Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
La batalla de l’ou
Llegint aquest llibre he evocat els meus records de nen de 5 anys a Barcelona aquell 1938, l’any dels bombardeigs i de la mancança d’aliments. No vaig passar gana gràcies al pare, que tenia una botiga de roba i pujant en els pocs trens que funcionaven s'arribava als pagesos dels pobles per bescanviar mitjons per menjar. Un dia penjat del tren, va perdre el sac. “La batalla de l’ou”, fa referència a una campanya de la Generalitat que animava a cada família obrera de Barcelona a tenir gallines al terrat. El pare ho va fer, però cap al final de la guerra, la misèria era tan gran que no hi havia ni rosegons ni res per les gallines. En un llarg viatge a la caixa d'un camió va portar-me al poble dels Prats de Rei, amb l’àvia.
LLEGIR MÉS »
El porró
Per Divendres Sant, ous amb panses i bacallà
Nit de Reis
Ha passat la cavalcada lluny del meu abast. He sentit el so de les trompetes i el gran xivarri de la gent. Hom recorda la infantesa amb la innocència de creure en els Reis... El pare feia de sereno. Plegava a les sis del matí i si encara dormíem, ens anunciava que els Reis havien deixat un munt de coses par a tots. Fins que nos us vestiu, no hi ha res a veure --deia somrient. Després amb els temps i els anys, de gaudir de rebre regals, vaig passar al goig de fer-los.
LLEGIR MÉS »
Un record trist
Moments
Records…
Rememoració
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »
Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
Quan es batia a l’era
No sóc pagès ni fill de pagesos, però tinc bons records de quan es batia a l'era, a la dècada dels 40. Són els records, incomplets i difusos, d'un nen de Barcelona que passava l'estiu a casa els oncles, pagesos dels Prats de Rei, terra de blat i ordi. El perill de fer panada, entrar batuda, lligar els estaquirots, estendre garbes , enganxar el corró a la mula, tocar i girar la batuda, dinar escudella, fer la migdiada a l'ombra de la noguera i quan arribava la marinada, ventar, garbellar i ensacar. I l'endemà sant tornem-hi!. Les batudes eren molt importants: la culminació de la feina de tot l'any i el principal suport econòmic de la família.
LLEGIR MÉS »
Pallers cremats
Oficis desapareguts
La vinya de casa
El meu paisatge
Pel juny, la falç al puny!
![Per ca:user:amadalvarez (Treball propi) [CC-BY-SA-3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via la Wikimedia Commons](http://www.paginesviscudes.com/wp-content/uploads/2013/12/Mollet-Teneria-7025-310x165.jpg)
La Pelleria
He passat per davant de la Teneria, la fàbrica d’adob de pells que donà vida a gairebé tot el poble de Mollet per més d'un segle. M’ha impressionat veure la fàbrica arrasada. Només queda la vella xemeneia i he pensat: on deuen haver anat parar tot aquell munt d’històries...? Em ve a la memòria la celebració de les noces d’or de l’empresa, que va noliejar un mini creuer a Mallorca pels 800 treballadors. Era una època en que els treballadors tenien un valor humà immens a les empreses...
LLEGIR MÉS »
El Pont de la Mandra
La bòbila
El meu oncle Ramon
Pallers cremats
La meva àvia, la lleteria i el català.
El meu oncle Ramon
Era carboner. El carbó que l’oncle feia era la única forma de fer anar les cuines casolanes. l al mateix temps que feia el carbó netejava el bosc. Feia unes grans pires de troncs ben col·locades i les encenia durant varis dies. Ell restava vigilant de nit i de dia. Solíem anar a fer-li algun dia companyia. L’oncle tenia un matxo per traginar les sàrries del carbó per el bosc. Quan jo anava a passar algun dia amb ell, venia fins on el cotxe ja no podia passar i em muntaven sobre el matxo pel camí del bosc. Jo tenia molta por. Amb tot, dormir al bosc era meravellós. Un dia el cavall es va desbridar i em va tirar a terra...
