Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Aquesta formació política fou constituïda el novembre de 1971. El seu lema principal era recuperar l'estatut de 1932 i anar cap d'autodeterminació. Totes les accions de la Assemblea van ser brutalment reprimides amb gran contundència. Es va dissoldre el 1977
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
Els garrofers del meu barri
Vaig néixer al barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles, fa molts anys era una mica poble. Tothom sortia a prendre la fresca al carrer quan feia calor. A prop de casa, hi havia una part amb molts garrofers i matolls que ningú no tallava. Quan plovia s'omplia de gent agafant cargols. Amb el meu germà i dos cosins, en fèiem un cubell ben ple, n'hi havia per tothom. També agafàvem garrofes fins omplir-ne un sac . N'hi havia de molt dolces, però com que no érem cavalls, agafàvem uns empatxos que feien anar de bòlit a les nostres mares.
LLEGIR MÉS »
Les anxoves
Per Divendres Sant, ous amb panses i bacallà
Rememoració
La vaig conèixer treballant a una empresa de tocadiscos. Tenia el do d'escoltar i amb ella vaig aprendre a desfer-me dels meus complexos i vaig descobrir el ballet, la música, l'amistat, la naturalesa... i sobretot, el mar. La nostre diversió preferida era caminar per la platja. Érem dues adolescents que volíem cruspir-nos el món. El seu somni era ser una gran violinista, tocar en una orquestra, i conèixer món. El meu somni era ser periodista i fotògrafa, i anar el tercer món a salvar éssers de la misèria. Del que varem planejar res es va complir. Crec que tot està escrit.
LLEGIR MÉS »
Compartir
Dues vegades
El joc del Palé
Un personatge estrafolari
Uns consells mèdics molt antics, però actuals
A Cal Metge Vell, on hi havien viscut el meu besavi i el meu rebesavi, metges del poble, hi havia llibres de medicina molt antics, alguns fins i tot escrits en llatí i relligats amb pell. Fullejant-los d'adolescent, vaig descobrir-hi un escrit fet a mà del meu besavi, Era una poesia titulada “Consejos para una vida sana” d'abans del 1800. Me la vaig aprendre de memòria i sorprèn que doni consells tan útils encara..El millor és: “poco encierro, mucho trato i continua ocupación”. Els qui estem jubilats i tenim una certa edat l'hauríem d'adoptar com a lema.
LLEGIR MÉS »
1 de maig, festa del treballador
La meva àvia, la lleteria i el català.
El drapaire
![Per ca:user:amadalvarez (Treball propi) [CC-BY-SA-3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via la Wikimedia Commons](http://www.paginesviscudes.com/wp-content/uploads/2013/12/Mollet-Teneria-7025-110x75.jpg)
La Pelleria
Records d’un viatge inesperat
Fa moltes primaveres, un grup de discapacitats físics que lluitàvem per un món sense barreres arquitectòniques vam organitzar un viatge amb tendes de campanya, a visitar altres països. El nostre responsable, en Josep Ramos, era ésser fora de sèrie. Cinc cotxes, sis voluntaris, quinze nosaltres. Alguns, amb cadira de rodes. Mai havíem sortit del nostre país! França, Alemanya, Suissa... Quan ho recordo amb sembla un somni, però va ser realitat!
LLEGIR MÉS »
Anar de “veraneig”
Cases mig ensorrades
El refugi de Céllecs
Esclata la Guerra
Adoctrinar
Ara en diuen adoctrinar. Abans se'n deia "rentar el cervell". Vaig anar a una escola on el fort era el catecisme, la història sagrada, la història d'Espanya i les lliçons de "formació" on la figura de Franco i els seus fets patriòtics, eren la salvació de tots. Només teníem una llengua...
LLEGIR MÉS »
Records de 1948
El meu amic Villar
Solidaritat
De quan vaig conèixer les barraques de Montjuïc
Fi de curs
La vinya del meu pare
El pare treballava una vinya els caps de setmana i en treia vi per tota la família. Era la nina dels seus ulls, se'n sentia molt orgullós amb els grans raïms a la mà dient: vegeu, aquest és el fruit del meu treball. Per les vacances d'escola, al setembre hi solíem pujar a fer-hi un àpat. Era una autèntica delícia. Fresc, acabat de collir, i ros daurat que feia venir salivera a la boca. El pare solia comentar: No sé pas qui ve a menjar el raïm a la vinya, si algun dia el caço sabrà qui sóc jo. Un bon dia, tota la quitxalla del grup estava malalta...
