Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
Un pa que no era blanc
L'aliment primordial i de consum diari -si en tenies- era el pa... De nits, reganava un silenci sepulcral, lleument pertorbat pel tènue fregadís dels dos discos estriats del petit molinet fixat a una taula que gairebé totes les cases teníem per poder moldre blat, moresc etc., que algun pagès parent o amic ens feia arribar clandestinament i en petites dosis.
LLEGIR MÉS »
Els garrofers del meu barri
Cigrons corcats, com molta gent
Passejant amb l’àvia per Google Street View
L’àvia tenia 14 anys i vivia a Bilbao però en els darrers anys la seva família llogava una casa per a passar els estius en un poble d’Àlaba, Puentelarrá, distingit per un pont sobre l’Ebre i pel fet que a l’altra banda del riu hi comença la província de Burgos. L’any 36, aquell “estiueig” va durar catorze mesos: quan Vitoria i la majoria de la província d’Àlaba va quedar sota el control de les tropes franquistes des d’un primer moment, evitant les zones de combat,
LLEGIR MÉS »
Compartir
Infantesa
El nostre 2CV
Records i malson
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »
Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
Anar a arreplegar un nen.
A Can Mateu de Vilobí, la meva àvia Elvira portava la casa pairal i era el que ara és una llevadora. Quan anava a assistir a un part, deien que havia anat a arreplegar un nen! Venien a buscar-la de tots els masos del voltant, de Vilobí i Brunyola. Normalment hi havia d'anar a peu i alguna vegada, si hi havia sort, la venien a buscar amb una tartana. No se n'hi havia mort mai cap . A més a més , l'àvia tenia cura de la salut de tota la família. Recordo a casa una calaixera ben plena de potingues i bàlsams i un tros de terra dedicat exclusivament a les plantes medicinals.
LLEGIR MÉS »
Pel juny, la falç al puny!
Nit de Nadal
La casa pairal
Oficis desapareguts
El Pla d’Urgell
Pallers cremats
El nostre barri, a Mollet, estava voltat de cases de pagès que solien tenir pallers (ara ja no se’n veuen). Va haver-hi una temporada esgarrifosa de malefactors que a les nits es dedicaven a encendre els pallers. Recordo que jo era una nena i em moria de por, quan a casa el pare s’alçava del llit, i mig vestit se n’anava a apagar foc. Feien una cadena amb galledes i des del pou d’aigua més proper paraven com podien el gran foc . Fou un temps d’incertesa. Es deia que erren accions polítiques, que interessos amagats, tantes coses... La gent del poble que tenia masies van passar una temporada molt dolenta.
LLEGIR MÉS »
Llibres “sota taulell”
El meu oncle Ramon
Cases mig ensorrades
La meva àvia, la lleteria i el català.
Els garrofers del meu barri
Un personatge estrafolari
En Jesús es guanyava la vida fent de drapaire, no sabia llegir ni escriure, però feia els comptes més ràpid que una calculadora, feia els diners que volia, ensarronant a qui podia molt tranquil·lament. Un dia es va presentar amb la seva amant, la va conèixer durant la Guerra. En Jesús va passar per aquest planeta, sense fer molt soroll, sense pena ni gloria. Va viure a la seva manera, va ser feliç i lliure, fent tot el que li agradava sense immutar-se a pensar si ho feia bé o malament...
LLEGIR MÉS »
Les remors d’un poble
La meva àvia, la lleteria i el català.
Veus del pati
![Per ca:user:amadalvarez (Treball propi) [CC-BY-SA-3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via la Wikimedia Commons](https://www.paginesviscudes.com/wp-content/uploads/2013/12/Mollet-Teneria-7025-110x75.jpg)
La Pelleria
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »
Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
Solidaritat
La nena es va llevar alegre com la primavera per anar a l'escola. Aquell dia hi havia una nena nova a la seva classe, de la mateixa edat i anava amb cadira de rodes com la seva àvia. Les altres nenes es van quedar parades i ella s'hi va asseure al costat. A l'hora del pati baixaren amb ascensor. Allà varen començar els problemes, els problemes de les barreres arquitectòniques. Sense pensar-ho massa se'n va anar a trobar la directora i li va explicar el problema. Quan va arribar a casa, no podia deixar-hi de pensar. Si el moliner pot dirigir i vigilar el curs del riu, jo també puc lluitar perquè tots tinguem els mateixos drets. Fora barreres! Hi va dedicar la vida i la amistat amb Andrea encara dura.
LLEGIR MÉS »
De quan fèiem la mili
El “Día de la Raza”
La persecució del català a la postguerra
Aprenent a llegir
La mare em va ensenyar a llegir
Era un dia d’estiu
Quatre noies encaixades dins un dos cavalls. Anàvem plenes d’entusiasme a passar un dia de càmping. Les nostres limitacions no minvaven gens ni mica la il·lusió que bullia al nostre entorn. Al passar la porta d’entrada, uns grans crits d’uns nois joves que aplaudien la nostra presència dient: Noies maques a la vista! Apa nois que estem de sort!.Una de les noies la més atrevida li va dir. Si, si, maques, ja ho veuràs. Espera que baixem del cotxe
LLEGIR MÉS »
1 de maig, festa del treballador
Esclata la Guerra
Vida sana
El refugi de Céllecs
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »
Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
Un perico que no és un perico
Aquí a la residència hi ha varies senyores que es diuen Maria. Una d’elles té sortida al terrat i sembla que estigui vivint en un pis propi; també n'hi ha una altra, que també es diu Maria, i li diuen “la del perico” . Per tenir el perico a prop d’ella el té a la galeria tot el dia i ens coneix a tots; sobretot als que hi passem més hores i li parlem, que ell ens contesta. Al perico, no se li escapa res ni ningú que entri o surti de l’estança i, si som les persones que ell ja coneix, fa un crit darrera un altre perquè anem a saludar-lo i parlar. Segons quins dies, ens passem tota la tarda parlant.
LLEGIR MÉS »
L’ase que no volia sirgar
El meu oncle Ramon
Fotografia del Popi
La Minuta
Un gall de ferro
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »
Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
La noia de la finestra
A la classe de català del casal de gent gran del barri, ens van dir de fer una redacció inspirats amb el quadre de Dalí "La noia de la finestra". Vaig escriure ... La noia de la finestra, amb la mirada fixa cap el mar, fins poder veure la barca. Tan hi fa el peix que porti. El cor li batega com el motor de la barca. Quan arribi, el seu xicot baixarà con sempre el primer, descalç i ella, també descalça, correrà per damunt la sorra...
LLEGIR MÉS »
Anar de “veraneig”
Les vacances dels anys 40
Rememoració
Les anxoves
La nit de Sant Llorenç
La Guerra
Vaig viure la Guerra, estudiant .Em va costar molt que m'admetessin. Imaginaven que la meva reduïda mobilitat podia encomanar-se. Em vaig matricular a l’Institut de segona ensenyança a Granollers. Els trens no funcionaven, el busos no venien. Però érem joves entusiasmats. Els perills que corríem amb els bombardeigs del manaire enemic no ens preocupaven. No ens perdíem un dia de classe. Sempre animats i amb joia. Jo sabia que el meu futur havia de sortir del que en pogués treure dels estudis. Així vaig passar la guerra (la meva). Lluitant per assolir uns coneixements que permetessin viure dignament
LLEGIR MÉS »
Un fet tràgic, amb humor
Ara que tinc 80 anys
Compartir
La JOC
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.