• Canal d'Urgell. (tardor 2006)

    El Pla d’Urgell

    M'estreno en aquestes "Pàgines viscudes" i us presentaré la meva petita comarca “el jardí més endreçat del país..." , la Plana d’Urgell. La terra és verda i ufanosa gràcies al Canal d’Urgell que la rega i li dóna vida en tots els sentits. Abans d’arribar-hi l’aigua aquesta plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi. Els anys que la pluja acompanyava els pagesos anaven vivint, però els anys de sequera, malament rai!. A partir del 1862, amb l’arribada de l’aigua, les coses van canviar totalment i llavors la transformació va ser radical. Aquesta terra, tan plana i breu, que els relleus se’ls ha engolit un sol que brama..

    LLEGIR MÉS »
  • Volar

    Records

  • Prats de Rei (l'Anoia), cap a l'any 1946 o 1947.

    Les remors d’un poble

  • Tenda. Milícies universitàries.Castillejos_1954

    De quan fèiem la mili

    Les Milícies Universitàries, que era la forma de fer la mili de la majoria d'estudiants als anys 50, representaven una esperpèntica pèrdua de temps. Fins i tot des del punt de vista militar era d'una inutilitat escandalosa. No t'ensenyaven a fer la guerra (ni ganes). La instrucció tenia un propòsit estètic. Calia aprendre a marcar el pas, “firmes”, “descanso” ... per després manar-ho fer als reclutes. Ens destinaven a Artilleria Antiaèria, però els canons destinats a la nostra instrucció eren restes de la Segona Guerra Mundial. Ara m'il·lusiona una Catalunya independent lliure d'exèrcit i forces armades

    LLEGIR MÉS »
  • Canons. Milícies universitàries. Castillejos, 1954

    Alguns records de la mili a Castillejos

  • La vinya del meu pare

    La vinya del meu pare

    El pare treballava una vinya els caps de setmana i en treia vi per tota la família. Era la nina dels seus ulls, se'n sentia molt orgullós amb els grans raïms a la mà dient: vegeu, aquest és el fruit del meu treball. Per les vacances d'escola, al setembre hi solíem pujar a fer-hi un àpat. Era una autèntica delícia. Fresc, acabat de collir, i ros daurat que feia venir salivera a la boca. El pare solia comentar: No sé pas qui ve a menjar el raïm a la vinya, si algun dia el caço sabrà qui sóc jo. Un bon dia, tota la quitxalla del grup estava malalta...

    LLEGIR MÉS »
  • La por

    Les pors d’un nen

  • Entremaliadures

    Entremaliadures

Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.