LLEGIR MÉS »
Anar a arreplegar un nen.
Oficis desapareguts
El meu paisatge
El Pla d’Urgell
La vinya de casa
La misèria de la postguerra
Com en els anys de la guerra, tornava a haver-hi racionament del menjar amb les “cartilles” individuals i els cupons que retallaven a la botiga. Recordo que a casa el primer que feien cada dia era llegir al diari una petita columna titulada “Abastecimientos y transportes”. La manca d’aliments va fer reaparèixer amb molta força l’estraperlo. Alemanya va perdre la guerra però Franco no va tocar el dos, el vam haver de suportar 35 anys més.
LLEGIR MÉS »
El capità que va venir a casa
El 12 del meu carrer
Records de la Guerra…
Esclata la Guerra
Fotografia del Popi
Conec tots els racons de la casa, és la meva debilitat, faig tot el que vull, què més puc desitjar? Per mi la vida és molt senzilla i ben mirat, es pot ser feliç. La recepta és estar tranquil, sentir el sol que t'acarona, mirar el cel, contemplar un bella posta de sol, admirar el vol dels ocells... Fa temps, el cap de setmana anàvem a un poble mol bonic i passàvem dos dies meravellosos. Saltàvem i corríem pels camps, caçàvem ocells, sargantanes i unes ratetes petites. Els gats, fem les coses el revés dels humans, ells ploren quan els fills se'n van. Als humans, els observo i em fan llàstima, pateixen per coses que per mi no tenen sentit.
LLEGIR MÉS »
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Un gall de ferro
Un perico que no és un perico
El meu gat Tito
L’ase que no volia sirgar
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »
Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »
Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
Pallers cremats
El nostre barri, a Mollet, estava voltat de cases de pagès que solien tenir pallers (ara ja no se’n veuen). Va haver-hi una temporada esgarrifosa de malefactors que a les nits es dedicaven a encendre els pallers. Recordo que jo era una nena i em moria de por, quan a casa el pare s’alçava del llit, i mig vestit se n’anava a apagar foc. Feien una cadena amb galledes i des del pou d’aigua més proper paraven com podien el gran foc . Fou un temps d’incertesa. Es deia que erren accions polítiques, que interessos amagats, tantes coses... La gent del poble que tenia masies van passar una temporada molt dolenta.
LLEGIR MÉS »
Els garrofers del meu barri
Llibres “sota taulell”
El meu oncle Ramon
La bòbila
La meva àvia, la lleteria i el català.
La noia de la finestra
A la classe de català del casal de gent gran del barri, ens van dir de fer una redacció inspirats amb el quadre de Dalí "La noia de la finestra". Vaig escriure ... La noia de la finestra, amb la mirada fixa cap el mar, fins poder veure la barca. Tan hi fa el peix que porti. El cor li batega com el motor de la barca. Quan arribi, el seu xicot baixarà con sempre el primer, descalç i ella, també descalça, correrà per damunt la sorra...
LLEGIR MÉS »
Les vacances dels anys 40
Rememoració
La nit de Sant Llorenç
Les anxoves
Anar de “veraneig”
La nostra llengua al 39
La Guerra s'havia acabat. El gran manaire va ordenar que a casa nostra qui parlés la seva llengua seria castigat. I nosaltres, jo per exemple, que de castellà en sabia ben poc, ens esforçàvem per fer-nos entendre. El manament del dictador va donar lloc a situacions i fets ben jocosos. Gent molt gran, que en sa vida havia sentit parlar un mot castellà, s'esgarrifava i de vegades feien el mut. Amb tot, el manaire no va aconseguir que la nostra llengua desaparegués.
LLEGIR MÉS »
La papereta de la consulta
Aprenent a llegir
Els Almogàvers
El capità que va venir a casa
-
Records d’un viatge inesperat
Fa moltes primaveres, un grup de discapacitats físics que lluitàvem per un món sense barreres arquitectòniques vam organitzar un viatge amb tendes de campanya, a visitar altres països. El nostre responsable, en Josep Ramos, era ésser fora de sèrie. Cinc cotxes, sis voluntaris, quinze nosaltres. Alguns, amb cadira de rodes. Mai havíem sortit del nostre país! França, Alemanya, Suissa... Quan ho recordo amb sembla un somni, però va ser realitat!
LLEGIR MÉS » Solidaritat
Esperar
Vivències d’acampada
Aprenent a llegir
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.