Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
Cigrons corcats, com molta gent
De l'època del racionament, el que més recordo, són els cigrons corcats. La meva mare els ficava amb aigua i bicarbonat en remull el capvespre i l'endemà hi havia una massa negra surant: eren els corcs. Les botigues de queviures havien de tenir el retrat de Franco ben a la vista. Moltes van "fer l'agost" amb l'estraperlo. Per sota taulell s'ho venien al preu que volien amb el vist i plau de les autoritats del barri que s'enduien la seva part.
LLEGIR MÉS »
Els garrofers del meu barri
Un pa que no era blanc
Un episodi de la nevada del 1962
Al mati´al obrir la finestra la mare va dir --Déu meu! Està tot nevat. Jo tenia tant dolor que ni la neu em va alegrar. El drapaire, quan va saber el que passava, va venir amb el seu carro i la mula, tot dient --Jo la portaré allà on sigui. Al arribar a la Meridiana no es veia cap camí, ell va agafar una pala i anava fent pas,
LLEGIR MÉS »
Rememoració
Records i malson
Records de la Guerra…
La mare em va ensenyar a llegir
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
El meu paisatge
Tots tenim un paisatge preferit que sentim nostre i estimem més que els altres. Els paisatges han ajudat a ser com som. Jo sóc del Pla d’ Urgell i estic acostumat a les planures amb postes de sol llargues i de mil colors. Aquí sembla que el sol no se’n vulgui anar. La plana d’ Urgell sobrepassa els límits de la comarca. Abans d’arribar-hi l’aigua la plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi. La mà de l’home ha convertit la plana agresta i dura, en quelcom rialler, alegre i fàcil d’habitar. A mi m’agrada molt la plana d’ Urgell, amb els seus cultius, les seves sèquies i canals, els seus colors, les seves boires, els seus freds i les seves calors, els seus arbres i les quadrícules del seus cultius.
LLEGIR MÉS »
Nit de Nadal
La casa pairal
Pel juny, la falç al puny!
La vinya de casa
El Pla d’Urgell
La meva àvia, la lleteria i el català.
A la lleteria de casa, cada dia passava un carro ple de bidons de llet acabada de munyir. Em fascinava veure com l'àvia omplia la mesura, l'alçava i baixava la llet blanquíssima com una cascada i el gerro quedava com si fos ple de neu. En acabar la guerra, el Gran Manarie, va prohibir parlar el català, L'àvia no sabia parlar el castellà i el primer dia que va venir una senyora sense gerro, l'àvia li anava dient, tiene que portar un 'poto', l'altra no l'entenia de res i tothom va acabar rient...
LLEGIR MÉS »
El Pont de la Mandra
Llibres “sota taulell”
Pallers cremats
Cases mig ensorrades
La vinya del meu pare i els pinetons
Sons del carrer
La cadiraire, una dona que, la recordo una mica gran, carregada amb una cadira, que cridava "Cadiraaaire!". Et deixava els seients de les cadires de vímet com a nous. La dona que cridava: "Noieees matooons!". Et venia uns matons acabats de fer boníssims. L'home que cridava "El geeel!".Un home corpulent que sempre anava enfilat al carro tirat per un burro, alla hi portava les barres de gel i et tallava el tros que volies. Quan
LLEGIR MÉS »
Les remors d’un poble
Històries de Barcelona que m’explicava l’àvia
Santa Llúcia, festa de les modistetes
Anar a arreplegar un nen.
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »
Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
Una escola de poble
L’escola del meu poble era com el que seria ara una escola rural: hi havia tres classes diferents, la de les nenes, la dels nens i la de pàrvuls. A la classe dels nens hi anàvem tots els nens del poble de 6 a 14 anys. Els de diferents cases de pagès arribàvem sempre un quart abans. Nosaltres mateixos agafàvem les claus d’un armariet i obríem l’escola i, quan feia fred, enceníem l’estufa, de manera que quan arribaven la resta de companys i el mestre, la classe ja era calenta
LLEGIR MÉS »
La persecució del català a la postguerra
El “Día de la Raza”
La torre de l’Ou
Fi de curs
Una porta que s’obrí al món
Cases mig ensorrades
Anant d'excursió, es veuen cases mig ensorrades. Se'n veuen de tan velles que segur ja fa molts anys va caure el sostre ; les finestres sense cap vidre i la resta de la casa envaïda pels ocells. Els descendents dels qui hi van viure i , potser mai no sabran els afanys dels seus avant-passats per fer-ne una llar acollidora, ni els plans, projectes i petons d'aquells que en van gaudir amb il·lusió. Penso que aquelles cases mig ensorrades, són l'empremta que van deixant els que han fet el seu recorregut per la nostra terra.
LLEGIR MÉS »
Les vacances dels anys 40
Joanetes
El refugi de Céllecs
El que s’ha de patir sent dona
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »
Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
L’ase que no volia sirgar
El tren em va deixar a l’estació i dos cunyats em van venir a cercar. Per evitar que em cansés caminant van portar un burro. Sobre aquell llom sedós s’hi anava molt bé i jo em sentia com la mare de Déu del pessebre. Era negra nit, el burro i jo, i un cunyat tirant de les orelles del ruc i l’altre agafant-li la cua com a guia. Tot anà molt be, fins que varem haver de passar un petit riu. Es va generar un gran aldarull. Varem acabar tots a l’aigua...
LLEGIR MÉS »
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
El meu gat Tito
El meu oncle Ramon
Un gall de ferro
Un perico que no és un perico
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »
Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
Anar de “veraneig”
Un cop passada la postguerra era molt ben vist "veranejar". Famílies de Barcelona venien a Ocata, a passar l'estiu i el 23 d'Agost per Santa Rosa es feia una gran festa al Casino. A principis dels 50 mon pare es va sentir rumbós i aventurer i va decidir que passaríem uns dies a Blanes al costat de la platja, varem agafar l'autocar de línia i vam improvisar una tenda. Quina delícia, no hi havia ningú més en tota la pineda i la platja per nosaltres sols!!
LLEGIR MÉS »
La nit de Sant Llorenç
Les anxoves
Rememoració
La noia de la finestra
Les vacances dels anys 40
Compartir
Quan els nens eren petits varen decidir de passar un dia al Parc de Barcelona. Jo encara caminava, però el que va començar amb il·lusió, va acabar essent un calvari. He volgut tornar-hi amb la meva cadira de rodes elèctrica. M´he sentit lliure de poder recórrer tot el parc, admirar les catifes, les flors, els arbres, els ocells ... Contemplat els animals exposats entre reixes, m'he sentit malament de gaudir de l'espectacle.
LLEGIR MÉS »
Aprenent a llegir
Sr. Roger Grau, una lliçó de vida
Una porta que s’obrí al món
Solidaritat
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.