Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
Un pa que no era blanc
L'aliment primordial i de consum diari -si en tenies- era el pa... De nits, reganava un silenci sepulcral, lleument pertorbat pel tènue fregadís dels dos discos estriats del petit molinet fixat a una taula que gairebé totes les cases teníem per poder moldre blat, moresc etc., que algun pagès parent o amic ens feia arribar clandestinament i en petites dosis.
LLEGIR MÉS »
Cigrons corcats, com molta gent
El musclaire
De quan la llum va arribar al poble
A Els Prats de Rei la llum hi va arribar l'any 1917. L'àvia en tenia un record interns perquè a part de ser un fet memorable i un canvi de vida, va afectar la seva família. Dirigia la instal·lació del corrent un enginyer estranger "El Belga”. Era un home ben plantat que dalt de cavall recorria el poble fent el fatxenda. Parlava amb les dones embadalides. Era tan diferent dels pagesos! El Belga va seduir la dona del germà de l'àvia. Ell, era l'hereu i va quedar tant tocat per l'escàndol que s'ho va malvendre tot per anar-se'n. "La suor dels pares” deia amb tristesa l'àvia quan m'ensenyava les terres que ja no eren de la família.
LLEGIR MÉS »
Esclata la Guerra
El meu oncle Ramon
Rememoració
Riells
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »
Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
Anar a arreplegar un nen.
A Can Mateu de Vilobí, la meva àvia Elvira portava la casa pairal i era el que ara és una llevadora. Quan anava a assistir a un part, deien que havia anat a arreplegar un nen! Venien a buscar-la de tots els masos del voltant, de Vilobí i Brunyola. Normalment hi havia d'anar a peu i alguna vegada, si hi havia sort, la venien a buscar amb una tartana. No se n'hi havia mort mai cap . A més a més , l'àvia tenia cura de la salut de tota la família. Recordo a casa una calaixera ben plena de potingues i bàlsams i un tros de terra dedicat exclusivament a les plantes medicinals.
LLEGIR MÉS »
Pel juny, la falç al puny!
Nit de Nadal
Pallers cremats
Quan es batia a l’era
El meu paisatge
El meu oncle Ramon
Era carboner. El carbó que l’oncle feia era la única forma de fer anar les cuines casolanes. l al mateix temps que feia el carbó netejava el bosc. Feia unes grans pires de troncs ben col·locades i les encenia durant varis dies. Ell restava vigilant de nit i de dia. Solíem anar a fer-li algun dia companyia. L’oncle tenia un matxo per traginar les sàrries del carbó per el bosc. Quan jo anava a passar algun dia amb ell, venia fins on el cotxe ja no podia passar i em muntaven sobre el matxo pel camí del bosc. Jo tenia molta por. Amb tot, dormir al bosc era meravellós. Un dia el cavall es va desbridar i em va tirar a terra...
LLEGIR MÉS »
La meva àvia, la lleteria i el català.
La vinya del meu pare i els pinetons
Llibres “sota taulell”
Pallers cremats
![Per ca:user:amadalvarez (Treball propi) [CC-BY-SA-3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via la Wikimedia Commons](http://www.paginesviscudes.com/wp-content/uploads/2013/12/Mollet-Teneria-7025-110x75.jpg)
La Pelleria
Anar a buscar gel
Una galleda i 1 pesseta era tot el que feia falta per tenir una bona nevera. Ah! i les cames lleugeres per arribar a la Plaça de Vendre, on hi havia la màquina de fer gel, situada al soterrani, al menys a Sabadell. Sempre hi havia cua esperant que l’aigua convertida en barres de gel sortís ben recte de la màquina. De passada, ja s’entrava a la lleteria per agafar el sifó que tindria l’honor de refredar-se dins la galleda que feia de nevera...
