Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »
Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
El meu oncle Ramon
Era carboner. El carbó que l’oncle feia era la única forma de fer anar les cuines casolanes. l al mateix temps que feia el carbó netejava el bosc. Feia unes grans pires de troncs ben col·locades i les encenia durant varis dies. Ell restava vigilant de nit i de dia. Solíem anar a fer-li algun dia companyia. L’oncle tenia un matxo per traginar les sàrries del carbó per el bosc. Quan jo anava a passar algun dia amb ell, venia fins on el cotxe ja no podia passar i em muntaven sobre el matxo pel camí del bosc. Jo tenia molta por. Amb tot, dormir al bosc era meravellós. Un dia el cavall es va desbridar i em va tirar a terra...
LLEGIR MÉS »
Pallers cremats
La vinya del meu pare i els pinetons
La bòbila
El Pont de la Mandra
Cases mig ensorrades
El meu paisatge
Tots tenim un paisatge preferit que sentim nostre i estimem més que els altres. Els paisatges han ajudat a ser com som. Jo sóc del Pla d’ Urgell i estic acostumat a les planures amb postes de sol llargues i de mil colors. Aquí sembla que el sol no se’n vulgui anar. La plana d’ Urgell sobrepassa els límits de la comarca. Abans d’arribar-hi l’aigua la plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi. La mà de l’home ha convertit la plana agresta i dura, en quelcom rialler, alegre i fàcil d’habitar. A mi m’agrada molt la plana d’ Urgell, amb els seus cultius, les seves sèquies i canals, els seus colors, les seves boires, els seus freds i les seves calors, els seus arbres i les quadrícules del seus cultius.
LLEGIR MÉS »
Quan es batia a l’era
Nit de Nadal
La vinya de casa
Oficis desapareguts
Pel juny, la falç al puny!
Oficis desapareguts
El nostre avi ensinistrava bous. L’avi comprava els bous joves al mercat del bestiar i els ensenyava a llaurar, a seguir la rasa tirant la regna del barbant i a saber fer la volta en arribar al cap del camp. Un cop ensinistrats, els venia pel doble més o menys del que els havia comprat. Per aquella època,
LLEGIR MÉS »
La Colònia
1 de maig, festa del treballador
La meva àvia, la lleteria i el català.
Aquells anys d’espelmes, carburo i petromax
Llibres “sota taulell”
Quan s'inauguri el Mercat de Sant Antoni, seria un detall que hi hagués un petit record per a tots els llibreters del diumenge al matí, en particular per els els aquells que venien o manllevaven llibres "sota taulell". Gràcies a ells, molta gent per aquella època varem poder llegir llibres no censurats, especialment literatura catalana. S'ho mereixen.
LLEGIR MÉS »Paperets i serpentines
Assemblea de Catalunya
La postguerra amb ulls de nen
El mur de la injustícia
Les anxoves
En un temps de no estar massa bé de salut havia de passar temporades a la platja per recuperar forces. A Blanes, una família, em va acollir amb molta estima i delicadesa. Hi anava a l’estiu. Sabeu que berenaven cada tarda a les cinc? Doncs un suculent pa amb tomàquet farcit d’anxoves que l’àvia ens preparava amb amor. Ells mateixos les pescaven i les posaven a punt per menjar. Una autèntica delícia. No puc oblidar aquelles tardes d’estiu que ens asseiem al portal de la casa per berenar, de cara al mar i amb un horitzó blau intens que en marcava tot l’entorn. Per això quan parlen de les anxoves de l’Escala jo me ne’n ric i penso que no han tastat les de Blanes.
LLEGIR MÉS »
Els garrofers del meu barri
La butlla
Records…
El meu pare era un simple viatjant, però es va trobar en un tiroteig entre vermells i nacionals. Jo tenia solament onze anys i em va arribar una carta perquè anés al dipòsit de cossos no identificats. Allí hi vaig veure de tot... però no hi havia el meu pare. El meu pare va quedar com un "desaparegut" de la guerra. Als quinze anys vaig venir a Barcelona amb la meva tia paterna on vaig aprendre a ser perruquera i vaig conèixer al meu futur marit.
