Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
Els garrofers del meu barri
Vaig néixer al barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles, fa molts anys era una mica poble. Tothom sortia a prendre la fresca al carrer quan feia calor. A prop de casa, hi havia una part amb molts garrofers i matolls que ningú no tallava. Quan plovia s'omplia de gent agafant cargols. Amb el meu germà i dos cosins, en fèiem un cubell ben ple, n'hi havia per tothom. També agafàvem garrofes fins omplir-ne un sac . N'hi havia de molt dolces, però com que no érem cavalls, agafàvem uns empatxos que feien anar de bòlit a les nostres mares.
LLEGIR MÉS »
El porró
Cigrons corcats, com molta gent
La batalla de l’ou
Llegint aquest llibre he evocat els meus records de nen de 5 anys a Barcelona aquell 1938, l’any dels bombardeigs i de la mancança d’aliments. No vaig passar gana gràcies al pare, que tenia una botiga de roba i pujant en els pocs trens que funcionaven s'arribava als pagesos dels pobles per bescanviar mitjons per menjar. Un dia penjat del tren, va perdre el sac. “La batalla de l’ou”, fa referència a una campanya de la Generalitat que animava a cada família obrera de Barcelona a tenir gallines al terrat. El pare ho va fer, però cap al final de la guerra, la misèria era tan gran que no hi havia ni rosegons ni res per les gallines. En un llarg viatge a la caixa d'un camió va portar-me al poble dels Prats de Rei, amb l’àvia.
LLEGIR MÉS »
Fotografia del Popi
L’anècdota
Passejant amb l’àvia per Google Street View
Records
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »
Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
Quan es batia a l’era
No sóc pagès ni fill de pagesos, però tinc bons records de quan es batia a l'era, a la dècada dels 40. Són els records, incomplets i difusos, d'un nen de Barcelona que passava l'estiu a casa els oncles, pagesos dels Prats de Rei, terra de blat i ordi. El perill de fer panada, entrar batuda, lligar els estaquirots, estendre garbes , enganxar el corró a la mula, tocar i girar la batuda, dinar escudella, fer la migdiada a l'ombra de la noguera i quan arribava la marinada, ventar, garbellar i ensacar. I l'endemà sant tornem-hi!. Les batudes eren molt importants: la culminació de la feina de tot l'any i el principal suport econòmic de la família.
LLEGIR MÉS »
Pallers cremats
Nit de Nadal
El Pla d’Urgell
Pel juny, la falç al puny!
Anar a arreplegar un nen.
-
Els garrofers del meu barri
Vaig néixer al barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles, fa molts anys era una mica poble. Tothom sortia a prendre la fresca al carrer quan feia calor. A prop de casa, hi havia una part amb molts garrofers i matolls que ningú no tallava. Quan plovia s'omplia de gent agafant cargols. Amb el meu germà i dos cosins, en fèiem un cubell ben ple, n'hi havia per tothom. També agafàvem garrofes fins omplir-ne un sac . N'hi havia de molt dolces, però com que no érem cavalls, agafàvem uns empatxos que feien anar de bòlit a les nostres mares.
LLEGIR MÉS » 
La bòbila
Llibres “sota taulell”
El meu oncle Ramon
![Per ca:user:amadalvarez (Treball propi) [CC-BY-SA-3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via la Wikimedia Commons](https://www.paginesviscudes.com/wp-content/uploads/2013/12/Mollet-Teneria-7025-110x75.jpg)
La Pelleria
Cases mig ensorrades
Històries de Barcelona que m’explicava l’àvia
Als 12 anys treballava de minyoneta a l'Eixample. Amb la bomba del Liceu va morir una noieta veïna del pis on treballava. Havia collit joncs al Paral·lel que era una riera quan tenia 16 anys, es va casar amb un xicot del poble i van anar-hi a viure. Coincidint amb les angúnies de la Setmana Tràgica van obrir una botiga al Raval. que seria també la seva vivenda familiar. Va conèixer la Monyos -Dolors, per què ho fas d’anar així pel carrer fent el tonto?-, que viva a prop, al mateix carrer on el 1923, assassinaren el Noi del Sucre. Deia que des de la botiga van sentir els trets i, ja amb el meu pare, hi van córrer...
