Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
Cigrons corcats, com molta gent
De l'època del racionament, el que més recordo, són els cigrons corcats. La meva mare els ficava amb aigua i bicarbonat en remull el capvespre i l'endemà hi havia una massa negra surant: eren els corcs. Les botigues de queviures havien de tenir el retrat de Franco ben a la vista. Moltes van "fer l'agost" amb l'estraperlo. Per sota taulell s'ho venien al preu que volien amb el vist i plau de les autoritats del barri que s'enduien la seva part.
LLEGIR MÉS »
Les anxoves
El musclaire
Records de 1948
Ens varem quedar a veure com enterraven en Xavi Garcia, el nostre company. Em sentia xop, la roba mullada, i les espardenyes mitjons... l'aigua de pluja s'havia barrejat amb les nostres llàgrimes . Tenia només dotze anys, com nosaltres. En Xavi ens havia dit: "quan ja tinguem pèls a la barba, buscarem que en va ser del pare d'en Martí i el venjarem". Una època molt dura i de molta por...
LLEGIR MÉS »
Un tros de fusta
Un record trist
La Minuta
El meu amic Villar
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »
Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
Quan es batia a l’era
No sóc pagès ni fill de pagesos, però tinc bons records de quan es batia a l'era, a la dècada dels 40. Són els records, incomplets i difusos, d'un nen de Barcelona que passava l'estiu a casa els oncles, pagesos dels Prats de Rei, terra de blat i ordi. El perill de fer panada, entrar batuda, lligar els estaquirots, estendre garbes , enganxar el corró a la mula, tocar i girar la batuda, dinar escudella, fer la migdiada a l'ombra de la noguera i quan arribava la marinada, ventar, garbellar i ensacar. I l'endemà sant tornem-hi!. Les batudes eren molt importants: la culminació de la feina de tot l'any i el principal suport econòmic de la família.
LLEGIR MÉS »
El meu paisatge
La vinya de casa
Nit de Nadal
Pel juny, la falç al puny!
Oficis desapareguts
Pallers cremats
El nostre barri, a Mollet, estava voltat de cases de pagès que solien tenir pallers (ara ja no se’n veuen). Va haver-hi una temporada esgarrifosa de malefactors que a les nits es dedicaven a encendre els pallers. Recordo que jo era una nena i em moria de por, quan a casa el pare s’alçava del llit, i mig vestit se n’anava a apagar foc. Feien una cadena amb galledes i des del pou d’aigua més proper paraven com podien el gran foc . Fou un temps d’incertesa. Es deia que erren accions polítiques, que interessos amagats, tantes coses... La gent del poble que tenia masies van passar una temporada molt dolenta.
LLEGIR MÉS »
El meu oncle Ramon
La vinya del meu pare i els pinetons
Els garrofers del meu barri
La meva àvia, la lleteria i el català.
Llibres “sota taulell”
El drapaire
Tots els papers vells que arreplegàvem eren gelosament guardats, esperant el moment de sentir la trompeta del "drapaire" anunciant el seu pas per davant de casa nostra. El dia que hi havia més sort, generalment un diumenge, passava l'home que comprava pells de conill. Eren més ben pagades que els papers. El que fèiem la canalla dels anys 50, allò sí que era reciclatge!
LLEGIR MÉS »
La meva pedra
Anar a arreplegar un nen.
Un personatge estrafolari
Oficis desapareguts
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »
Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
Una escola de poble
L’escola del meu poble era com el que seria ara una escola rural: hi havia tres classes diferents, la de les nenes, la dels nens i la de pàrvuls. A la classe dels nens hi anàvem tots els nens del poble de 6 a 14 anys. Els de diferents cases de pagès arribàvem sempre un quart abans. Nosaltres mateixos agafàvem les claus d’un armariet i obríem l’escola i, quan feia fred, enceníem l’estufa, de manera que quan arribaven la resta de companys i el mestre, la classe ja era calenta
LLEGIR MÉS »
La Guerra
Solidaritat
La persecució del català a la postguerra
El meu amic Villar
Com vaig aprendre català
El Calderí
A l'estació de Mollet, arrambat a la paret tocant a la Farinera encara hi ha un pedrís on jo de menudeta m’hi anava a seure per veure passar els trens i la gent que en pujava i baixava. El pedrís marca el punt d’inici i de final d’un trenet que anava de Mollet a Caldes: li deien ”El Calderí”. La mare m’hi havia pujat algunes vegades. Era un trenet petit i molt encaixonat però feia un magnífic servei d’unió entre Mollet i Caldes. Caldes en el seu temps era considerada com la petita ciutat emprenedora del comerç i la indústria. La pols dels anys pot tapar les vies, però no pot esborrar el record d’una infantesa que sols tenia el que ella sabia cercar, per distreure’s de les seves hores quietes.
LLEGIR MÉS »
Records d’un viatge inesperat
Vivències d’acampada
El que s’ha de patir sent dona
Vida sana
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »
Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
L’ase que no volia sirgar
El tren em va deixar a l’estació i dos cunyats em van venir a cercar. Per evitar que em cansés caminant van portar un burro. Sobre aquell llom sedós s’hi anava molt bé i jo em sentia com la mare de Déu del pessebre. Era negra nit, el burro i jo, i un cunyat tirant de les orelles del ruc i l’altre agafant-li la cua com a guia. Tot anà molt be, fins que varem haver de passar un petit riu. Es va generar un gran aldarull. Varem acabar tots a l’aigua...
LLEGIR MÉS »
El meu gat Tito
Un gall de ferro
La Minuta
Un perico que no és un perico
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
La noia de la finestra
A la classe de català del casal de gent gran del barri, ens van dir de fer una redacció inspirats amb el quadre de Dalí "La noia de la finestra". Vaig escriure ... La noia de la finestra, amb la mirada fixa cap el mar, fins poder veure la barca. Tan hi fa el peix que porti. El cor li batega com el motor de la barca. Quan arribi, el seu xicot baixarà con sempre el primer, descalç i ella, també descalça, correrà per damunt la sorra...
LLEGIR MÉS »
Anar de “veraneig”
Les anxoves
La nit de Sant Llorenç
Les vacances dels anys 40
Rememoració
L’anècdota
De sobte escoltem un crit de la dependenta. Un senyor havia entrat a atracar la farmàcia amb un ganivet! Jo vaig agafar el bastó del pare de la dependenta i em vaig armar de valor per enfrontar-me a l'atracador.
LLEGIR MÉS »La Guerra
Esperar
La JOC
El que s’ha de patir sent dona
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.