LLEGIR MÉS »
La vinya de casa
El meu oncle Ramon
Les remors d’un poble
Santa Llúcia, festa de les modistetes
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »
Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
Ser director no era fàcil
Em van dir que el titular d'aquella targeta l'havia perdut en una manifestació quan fugia de la policia i que el venien a buscar. El volien portar a comissaria per interrogar-lo. Vaig telefonar a la Inspecció per demanar consell. Els meus superiors em van dir que jo era un funcionari i que estava obligat a col·laborar amb la policia en tot el que em demanessin. Em van deixar desolat i angoixat. M'obririen un expedient? Jo no podia delatar un alumne
LLEGIR MÉS »
Fi de curs
La mare em va ensenyar a llegir
El meu amic Villar
A la Universitat amb corbata
Solidaritat
Joanetes
Del fons de la memòria he recordat les felices vacances passàvem a Joanetes, un petit poble de Girona. Anàvem a un fonda petita, casolana, com si fóssim a casa. Ens despertava el gall del corral, esmorzar, nedar -dintre l'aigua cristal·lina em sentia lleugera com un peix-, caminar, anar descalços, postes de sol, guerra de coixins, xerrar, cantar... Eren temps que amb poca cosa en teníem prou. Avui he viatjat a Joanetes amb l'ordinador. Ara hi ha 3 restaurants més i un comentari deia: 'hem anat a Can Barris, és encantador, la Rosa i en Xisco ens han tractat molt bé'. I jo he pensat, no sé si són parents... Fa tants anys! Mai deixaré de sommiar.
LLEGIR MÉS »
Vivències d’acampada
Vida sana
Riells
Records d’un viatge inesperat
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »
Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
-
El meu oncle Ramon
Era carboner. El carbó que l’oncle feia era la única forma de fer anar les cuines casolanes. l al mateix temps que feia el carbó netejava el bosc. Feia unes grans pires de troncs ben col·locades i les encenia durant varis dies. Ell restava vigilant de nit i de dia. Solíem anar a fer-li algun dia companyia. L’oncle tenia un matxo per traginar les sàrries del carbó per el bosc. Quan jo anava a passar algun dia amb ell, venia fins on el cotxe ja no podia passar i em muntaven sobre el matxo pel camí del bosc. Jo tenia molta por. Amb tot, dormir al bosc era meravellós. Un dia el cavall es va desbridar i em va tirar a terra...
LLEGIR MÉS » 
La Minuta
L’ase que no volia sirgar
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Un gall de ferro
El meu gat Tito
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
Les vacances dels anys 40
Quan era petit, pels anys 40 del segle passat, les vacances dels homes es resumien en estar-se al balcó i mirar la gent que passava pel carrer. Les dones, com sempre: anar a plaça, la cuina i les feines de casa. A la platja, hi anàvem com a molt, un parell de cops l'any, carregats amb el dinar dins el cistell de vímet. Pocs sabíem nedar. Dinàvem asseguts a la tovallola. Truita de patates , gasosa fresca i fruita. I cap a casa, acalorats dins el tramvia ben ple gent suada afanyats per agafar bitllet.
LLEGIR MÉS »
La nit de Sant Llorenç
Anar de “veraneig”
La noia de la finestra
Les anxoves
Rememoració
Solidaritat
La nena es va llevar alegre com la primavera per anar a l'escola. Aquell dia hi havia una nena nova a la seva classe, de la mateixa edat i anava amb cadira de rodes com la seva àvia. Les altres nenes es van quedar parades i ella s'hi va asseure al costat. A l'hora del pati baixaren amb ascensor. Allà varen començar els problemes, els problemes de les barreres arquitectòniques. Sense pensar-ho massa se'n va anar a trobar la directora i li va explicar el problema. Quan va arribar a casa, no podia deixar-hi de pensar. Si el moliner pot dirigir i vigilar el curs del riu, jo també puc lluitar perquè tots tinguem els mateixos drets. Fora barreres! Hi va dedicar la vida i la amistat amb Andrea encara dura.
LLEGIR MÉS »
Ara que tinc 80 anys
Un fet tràgic, amb humor
El que s’ha de patir sent dona
Compartir
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.