LLEGIR MÉS »
De quan la llum va arribar al poble
Un record trist
El meu amic Villar
Entremaliadures
Aprenent a llegir
La Maria tindria cinc o sis anys. Enllitada per uns quants mesos, s'avorria i no sabia que fer. Dia i nit quieta en el seu petit llit, li va demanar al pare un tros de paper de diari en que hi hagués lletres. Preguntava el nom de la lletra i amb un llapis s'entretenia cercant en el tros de paper totes les lletres del nom que li deien. Va ser un gran descobriment. Ves per on, la Maria amb aquesta descoberta va aprendre a llegir.
LLEGIR MÉS »
Una porta que s’obrí al món
Fi de curs
El meu amic Villar
A la Universitat amb corbata
L’institut que no es va dir “Príncipes de España”
El Calderí
A l'estació de Mollet, arrambat a la paret tocant a la Farinera encara hi ha un pedrís on jo de menudeta m’hi anava a seure per veure passar els trens i la gent que en pujava i baixava. El pedrís marca el punt d’inici i de final d’un trenet que anava de Mollet a Caldes: li deien ”El Calderí”. La mare m’hi havia pujat algunes vegades. Era un trenet petit i molt encaixonat però feia un magnífic servei d’unió entre Mollet i Caldes. Caldes en el seu temps era considerada com la petita ciutat emprenedora del comerç i la indústria. La pols dels anys pot tapar les vies, però no pot esborrar el record d’una infantesa que sols tenia el que ella sabia cercar, per distreure’s de les seves hores quietes.
LLEGIR MÉS »
Les vacances dels anys 40
L’ase que no volia sirgar
El refugi de Céllecs
Era un dia d’estiu
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »
Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
-
El meu oncle Ramon
Era carboner. El carbó que l’oncle feia era la única forma de fer anar les cuines casolanes. l al mateix temps que feia el carbó netejava el bosc. Feia unes grans pires de troncs ben col·locades i les encenia durant varis dies. Ell restava vigilant de nit i de dia. Solíem anar a fer-li algun dia companyia. L’oncle tenia un matxo per traginar les sàrries del carbó per el bosc. Quan jo anava a passar algun dia amb ell, venia fins on el cotxe ja no podia passar i em muntaven sobre el matxo pel camí del bosc. Jo tenia molta por. Amb tot, dormir al bosc era meravellós. Un dia el cavall es va desbridar i em va tirar a terra...
LLEGIR MÉS » 
Un perico que no és un perico
Fotografia del Popi
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Un gall de ferro
El meu gat Tito
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »
Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
-
Les anxoves
En un temps de no estar massa bé de salut havia de passar temporades a la platja per recuperar forces. A Blanes, una família, em va acollir amb molta estima i delicadesa. Hi anava a l’estiu. Sabeu que berenaven cada tarda a les cinc? Doncs un suculent pa amb tomàquet farcit d’anxoves que l’àvia ens preparava amb amor. Ells mateixos les pescaven i les posaven a punt per menjar. Una autèntica delícia. No puc oblidar aquelles tardes d’estiu que ens asseiem al portal de la casa per berenar, de cara al mar i amb un horitzó blau intens que en marcava tot l’entorn. Per això quan parlen de les anxoves de l’Escala jo me ne’n ric i penso que no han tastat les de Blanes.
LLEGIR MÉS » 
La nit de Sant Llorenç
Rememoració
La noia de la finestra
Les vacances dels anys 40
Anar de “veraneig”
Una porta que s’obrí al món
Poc podia pensar aquella bona mestra, Na. Margarida, que un gest tant espontani i senzill va fer de la Maria, d’un grapat d’ossos mal formats i malgirbats, un persona ferma amb una capacitat normal i que va saber guanyar-se un lloc a la vida per viure, un dia a dia normal i corrent. Ara, potser això no seria així, però vuitanta anys enrere les coses eren molt diferents.
LLEGIR MÉS »
Solidaritat
La meva pedra
Ara que tinc 80 anys
Aprenent a llegir
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.