Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
Les anxoves
En un temps de no estar massa bé de salut havia de passar temporades a la platja per recuperar forces. A Blanes, una família, em va acollir amb molta estima i delicadesa. Hi anava a l’estiu. Sabeu que berenaven cada tarda a les cinc? Doncs un suculent pa amb tomàquet farcit d’anxoves que l’àvia ens preparava amb amor. Ells mateixos les pescaven i les posaven a punt per menjar. Una autèntica delícia. No puc oblidar aquelles tardes d’estiu que ens asseiem al portal de la casa per berenar, de cara al mar i amb un horitzó blau intens que en marcava tot l’entorn. Per això quan parlen de les anxoves de l’Escala jo me ne’n ric i penso que no han tastat les de Blanes.
LLEGIR MÉS »
La butlla
Per Divendres Sant, ous amb panses i bacallà
El joc del Palé
Ens asseiem al voltant d'una taula i jugàvem al Palé . Ens ho passàvem molt bé. El meu avi passejava per allà a la vora nostra vestit amb una mena de jaqueta d'estiu blanca i quan sentia que els seus néts anomenaven carrers de Madrid arrufava el nas. No ens renyava, però tots quatre notàvem que s'impacientava i que el disgustava el nostre joc. És un record de l'època franquista i del meu avi, català fins a la moll dels óssos. Es comprèn molt bé que aquest joc el disgustés.
LLEGIR MÉS »
La vinya del meu pare
Compartir
Records
El meu oncle Ramon
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »
Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
Pallers cremats
El nostre barri, a Mollet, estava voltat de cases de pagès que solien tenir pallers (ara ja no se’n veuen). Va haver-hi una temporada esgarrifosa de malefactors que a les nits es dedicaven a encendre els pallers. Recordo que jo era una nena i em moria de por, quan a casa el pare s’alçava del llit, i mig vestit se n’anava a apagar foc. Feien una cadena amb galledes i des del pou d’aigua més proper paraven com podien el gran foc . Fou un temps d’incertesa. Es deia que erren accions polítiques, que interessos amagats, tantes coses... La gent del poble que tenia masies van passar una temporada molt dolenta.
LLEGIR MÉS »
Oficis desapareguts
Nit de Nadal
Quan es batia a l’era
El meu paisatge
Pel juny, la falç al puny!
El Pont de la Mandra
Hi havia un pont on el jovent de Mollet havia fet el seu punt de trobada. En deien el Pont de la Mandra, però crec que més bé era el lloc on els nois casadors es posaven per ullar alguna noia del seu gust. I per això feien pinya i molta gresca quan s’esqueia que per allí passés alguna de les noies “bien“ del poble. S’explica que antigament les senyores vestien de llarg fins als peus. Aleshores era quan augmentava la gresca, ja que si hi havia bassals d’aigua de la pluja a terra havien d’alçar- se les faldilles fins als genolls i era quan els homes gaudien contemplant una petita panoràmica del tot prohibida.
LLEGIR MÉS »
La vinya del meu pare i els pinetons
Pallers cremats
![Per ca:user:amadalvarez (Treball propi) [CC-BY-SA-3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via la Wikimedia Commons](http://www.paginesviscudes.com/wp-content/uploads/2013/12/Mollet-Teneria-7025-110x75.jpg)
La Pelleria
La bòbila
Els garrofers del meu barri
Les remors d’un poble
Al migdia el poble semblava adormit; a l’hora de la migdiada solament els xiscles de les orenetes. Cap a mitja tarda senties l’arribada de la marinada per l’aplaudiment amb que la rebien les persianes abaixades picant els balcons. El carrer s’animava i el poble s’omplia de soroll. Era l’hora dolça de passejar pels camps i sentir el cruixir del rostoll trepitjat. Així que el sol es ponia, el “toc d’oració”. A la nit, "!las tres han dado, serenooo...!!"
LLEGIR MÉS »
El drapaire
Uns consells mèdics molt antics, però actuals
1 de maig, festa del treballador
Anar a buscar gel
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »
Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
-
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS » 
Alguns records de la mili a Castillejos
El meu amic Villar
Aprenent a llegir
Una escola de poble
Adoctrinar
Cases mig ensorrades
Anant d'excursió, es veuen cases mig ensorrades. Se'n veuen de tan velles que segur ja fa molts anys va caure el sostre ; les finestres sense cap vidre i la resta de la casa envaïda pels ocells. Els descendents dels qui hi van viure i , potser mai no sabran els afanys dels seus avant-passats per fer-ne una llar acollidora, ni els plans, projectes i petons d'aquells que en van gaudir amb il·lusió. Penso que aquelles cases mig ensorrades, són l'empremta que van deixant els que han fet el seu recorregut per la nostra terra.
LLEGIR MÉS »
Les vacances dels anys 40
Joanetes
El Calderí
Riells
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
El meu oncle Ramon
Era carboner. El carbó que l’oncle feia era la única forma de fer anar les cuines casolanes. l al mateix temps que feia el carbó netejava el bosc. Feia unes grans pires de troncs ben col·locades i les encenia durant varis dies. Ell restava vigilant de nit i de dia. Solíem anar a fer-li algun dia companyia. L’oncle tenia un matxo per traginar les sàrries del carbó per el bosc. Quan jo anava a passar algun dia amb ell, venia fins on el cotxe ja no podia passar i em muntaven sobre el matxo pel camí del bosc. Jo tenia molta por. Amb tot, dormir al bosc era meravellós. Un dia el cavall es va desbridar i em va tirar a terra...
LLEGIR MÉS »
Un perico que no és un perico
Fotografia del Popi
Un gall de ferro
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
El meu gat Tito
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »
Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
Les vacances dels anys 40
Quan era petit, pels anys 40 del segle passat, les vacances dels homes es resumien en estar-se al balcó i mirar la gent que passava pel carrer. Les dones, com sempre: anar a plaça, la cuina i les feines de casa. A la platja, hi anàvem com a molt, un parell de cops l'any, carregats amb el dinar dins el cistell de vímet. Pocs sabíem nedar. Dinàvem asseguts a la tovallola. Truita de patates , gasosa fresca i fruita. I cap a casa, acalorats dins el tramvia ben ple gent suada afanyats per agafar bitllet.
LLEGIR MÉS »
Rememoració
Anar de “veraneig”
Les anxoves
La noia de la finestra
La nit de Sant Llorenç
Compartir
Quan els nens eren petits varen decidir de passar un dia al Parc de Barcelona. Jo encara caminava, però el que va començar amb il·lusió, va acabar essent un calvari. He volgut tornar-hi amb la meva cadira de rodes elèctrica. M´he sentit lliure de poder recórrer tot el parc, admirar les catifes, les flors, els arbres, els ocells ... Contemplat els animals exposats entre reixes, m'he sentit malament de gaudir de l'espectacle.
LLEGIR MÉS »
La Guerra
Una porta que s’obrí al món
Les pors d’un nen
L’anècdota
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.