LLEGIR MÉS »
Uns consells mèdics molt antics, però actuals
El drapaire
Aquells anys d’espelmes, carburo i petromax
La meva àvia, la lleteria i el català.
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »
Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
La mare em va ensenyar a llegir
Tenia 6 anys i mig i no havia anat mai a escola. En dos o tres mesos la mare em va ensenyar a llegir i escriure amb una “cartilla”. Cada matí en fèiem una mica i en vaig aprendre de seguida fent servir solament “lletres de pal”. Ella no era mestra ni tenia cap títol, era una noia senzilla de poble, filla de pagesos que li agradava molt llegir. De nena, l’alegria més gran de la setmana era quan passava el carter per casa seva i cridava: nena, el Patufet!. He conservat tota la vida l'afició a la lectura.
LLEGIR MÉS »
Solidaritat
Adoctrinar
El dia que van matar Puig Antich, a l’Institut
L’institut que no es va dir “Príncipes de España”
El “Día de la Raza”
Cases mig ensorrades
Anant d'excursió, es veuen cases mig ensorrades. Se'n veuen de tan velles que segur ja fa molts anys va caure el sostre ; les finestres sense cap vidre i la resta de la casa envaïda pels ocells. Els descendents dels qui hi van viure i , potser mai no sabran els afanys dels seus avant-passats per fer-ne una llar acollidora, ni els plans, projectes i petons d'aquells que en van gaudir amb il·lusió. Penso que aquelles cases mig ensorrades, són l'empremta que van deixant els que han fet el seu recorregut per la nostra terra.
LLEGIR MÉS »
Esclata la Guerra
Joanetes
Records d’un viatge inesperat
El Calderí
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »
Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
Un perico que no és un perico
Aquí a la residència hi ha varies senyores que es diuen Maria. Una d’elles té sortida al terrat i sembla que estigui vivint en un pis propi; també n'hi ha una altra, que també es diu Maria, i li diuen “la del perico” . Per tenir el perico a prop d’ella el té a la galeria tot el dia i ens coneix a tots; sobretot als que hi passem més hores i li parlem, que ell ens contesta. Al perico, no se li escapa res ni ningú que entri o surti de l’estança i, si som les persones que ell ja coneix, fa un crit darrera un altre perquè anem a saludar-lo i parlar. Segons quins dies, ens passem tota la tarda parlant.
LLEGIR MÉS »
El meu gat Tito
Un gall de ferro
Fotografia del Popi
El meu oncle Ramon
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »
Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
La nit de Sant Llorenç
Uns nebots ens van convidar a berenar de peixet fregit a Mataró. Un paisatge idíl·lic ens va embolcallar donant-nos la benvinguda a un petit bar calat sobre la sorra mateix i amb un encís meravellós. De cop un 'cometa' va creuar el cel. Heu vist?, cridà algú. Sí, són les llàgrimes de Sant Llorenç. Avui és els seu dia. La nostra mirada no s’apartava del firmament. Un profund agraïment va quedar imprès dins nostre: viure uns bells moments plens d’amor no es troba cada dia.
LLEGIR MÉS »
Les anxoves
Les vacances dels anys 40
Anar de “veraneig”
Rememoració
La noia de la finestra
El que s’ha de patir sent dona
Dins del meu dos cavalls varem enfilar el coll de Parpers per arribar a la carretera de la costa que arriba Blanes. No hi havia encara l'autopista i calia travessar tot Mataró. En una cruïlla un cotxe ens va passar fregant per davant. Va ser un miracle que no topéssim. El conductor cridava com un desfermat. Tot plegat no fou important, el que si fou palès, que l'ajuda de bastons per caminar, sempre fan pensar que no es pot conduir com cal. I molt més quan la usuària n'és una dona.
LLEGIR MÉS »
La Guerra
Una porta que s’obrí al món
Podem comunicar optimisme?
L’anècdota
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.