LLEGIR MÉS »L’anècdota
El meu oncle Ramon
La meva pedra
La bòbila
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »
Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
El “Día de la Raza”
Del 12 d’octubre se’n deia "Día de la Raza” i recordo que al col·legi on feia el batxillerat em van encarregar que llegís un treball per la commemoració. Jo havia estudiat la 'Historia del Imperio Español' i totes les matances d'Hernán Cortés i companyia m’horroritzaven i això, em va inspirar un discurs inesperat. Quan vaig començar a llegir que a més de la glòria del descobriment d’Amèrica s’hauria de recordar l’aniquilació dels pobles indígenes, el Prefecte em va dir, renyant-me davant de tothom, que havia confiat en mi però, com que no en sabia, me n’anés a seure.
LLEGIR MÉS »
Com vaig aprendre català
El tren del record
Aprenent a llegir
De quan fèiem la mili
Fi de curs
El que s’ha de patir sent dona
Dins del meu dos cavalls varem enfilar el coll de Parpers per arribar a la carretera de la costa que arriba Blanes. No hi havia encara l'autopista i calia travessar tot Mataró. En una cruïlla un cotxe ens va passar fregant per davant. Va ser un miracle que no topéssim. El conductor cridava com un desfermat. Tot plegat no fou important, el que si fou palès, que l'ajuda de bastons per caminar, sempre fan pensar que no es pot conduir com cal. I molt més quan la usuària n'és una dona.
LLEGIR MÉS »
Riells
L’ase que no volia sirgar
Joanetes
Esclata la Guerra
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »
Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
Un perico que no és un perico
Aquí a la residència hi ha varies senyores que es diuen Maria. Una d’elles té sortida al terrat i sembla que estigui vivint en un pis propi; també n'hi ha una altra, que també es diu Maria, i li diuen “la del perico” . Per tenir el perico a prop d’ella el té a la galeria tot el dia i ens coneix a tots; sobretot als que hi passem més hores i li parlem, que ell ens contesta. Al perico, no se li escapa res ni ningú que entri o surti de l’estança i, si som les persones que ell ja coneix, fa un crit darrera un altre perquè anem a saludar-lo i parlar. Segons quins dies, ens passem tota la tarda parlant.
LLEGIR MÉS »
La Minuta
El meu gat Tito
L’ase que no volia sirgar
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Fotografia del Popi
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »
Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
Les vacances dels anys 40
Quan era petit, pels anys 40 del segle passat, les vacances dels homes es resumien en estar-se al balcó i mirar la gent que passava pel carrer. Les dones, com sempre: anar a plaça, la cuina i les feines de casa. A la platja, hi anàvem com a molt, un parell de cops l'any, carregats amb el dinar dins el cistell de vímet. Pocs sabíem nedar. Dinàvem asseguts a la tovallola. Truita de patates , gasosa fresca i fruita. I cap a casa, acalorats dins el tramvia ben ple gent suada afanyats per agafar bitllet.
LLEGIR MÉS »
La noia de la finestra
Les anxoves
Rememoració
La nit de Sant Llorenç
Anar de “veraneig”
Un fet tràgic, amb humor
Fa molt temps, un bitxo, un microbi, o ves a saber què, es va apoderar del seu ésser i ara fa tots els moviments, menys els que ell vol. És un Don Juan, un conquistador nat i quan veu una noia jove, maca i gentil, els ulls se’n hi van. Això si que ho controla! Quan se li acosta, la seva mirada és plena de mel, d’una dolçor encantadora i ansiosa d’amor. Però, tot contemplant-la, se li escapen les mans. Ell voldria acariciar la cara, però la ma va on li plau
LLEGIR MÉS »
La Guerra
Esperar
Valenta com una estrangera
Una porta que s’obrí al món
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.