Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
Per Divendres Sant, ous amb panses i bacallà
El Divendres Sant a casa també és un dia de tradicions. La meva àvia feia aquest dinar, ous amb panses i bacallà. Més tard el va fer la meva mare i ara sóc jo la que el faig, cada any sense faltar, perquè a casa els hi agrada molt, l’esperen. Voldria doncs apuntar aquesta recepta i espero que us animeu a seguir aquesta tradició!
LLEGIR MÉS »
La batalla de l’ou
El porró
Records de 1948
Ens varem quedar a veure com enterraven en Xavi Garcia, el nostre company. Em sentia xop, la roba mullada, i les espardenyes mitjons... l'aigua de pluja s'havia barrejat amb les nostres llàgrimes . Tenia només dotze anys, com nosaltres. En Xavi ens havia dit: "quan ja tinguem pèls a la barba, buscarem que en va ser del pare d'en Martí i el venjarem". Una època molt dura i de molta por...
LLEGIR MