A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
El musclaire
No trobo cap record d'aquest personatge conegut com el Musclaire que va ser molt popular al barceloní barri de Sant Gervasi ja fa molts anys i del que jo, només en vaig sentir parlar, però la meva mare, l'havia vist i sentir cantar. El Musclaire venia amb un carretonet ple de musclos des de la Barceloneta per vendre'ls al barri de Sant Gervasi, on era popular per la seva forta veu de tenor. La mare, quan escoltava òpera deia : No ho fa gens malament aquest, però com el Musclaire, ningú!.
LLEGIR MÉS »Per Divendres Sant, ous amb panses i bacallà
Un pa que no era blanc
El refugi de Céllecs
Un grup d'amics ens trobàvem sovint en un refugi de muntanya al bosc de Céllecs. Una parella amb oposicions a maridar, hi va voler anar a passar un cap de setmana. A ella, la mare no li deixava anar si no li prometia que hi aniria algú més i em van demanar a mi, si hi volia anar . El divendres al vespre havent plegat de la feina, vaig emprendre el viatge amb el meu dos cavalls cap a Céllecs. A mig camí ja gairebé era fosc, una parella de policies em para: Segueixi amb les llums apagades i no faci res estrany que la seguim.
LLEGIR MÉS »Quan no teníem telèfon
Compartir
Records de la Guerra…
Els meus amics refugiats
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
Quan es batia a l’era
No sóc pagès ni fill de pagesos, però tinc bons records de quan es batia a l'era, a la dècada dels 40. Són els records, incomplets i difusos, d'un nen de Barcelona que passava l'estiu a casa els oncles, pagesos dels Prats de Rei, terra de blat i ordi. El perill de fer panada, entrar batuda, lligar els estaquirots, estendre garbes , enganxar el corró a la mula, tocar i girar la batuda, dinar escudella, fer la migdiada a l'ombra de la noguera i quan arribava la marinada, ventar, garbellar i ensacar. I l'endemà sant tornem-hi!. Les batudes eren molt importants: la culminació de la feina de tot l'any i el principal suport econòmic de la família.
LLEGIR MÉS »Pallers cremats
La vinya del meu pare
Anar a arreplegar un nen.
Nit de Nadal
La casa pairal
La bòbila
M'embadalia mirant com els rajolers, amb les mans brutes de fang fins als colzes, posaven la pasta als motlles. Posaven el motllo a terra, assegurant-se que tot estava net, i hi abocaven la pasta de la pastera. En feien molta via i era agradós veure'ls moure amb tanta precisió. Tota l'era quedava sembrada de rajoles i maons. Donava la impressió d'una petita ciutat. Quan més hi treballaven era a l'estiu, car aquesta feina es feia a l'aire lliure. Si plovia els espatllava la tasca.
LLEGIR MÉS »Pallers cremats
Llibres “sota taulell”
Cases mig ensorrades
El Pont de la Mandra
La Pelleria
La Pelleria
He passat per davant de la Teneria, la fàbrica d’adob de pells que donà vida a gairebé tot el poble de Mollet per més d'un segle. M’ha impressionat veure la fàbrica arrasada. Només queda la vella xemeneia i he pensat: on deuen haver anat parar tot aquell munt d’històries...? Em ve a la memòria la celebració de les noces d’or de l’empresa, que va noliejar un mini creuer a Mallorca pels 800 treballadors. Era una època en que els treballadors tenien un valor humà immens a les empreses...
LLEGIR MÉS »El meu oncle Ramon
La meva àvia, la lleteria i el català.
La bòbila
El musclaire
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
La Guerra
Vaig viure la Guerra, estudiant .Em va costar molt que m'admetessin. Imaginaven que la meva reduïda mobilitat podia encomanar-se. Em vaig matricular a l’Institut de segona ensenyança a Granollers. Els trens no funcionaven, el busos no venien. Però érem joves entusiasmats. Els perills que corríem amb els bombardeigs del manaire enemic no ens preocupaven. No ens perdíem un dia de classe. Sempre animats i amb joia. Jo sabia que el meu futur havia de sortir del que en pogués treure dels estudis. Així vaig passar la guerra (la meva). Lluitant per assolir uns coneixements que permetessin viure dignament
LLEGIR MÉS »Solidaritat
El dia que van matar Puig Antich, a l’Institut
El tabac i la llibertat
Titelles
Alguns records de la mili a Castillejos
Vivències d’acampada
Jo tenia una botiga d'aliments naturals. Es va formar un bon equip de joves i parlaven de les excel·lències de la vida macrobiòtica. La gent es trobava més bé Jo, em vaig aprimar 15 kg i mai més vaig engreixar-me. Es va organitzar una acampada i vaig anar-hi amb els dos fills i dos hàmsters. El poble era encantador amb un riu amb agües cristal·lines farcit de crancs i peixos petits. Era un jovent molt dinàmic, però cada dia hi havia el mateix arròs integral i algues kumbu per menjar i els nens var començar a protestar. Van demanar una mica de pa amb tomàquet...
LLEGIR MÉS »1 de maig, festa del treballador
Cases mig ensorrades
Anar de “veraneig”
Vida sana
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
Un gall de ferro
Potser si el gall de ferro ho hagués volgut, una fada l'hauria transformat en un gall amb plomes i cresta i ara, tothom li agrairia el seu cant matiner . Però ell, va voler ser dalt de tot, ser important, de ferro, es va creure infinit.. Ara, està oblidat i tan rovellat que la força del vent ja no el pot fer girar per veure d'on bufa, i si un dia el treuen per fer una torrassa més moderna, ningú no s'adonarà que ja no hi és.
LLEGIR MÉS »El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Fotografia del Popi
L’ase que no volia sirgar
Un perico que no és un perico
El meu oncle Ramon
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
Les anxoves
En un temps de no estar massa bé de salut havia de passar temporades a la platja per recuperar forces. A Blanes, una família, em va acollir amb molta estima i delicadesa. Hi anava a l’estiu. Sabeu que berenaven cada tarda a les cinc? Doncs un suculent pa amb tomàquet farcit d’anxoves que l’àvia ens preparava amb amor. Ells mateixos les pescaven i les posaven a punt per menjar. Una autèntica delícia. No puc oblidar aquelles tardes d’estiu que ens asseiem al portal de la casa per berenar, de cara al mar i amb un horitzó blau intens que en marcava tot l’entorn. Per això quan parlen de les anxoves de l’Escala jo me ne’n ric i penso que no han tastat les de Blanes.
LLEGIR MÉS »La noia de la finestra
Les vacances dels anys 40
La nit de Sant Llorenç
Anar de “veraneig”
Rememoració
Ara que tinc 80 anys
La veritat és que impressiona tenir 80 anys. Quan era nano una persona de 80 anys em semblava un ésser exòtic. I ara que sóc jo qui els té em sento el mateix d’abans. Però ho sóc el mateix d’abans? El mirall em diu que no, però no em refereixo a això. Abans ho tenia tot més clar: les coses eren blanques o negres, s’hi havia d’estar a favor o en contra... ara m’he tornat més dubitatiu, veig el món més complex, més polièdric. És això l’experiència? Mirant les fotos de fills i nets, penso que són ells la millor jugada, la que dona més goig.
LLEGIR MÉS »Compartir
Vivències d’acampada
Aprenent a llegir
Sr. Roger Grau, una lliçó de vida