllevaven llibres "sota taulell". Gràcies a ells, molta gent per aquella època varem poder llegir llibres no censurats, especialment literatura catalana. S'ho mereixen.
LLEGIR MÉS »![Per ca:user:amadalvarez (Treball propi) [CC-BY-SA-3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via la Wikimedia Commons](https://www.paginesviscudes.com/wp-content/uploads/2013/12/Mollet-Teneria-7025-110x75.jpg)
La Pelleria
La meva àvia, la lleteria i el català.
La vinya del meu pare i els pinetons
Cases mig ensorrades
Pallers cremats
Uns consells mèdics molt antics, però actuals
A Cal Metge Vell, on hi havien viscut el meu besavi i el meu rebesavi, metges del poble, hi havia llibres de medicina molt antics, alguns fins i tot escrits en llatí i relligats amb pell. Fullejant-los d'adolescent, vaig descobrir-hi un escrit fet a mà del meu besavi, Era una poesia titulada “Consejos para una vida sana” d'abans del 1800. Me la vaig aprendre de memòria i sorprèn que doni consells tan útils encara..El millor és: “poco encierro, mucho trato i continua ocupación”. Els qui estem jubilats i tenim una certa edat l'hauríem d'adoptar com a lema.
LLEGIR MÉS »
La Colònia
El meu oncle Ramon
La meva pedra
Les remors d’un poble
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »
Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
La persecució del català a la postguerra
Es van canviar els noms de tots els carrers i d'alguns pobles. Semblava que es volia fer invisible el nom de Catalunya. En els “partes meteorológicos” de la ràdio en deien “el Nordeste Peninsular”. Tots els funcionaris van haver de firmar el “enterado” d’una circular que deia que serien expulsats si parlaven en català a la feina. Per això quan vaig fer la mili hi havia nois catalans, universitaris com jo, que escrivien en castellà a la seva xicota catalana. Però malgrat tot el català va resistir.
LLEGIR MÉS »
Adoctrinar
Com vaig aprendre català
Solidaritat
Fi de curs
Titelles
Records d’un viatge inesperat
Fa moltes primaveres, un grup de discapacitats físics que lluitàvem per un món sense barreres arquitectòniques vam organitzar un viatge amb tendes de campanya, a visitar altres països. El nostre responsable, en Josep Ramos, era ésser fora de sèrie. Cinc cotxes, sis voluntaris, quinze nosaltres. Alguns, amb cadira de rodes. Mai havíem sortit del nostre país! França, Alemanya, Suissa... Quan ho recordo amb sembla un somni, però va ser realitat!
LLEGIR MÉS »
El nostre 2CV
El Calderí
Anar de “veraneig”
1 de maig, festa del treballador
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »
Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
El meu oncle Ramon
Era carboner. El carbó que l’oncle feia era la única forma de fer anar les cuines casolanes. l al mateix temps que feia el carbó netejava el bosc. Feia unes grans pires de troncs ben col·locades i les encenia durant varis dies. Ell restava vigilant de nit i de dia. Solíem anar a fer-li algun dia companyia. L’oncle tenia un matxo per traginar les sàrries del carbó per el bosc. Quan jo anava a passar algun dia amb ell, venia fins on el cotxe ja no podia passar i em muntaven sobre el matxo pel camí del bosc. Jo tenia molta por. Amb tot, dormir al bosc era meravellós. Un dia el cavall es va desbridar i em va tirar a terra...
LLEGIR MÉS »
L’ase que no volia sirgar
Un gall de ferro
El meu gat Tito
La Minuta
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »
Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
La nit de Sant Llorenç
Uns nebots ens van convidar a berenar de peixet fregit a Mataró. Un paisatge idíl·lic ens va embolcallar donant-nos la benvinguda a un petit bar calat sobre la sorra mateix i amb un encís meravellós. De cop un 'cometa' va creuar el cel. Heu vist?, cridà algú. Sí, són les llàgrimes de Sant Llorenç. Avui és els seu dia. La nostra mirada no s’apartava del firmament. Un profund agraïment va quedar imprès dins nostre: viure uns bells moments plens d’amor no es troba cada dia.
LLEGIR MÉS »Anar de “veraneig”
Les vacances dels anys 40
Rememoració
La noia de la finestra
Les anxoves
La meva pedra
A Sant Cugat hi havia una clínica molt fantasma. Quinze dies de dejuni, només tisanes, el segon dia començo a orinar fang. Em diuen que són les pedres que es desfan. Estava molt dèbil. Sentia el meu cos com si es buidés. M’estiro i vaig veure un túnel, una gran resplendor al fons i vaig tenir una dolça sensació. Em van retornar. El dolor va desaparèixer. Quan arribi el dia de volar al Més Enllà, no sentiré la mateixa dolçor ...
LLEGIR MÉS »
L’anècdota
La Guerra
La JOC
Solidaritat
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.