Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Ara en diuen adoctrinar. Abans se'n deia "rentar el cervell". Vaig anar a una escola on el fort era el catecisme, la història sagrada, la història d'Espanya i les lliçons de "formació" on la figura de Franco i els seus fets patriòtics, eren la salvació de tots. Només teníem una llengua...
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
El meu amic Villar
Teníem 12 anys, trèiem bones notes, érem prims i baixets i els mestres sovint ens confonien. Ens agradava jugar a “carreres” sobre un paper quadriculat, a vegades d’amagatotis durant la classe. Sortíem junts del col·legi i l'acompanyava a casa. Un dia, la seva mare, em va oferir pa amb xocolata, un berenar molt valuós en aquell temps de postguerra. A mig curs va estar dos o tres dies sense venir a classe. El mestre ens va explicar se li havia mort el pare. Jo no sabia que dir-li. “vols jugar a carreres?” A les vacances vaig anar com cada any al poble i el setembre el meu amic no hi era.
LLEGIR MÉS »
Cigrons corcats, com molta gent
Cunitas blancas
De quan la llum va arribar al poble
L’any del bolet
El musclaire
No trobo cap record d'aquest personatge conegut com el Musclaire que va ser molt popular al barceloní barri de Sant Gervasi ja fa molts anys i del que jo, només en vaig sentir parlar, però la meva mare, l'havia vist i sentir cantar. El Musclaire venia amb un carretonet ple de musclos des de la Barceloneta per vendre'ls al barri de Sant Gervasi, on era popular per la seva forta veu de tenor. La mare, quan escoltava òpera deia : No ho fa gens malament aquest, però com el Musclaire, ningú!.
LLEGIR MÉS »
Els garrofers del meu barri
La butlla
El porró
Les anxoves
Cames us necessito !!
Després de la guerra civil, caminava tranquil·lament per la carretera de Montornés quan de sobte, un camió militar d'uns 15 homes em van fer parar i em van preguntar: — Qui és el teu pare?. Tal va ser la por que em va entrar al cos, que vaig començar a córrer camí avall en direcció al riu Besós i sense mirar enrrera.
LLEGIR MÉS »
Les carxofes i el refugi
Els meus amics refugiats
Esclata la Guerra
El meu estel…
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »
Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
Anar a arreplegar un nen.
A Can Mateu de Vilobí, la meva àvia Elvira portava la casa pairal i era el que ara és una llevadora. Quan anava a assistir a un part, deien que havia anat a arreplegar un nen! Venien a buscar-la de tots els masos del voltant, de Vilobí i Brunyola. Normalment hi havia d'anar a peu i alguna vegada, si hi havia sort, la venien a buscar amb una tartana. No se n'hi havia mort mai cap . A més a més , l'àvia tenia cura de la salut de tota la família. Recordo a casa una calaixera ben plena de potingues i bàlsams i un tros de terra dedicat exclusivament a les plantes medicinals.
LLEGIR MÉS »
La vinya de casa
La vinya del meu pare
La casa pairal
El Pla d’Urgell
Pallers cremats
La bòbila
M'embadalia mirant com els rajolers, amb les mans brutes de fang fins als colzes, posaven la pasta als motlles. Posaven el motllo a terra, assegurant-se que tot estava net, i hi abocaven la pasta de la pastera. En feien molta via i era agradós veure'ls moure amb tanta precisió. Tota l'era quedava sembrada de rajoles i maons. Donava la impressió d'una petita ciutat. Quan més hi treballaven era a l'estiu, car aquesta feina es feia a l'aire lliure. Si plovia els espatllava la tasca.
LLEGIR MÉS »
El Pont de la Mandra
Pallers cremats
Cases mig ensorrades
![Per ca:user:amadalvarez (Treball propi) [CC-BY-SA-3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via la Wikimedia Commons](http://www.paginesviscudes.com/wp-content/uploads/2013/12/Mollet-Teneria-7025-110x75.jpg)
La Pelleria
La meva àvia, la lleteria i el català.
Joanetes
Del fons de la memòria he recordat les felices vacances passàvem a Joanetes, un petit poble de Girona. Anàvem a un fonda petita, casolana, com si fóssim a casa. Ens despertava el gall del corral, esmorzar, nedar -dintre l'aigua cristal·lina em sentia lleugera com un peix-, caminar, anar descalços, postes de sol, guerra de coixins, xerrar, cantar... Eren temps que amb poca cosa en teníem prou. Avui he viatjat a Joanetes amb l'ordinador. Ara hi ha 3 restaurants més i un comentari deia: 'hem anat a Can Barris, és encantador, la Rosa i en Xisco ens han tractat molt bé'. I jo he pensat, no sé si són parents... Fa tants anys! Mai deixaré de sommiar.
