A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
El musclaire
No trobo cap record d'aquest personatge conegut com el Musclaire que va ser molt popular al barceloní barri de Sant Gervasi ja fa molts anys i del que jo, només en vaig sentir parlar, però la meva mare, l'havia vist i sentir cantar. El Musclaire venia amb un carretonet ple de musclos des de la Barceloneta per vendre'ls al barri de Sant Gervasi, on era popular per la seva forta veu de tenor. La mare, quan escoltava òpera deia : No ho fa gens malament aquest, però com el Musclaire, ningú!.
LLEGIR MÉS »Per Divendres Sant, ous amb panses i bacallà
Els garrofers del meu barri
Fotografia del Popi
Conec tots els racons de la casa, és la meva debilitat, faig tot el que vull, què més puc desitjar? Per mi la vida és molt senzilla i ben mirat, es pot ser feliç. La recepta és estar tranquil, sentir el sol que t'acarona, mirar el cel, contemplar un bella posta de sol, admirar el vol dels ocells... Fa temps, el cap de setmana anàvem a un poble mol bonic i passàvem dos dies meravellosos. Saltàvem i corríem pels camps, caçàvem ocells, sargantanes i unes ratetes petites. Els gats, fem les coses el revés dels humans, ells ploren quan els fills se'n van. Als humans, els observo i em fan llàstima, pateixen per coses que per mi no tenen sentit.
LLEGIR MÉS »L’any del bolet
Festes de la Mercè
Cunitas blancas
La Minuta
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
La vinya del meu pare
El pare treballava una vinya els caps de setmana i en treia vi per tota la família. Era la nina dels seus ulls, se'n sentia molt orgullós amb els grans raïms a la mà dient: vegeu, aquest és el fruit del meu treball. Per les vacances d'escola, al setembre hi solíem pujar a fer-hi un àpat. Era una autèntica delícia. Fresc, acabat de collir, i ros daurat que feia venir salivera a la boca. El pare solia comentar: No sé pas qui ve a menjar el raïm a la vinya, si algun dia el caço sabrà qui sóc jo. Un bon dia, tota la quitxalla del grup estava malalta...
LLEGIR MÉS »Quan es batia a l’era
El meu paisatge
Pel juny, la falç al puny!
Pallers cremats
La casa pairal
Els garrofers del meu barri
Vaig néixer al barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles, fa molts anys era una mica poble. Tothom sortia a prendre la fresca al carrer quan feia calor. A prop de casa, hi havia una part amb molts garrofers i matolls que ningú no tallava. Quan plovia s'omplia de gent agafant cargols. Amb el meu germà i dos cosins, en fèiem un cubell ben ple, n'hi havia per tothom. També agafàvem garrofes fins omplir-ne un sac . N'hi havia de molt dolces, però com que no érem cavalls, agafàvem uns empatxos que feien anar de bòlit a les nostres mares.
LLEGIR MÉS »El meu oncle Ramon
Llibres “sota taulell”
La Pelleria
El Pont de la Mandra
Pallers cremats
1 de maig, festa del treballador
Per la meva mare, aquesta festa era sagrada i sempre la celebràvem. El dia abans, preparava per fer una bona paella i costelles de bè a la brasa. Ho ficava tot dins d’un cabàs, plats, cassola, culleres i anàvem molta colla a la Font del Cigró. La mare estenia unes tovalles, entre tots paràvem una gran taula, i no hi faltava de res. El lloc és mol bonic, hi ha tota classe de vegetació, queda bastant alt i podies gaudir d'un paisatge de somni, contemplar la ciutat estesa els nostres peus. Ens ho passàvem pipa, tots eren amics del barri..
LLEGIR MÉS »Sons del carrer
Uns consells mèdics molt antics, però actuals
La bòbila
El drapaire
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
La mare em va ensenyar a llegir
Tenia 6 anys i mig i no havia anat mai a escola. En dos o tres mesos la mare em va ensenyar a llegir i escriure amb una “cartilla”. Cada matí en fèiem una mica i en vaig aprendre de seguida fent servir solament “lletres de pal”. Ella no era mestra ni tenia cap títol, era una noia senzilla de poble, filla de pagesos que li agradava molt llegir. De nena, l’alegria més gran de la setmana era quan passava el carter per casa seva i cridava: nena, el Patufet!. He conservat tota la vida l'afició a la lectura.
LLEGIR MÉS »La torre de l’Ou
El tabac i la llibertat
La persecució del català a la postguerra
De quan fèiem la mili
De quan vaig conèixer les barraques de Montjuïc
Esclata la Guerra
Feia dies que preparàvem una acampada al Montseny. La tenda reposava tranquil·lament vora la porta, la roba, el menjar i els sacs per dormir que no eren com ara (la mare feia unes fundes amb llençols vells on al arribar al lloc els omplíem de palla). De sobte sentim una gran cridòria: han cremat l'església! . El meu germà i jo no enteníem res de res. Els grans varen optar per no sortir, nosaltres cridàvem que volíem anar a la acampada. Va passar gent forastera i cridaven: Ha esclatat la guerra!
LLEGIR MÉS »Vivències d’acampada
El que s’ha de patir sent dona
1 de maig, festa del treballador
Cases mig ensorrades
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
El meu gat Tito
Un dia clar i transparent, vas formar part de la família. Mai havia somniat tenir una cosa tan deliciosa com tu. Eres petit, ros, pèl llarg i uns ulls verds. M'observaves amb curiositat, jo vaig sentir dintre meu un gran desig d’estimar-te, en aquell moment va néixer una empatia entre nosaltres. Vas fer les mil i una entremaliadures. Un matí em va estranyar que no vinguessis. Tu volies la llibertat, però la llibertat té un preu i les seves conseqüències...
LLEGIR MÉS »Un gall de ferro
Fotografia del Popi
Un perico que no és un perico
L’ase que no volia sirgar
El meu oncle Ramon
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
Les anxoves
En un temps de no estar massa bé de salut havia de passar temporades a la platja per recuperar forces. A Blanes, una família, em va acollir amb molta estima i delicadesa. Hi anava a l’estiu. Sabeu que berenaven cada tarda a les cinc? Doncs un suculent pa amb tomàquet farcit d’anxoves que l’àvia ens preparava amb amor. Ells mateixos les pescaven i les posaven a punt per menjar. Una autèntica delícia. No puc oblidar aquelles tardes d’estiu que ens asseiem al portal de la casa per berenar, de cara al mar i amb un horitzó blau intens que en marcava tot l’entorn. Per això quan parlen de les anxoves de l’Escala jo me ne’n ric i penso que no han tastat les de Blanes.
LLEGIR MÉS »Rememoració
La noia de la finestra
Anar de “veraneig”
La nit de Sant Llorenç
Les vacances dels anys 40
La JOC
De joveneta estava molt dolguda amb el món que em tocava viure. A la JOC, vaig conèixer la Lolita Martinez, molt acollidora i plena d’amor. Em van proposar de formar part del comitè. Moltes coses van canviar. Em sentia útil i estimada. En aquella època es van aconseguir moltes millores i vaig descobrir la verdadera església. Ara, amb el pas de moltes primaveres, tot allò que varem aconseguir, no ha servit de res. Tenim una crisis a sobre nostre que no hi ha qui l'entengui; els mandataris cada dia més podrits, i els pobres i obrers cada dia pitjor, sense treball i molts sense vivenda.
LLEGIR MÉS »Vivències d’acampada
Esperar
Solidaritat
Una porta que s’obrí al món