A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
Les anxoves
En un temps de no estar massa bé de salut havia de passar temporades a la platja per recuperar forces. A Blanes, una família, em va acollir amb molta estima i delicadesa. Hi anava a l’estiu. Sabeu que berenaven cada tarda a les cinc? Doncs un suculent pa amb tomàquet farcit d’anxoves que l’àvia ens preparava amb amor. Ells mateixos les pescaven i les posaven a punt per menjar. Una autèntica delícia. No puc oblidar aquelles tardes d’estiu que ens asseiem al portal de la casa per berenar, de cara al mar i amb un horitzó blau intens que en marcava tot l’entorn. Per això quan parlen de les anxoves de l’Escala jo me ne’n ric i penso que no han tastat les de Blanes.
LLEGIR MÉS »La batalla de l’ou
Per Divendres Sant, ous amb panses i bacallà
Ara que tinc 80 anys
La veritat és que impressiona tenir 80 anys. Quan era nano una persona de 80 anys em semblava un ésser exòtic. I ara que sóc jo qui els té em sento el mateix d’abans. Però ho sóc el mateix d’abans? El mirall em diu que no, però no em refereixo a això. Abans ho tenia tot més clar: les coses eren blanques o negres, s’hi havia d’estar a favor o en contra... ara m’he tornat més dubitatiu, veig el món més complex, més polièdric. És això l’experiència? Mirant les fotos de fills i nets, penso que són ells la millor jugada, la que dona més goig.
LLEGIR MÉS »El 12 del meu carrer
L’any del bolet
La Minuta
L’anècdota
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
La vinya de casa
En aquella època a moltes cases del poble feien vi per al seu consum, i una pràctica habitual, ja desapareguda, era que, a les que els en sobrava, el posaven a la venda a granel o en gots, i per fer saber a la gent que tenien vi per vendre, posaven una branca de cep, el que en deien una tòria, sobre la porta d’entrada.
LLEGIR MÉS »El meu paisatge
La casa pairal
Pallers cremats
La vinya del meu pare
Anar a arreplegar un nen.
El meu oncle Ramon
Era carboner. El carbó que l’oncle feia era la única forma de fer anar les cuines casolanes. l al mateix temps que feia el carbó netejava el bosc. Feia unes grans pires de troncs ben col·locades i les encenia durant varis dies. Ell restava vigilant de nit i de dia. Solíem anar a fer-li algun dia companyia. L’oncle tenia un matxo per traginar les sàrries del carbó per el bosc. Quan jo anava a passar algun dia amb ell, venia fins on el cotxe ja no podia passar i em muntaven sobre el matxo pel camí del bosc. Jo tenia molta por. Amb tot, dormir al bosc era meravellós. Un dia el cavall es va desbridar i em va tirar a terra...
LLEGIR MÉS »La vinya del meu pare i els pinetons
Els garrofers del meu barri
Pallers cremats
La Pelleria
Cases mig ensorrades
El drapaire
Tots els papers vells que arreplegàvem eren gelosament guardats, esperant el moment de sentir la trompeta del "drapaire" anunciant el seu pas per davant de casa nostra. El dia que hi havia més sort, generalment un diumenge, passava l'home que comprava pells de conill. Eren més ben pagades que els papers. El que fèiem la canalla dels anys 50, allò sí que era reciclatge!
LLEGIR MÉS »La meva àvia, la lleteria i el català.
El musclaire
El meu oncle Ramon
La Colònia
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
La Guerra
Vaig viure la Guerra, estudiant .Em va costar molt que m'admetessin. Imaginaven que la meva reduïda mobilitat podia encomanar-se. Em vaig matricular a l’Institut de segona ensenyança a Granollers. Els trens no funcionaven, el busos no venien. Però érem joves entusiasmats. Els perills que corríem amb els bombardeigs del manaire enemic no ens preocupaven. No ens perdíem un dia de classe. Sempre animats i amb joia. Jo sabia que el meu futur havia de sortir del que en pogués treure dels estudis. Així vaig passar la guerra (la meva). Lluitant per assolir uns coneixements que permetessin viure dignament
LLEGIR MÉS »El tren del record
El meu amic Villar
Com vaig aprendre català
De quan fèiem la mili
Aprenent a llegir
1 de maig, festa del treballador
Per la meva mare, aquesta festa era sagrada i sempre la celebràvem. El dia abans, preparava per fer una bona paella i costelles de bè a la brasa. Ho ficava tot dins d’un cabàs, plats, cassola, culleres i anàvem molta colla a la Font del Cigró. La mare estenia unes tovalles, entre tots paràvem una gran taula, i no hi faltava de res. El lloc és mol bonic, hi ha tota classe de vegetació, queda bastant alt i podies gaudir d'un paisatge de somni, contemplar la ciutat estesa els nostres peus. Ens ho passàvem pipa, tots eren amics del barri..
LLEGIR MÉS »Riells
Vivències d’acampada
Records d’un viatge inesperat
Terra de pas…
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
El meu gat Tito
Un dia clar i transparent, vas formar part de la família. Mai havia somniat tenir una cosa tan deliciosa com tu. Eres petit, ros, pèl llarg i uns ulls verds. M'observaves amb curiositat, jo vaig sentir dintre meu un gran desig d’estimar-te, en aquell moment va néixer una empatia entre nosaltres. Vas fer les mil i una entremaliadures. Un matí em va estranyar que no vinguessis. Tu volies la llibertat, però la llibertat té un preu i les seves conseqüències...
LLEGIR MÉS »Fotografia del Popi
El meu oncle Ramon
L’ase que no volia sirgar
Un perico que no és un perico
Un gall de ferro
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
Rememoració
La vaig conèixer treballant a una empresa de tocadiscos. Tenia el do d'escoltar i amb ella vaig aprendre a desfer-me dels meus complexos i vaig descobrir el ballet, la música, l'amistat, la naturalesa... i sobretot, el mar. La nostre diversió preferida era caminar per la platja. Érem dues adolescents que volíem cruspir-nos el món. El seu somni era ser una gran violinista, tocar en una orquestra, i conèixer món. El meu somni era ser periodista i fotògrafa, i anar el tercer món a salvar éssers de la misèria. Del que varem planejar res es va complir. Crec que tot està escrit.
LLEGIR MÉS »La nit de Sant Llorenç
La noia de la finestra
Les anxoves
Les vacances dels anys 40
Anar de “veraneig”
Solidaritat
La nena es va llevar alegre com la primavera per anar a l'escola. Aquell dia hi havia una nena nova a la seva classe, de la mateixa edat i anava amb cadira de rodes com la seva àvia. Les altres nenes es van quedar parades i ella s'hi va asseure al costat. A l'hora del pati baixaren amb ascensor. Allà varen començar els problemes, els problemes de les barreres arquitectòniques. Sense pensar-ho massa se'n va anar a trobar la directora i li va explicar el problema. Quan va arribar a casa, no podia deixar-hi de pensar. Si el moliner pot dirigir i vigilar el curs del riu, jo també puc lluitar perquè tots tinguem els mateixos drets. Fora barreres! Hi va dedicar la vida i la amistat amb Andrea encara dura.
LLEGIR MÉS »Sr. Roger Grau, una lliçó de vida
Esperar
Una porta que s’obrí al món
L’anècdota