LLEGIR MÉS »Esclata la Guerra
Les vacances dels anys 40
El refugi de Céllecs
Riells
Uns consells mèdics molt antics, però actuals
A Cal Metge Vell, on hi havien viscut el meu besavi i el meu rebesavi, metges del poble, hi havia llibres de medicina molt antics, alguns fins i tot escrits en llatí i relligats amb pell. Fullejant-los d'adolescent, vaig descobrir-hi un escrit fet a mà del meu besavi, Era una poesia titulada “Consejos para una vida sana” d'abans del 1800. Me la vaig aprendre de memòria i sorprèn que doni consells tan útils encara..El millor és: “poco encierro, mucho trato i continua ocupación”. Els qui estem jubilats i tenim una certa edat l'hauríem d'adoptar com a lema.
LLEGIR MÉS »
Sons del carrer
Un personatge estrafolari
Veus del pati
Històries de Barcelona que m’explicava l’àvia
La llibertat no s’ha de justificar
M’he tornat a mirar els meus antics discs de vinil plens de records entranyables, amb totes aquelles cançons folk tan valentes i reivindicatives contra la guerra del Vietnam, contra la discriminació racial, a favor de la llibertat, la pau i els drets humans. La cançó 'Oh Freedoom' m’ha fet pensar en el gran valor de la llibertat. La llibertat és un dret natural, un punt de partida. Solament sent lliures podem triar, i orientar la nostra vida. I això tan clar per a les persones es pot aplicar als pobles. La llibertat d’un poble, o sigui la independència, no s’ha de justificar. Com va dir Salvador Espriu : "Els homes no poden ser sinó són lliures"
LLEGIR MÉS »
El musclaire
Quan sentir música era una festa
Un cop d’espasa i un bon record
Els Almogàvers
Fa un temps, vaig llegir un llibre escrit per un militar francès (Jep Pascot) si no recordo malament. Aquest militar, va dedicar un llibre als Almogàvers meravellat per les seves tàctiques de guerra. Cal recordar-los.
LLEGIR MÉS »
Els violins
Veus del pati
Tres veïnes i la guerra
No és just
Vaig néixer al 1936, això,vol dir que com tots els d'aquella època que no hem d'oblidar mai, varem viure amb prohibicions i censures. Qui volia practicar qualsevol especialitat esportiva, era obligatori apuntar-se al "Frente de juventudes". A l'escola, ens deien que "la lengua materna", era el més sagrat, i nosaltres no podíem parlar ni estudiar amb la nostra. Sempre he dit i diré, que els que vam viure aquella època, no ens mereixem reviure el passat, no és just.
LLEGIR MÉS »Cases mig ensorrades
Podem comunicar optimisme?
Retrobament
Fi de curs
La llibertat no s’ha de justificar
El meu gat Tito
Un dia clar i transparent, vas formar part de la família. Mai havia somniat tenir una cosa tan deliciosa com tu. Eres petit, ros, pèl llarg i uns ulls verds. M'observaves amb curiositat, jo vaig sentir dintre meu un gran desig d’estimar-te, en aquell moment va néixer una empatia entre nosaltres. Vas fer les mil i una entremaliadures. Un matí em va estranyar que no vinguessis. Tu volies la llibertat, però la llibertat té un preu i les seves conseqüències...
LLEGIR MÉS »
L’ase que no volia sirgar
Un gall de ferro
Fotografia del Popi
Un perico que no és un perico
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Aprenent a llegir
La Maria tindria cinc o sis anys. Enllitada per uns quants mesos, s'avorria i no sabia que fer. Dia i nit quieta en el seu petit llit, li va demanar al pare un tros de paper de diari en que hi hagués lletres. Preguntava el nom de la lletra i amb un llapis s'entretenia cercant en el tros de paper totes les lletres del nom que li deien. Va ser un gran descobriment. Ves per on, la Maria amb aquesta descoberta va aprendre a llegir.
LLEGIR MÉS »La meva àvia, la lleteria i el català.
Els Almogàvers
El capità que va venir a casa
El “Día de la Raza”
Un pa que no era blanc
L'aliment primordial i de consum diari -si en tenies- era el pa... De nits, reganava un silenci sepulcral, lleument pertorbat pel tènue fregadís dels dos discos estriats del petit molinet fixat a una taula que gairebé totes les cases teníem per poder moldre blat, moresc etc., que algun pagès parent o amic ens feia arribar clandestinament i en petites dosis.
LLEGIR MÉS »
La postguerra amb ulls de nen
Records de 1948
Fa molts anys…
La torre de l’Ou
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.