Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
El musclaire
No trobo cap record d'aquest personatge conegut com el Musclaire que va ser molt popular al barceloní barri de Sant Gervasi ja fa molts anys i del que jo, només en vaig sentir parlar, però la meva mare, l'havia vist i sentir cantar. El Musclaire venia amb un carretonet ple de musclos des de la Barceloneta per vendre'ls al barri de Sant Gervasi, on era popular per la seva forta veu de tenor. La mare, quan escoltava òpera deia : No ho fa gens malament aquest, però com el Musclaire, ningú!.
LLEGIR MÉS »
Cigrons corcats, com molta gent
Per Divendres Sant, ous amb panses i bacallà
Rememoració
La vaig conèixer treballant a una empresa de tocadiscos. Tenia el do d'escoltar i amb ella vaig aprendre a desfer-me dels meus complexos i vaig descobrir el ballet, la música, l'amistat, la naturalesa... i sobretot, el mar. La nostre diversió preferida era caminar per la platja. Érem dues adolescents que volíem cruspir-nos el món. El seu somni era ser una gran violinista, tocar en una orquestra, i conèixer món. El meu somni era ser periodista i fotògrafa, i anar el tercer món a salvar éssers de la misèria. Del que varem planejar res es va complir. Crec que tot està escrit.
LLEGIR MÉS »
De quan la llum va arribar al poble
El refugi de Céllecs
Els meus amics refugiats
Retrobament
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »
Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
La vinya del meu pare
El pare treballava una vinya els caps de setmana i en treia vi per tota la família. Era la nina dels seus ulls, se'n sentia molt orgullós amb els grans raïms a la mà dient: vegeu, aquest és el fruit del meu treball. Per les vacances d'escola, al setembre hi solíem pujar a fer-hi un àpat. Era una autèntica delícia. Fresc, acabat de collir, i ros daurat que feia venir salivera a la boca. El pare solia comentar: No sé pas qui ve a menjar el raïm a la vinya, si algun dia el caço sabrà qui sóc jo. Un bon dia, tota la quitxalla del grup estava malalta...
LLEGIR MÉS »
El meu paisatge
La vinya de casa
Nit de Nadal
Quan es batia a l’era
Pel juny, la falç al puny!
Els garrofers del meu barri
Vaig néixer al barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles, fa molts anys era una mica poble. Tothom sortia a prendre la fresca al carrer quan feia calor. A prop de casa, hi havia una part amb molts garrofers i matolls que ningú no tallava. Quan plovia s'omplia de gent agafant cargols. Amb el meu germà i dos cosins, en fèiem un cubell ben ple, n'hi havia per tothom. També agafàvem garrofes fins omplir-ne un sac . N'hi havia de molt dolces, però com que no érem cavalls, agafàvem uns empatxos que feien anar de bòlit a les nostres mares.
LLEGIR MÉS »
Llibres “sota taulell”
El meu oncle Ramon
La bòbila
![Per ca:user:amadalvarez (Treball propi) [CC-BY-SA-3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via la Wikimedia Commons](http://www.paginesviscudes.com/wp-content/uploads/2013/12/Mollet-Teneria-7025-110x75.jpg)
La Pelleria
La vinya del meu pare i els pinetons
-
El musclaire
No trobo cap record d'aquest personatge conegut com el Musclaire que va ser molt popular al barceloní barri de Sant Gervasi ja fa molts anys i del que jo, només en vaig sentir parlar, però la meva mare, l'havia vist i sentir cantar. El Musclaire venia amb un carretonet ple de musclos des de la Barceloneta per vendre'ls al barri de Sant Gervasi, on era popular per la seva forta veu de tenor. La mare, quan escoltava òpera deia : No ho fa gens malament aquest, però com el Musclaire, ningú!.
LLEGIR MÉS » 
Uns consells mèdics molt antics, però actuals
Oficis desapareguts
Sons del carrer
La bòbila
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »
Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
Titelles
Hi havia un xicot molt afeccionat a les titelles. Tant era així, que s’havia construït un petit teatre, el portava a l’escola i ens feia escenificacions. La nostra profe, va suggerir la idea de que es podia muntar una espècie de concurs i seleccionar una historieta per que fos escenificada. No cal dir l’afany que totes les nenes de la classe vam posar en escriure una rondalla. I va ser així com a mi se’m va desvetllar l’afecció ganes d’escriure històries, actes, fets i records. I Sempre he tingut molta simpatia per les titelles.
LLEGIR MÉS »
El “Día de la Raza”
Una escola de poble
L’institut que no es va dir “Príncipes de España”
Una porta que s’obrí al món
El tabac i la llibertat
L’ase que no volia sirgar
El tren em va deixar a l’estació i dos cunyats em van venir a cercar. Per evitar que em cansés caminant van portar un burro. Sobre aquell llom sedós s’hi anava molt bé i jo em sentia com la mare de Déu del pessebre. Era negra nit, el burro i jo, i un cunyat tirant de les orelles del ruc i l’altre agafant-li la cua com a guia. Tot anà molt be, fins que varem haver de passar un petit riu. Es va generar un gran aldarull. Varem acabar tots a l’aigua...
LLEGIR MÉS »El refugi de Céllecs
El Calderí
Anar de “veraneig”
Era un dia d’estiu
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »
Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
Fotografia del Popi
Conec tots els racons de la casa, és la meva debilitat, faig tot el que vull, què més puc desitjar? Per mi la vida és molt senzilla i ben mirat, es pot ser feliç. La recepta és estar tranquil, sentir el sol que t'acarona, mirar el cel, contemplar un bella posta de sol, admirar el vol dels ocells... Fa temps, el cap de setmana anàvem a un poble mol bonic i passàvem dos dies meravellosos. Saltàvem i corríem pels camps, caçàvem ocells, sargantanes i unes ratetes petites. Els gats, fem les coses el revés dels humans, ells ploren quan els fills se'n van. Als humans, els observo i em fan llàstima, pateixen per coses que per mi no tenen sentit.
LLEGIR MÉS »
L’ase que no volia sirgar
El meu oncle Ramon
La Minuta
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Un gall de ferro
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »
Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
Anar de “veraneig”
Un cop passada la postguerra era molt ben vist "veranejar". Famílies de Barcelona venien a Ocata, a passar l'estiu i el 23 d'Agost per Santa Rosa es feia una gran festa al Casino. A principis dels 50 mon pare es va sentir rumbós i aventurer i va decidir que passaríem uns dies a Blanes al costat de la platja, varem agafar l'autocar de línia i vam improvisar una tenda. Quina delícia, no hi havia ningú més en tota la pineda i la platja per nosaltres sols!!
LLEGIR MÉS »
La noia de la finestra
Les anxoves
La nit de Sant Llorenç
Rememoració
Les vacances dels anys 40
Aprenent a llegir
La Maria tindria cinc o sis anys. Enllitada per uns quants mesos, s'avorria i no sabia que fer. Dia i nit quieta en el seu petit llit, li va demanar al pare un tros de paper de diari en que hi hagués lletres. Preguntava el nom de la lletra i amb un llapis s'entretenia cercant en el tros de paper totes les lletres del nom que li deien. Va ser un gran descobriment. Ves per on, la Maria amb aquesta descoberta va aprendre a llegir.
LLEGIR MÉS »
Fou un temps de molta represió
Ara que tinc 80 anys
Esperar
La JOC
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.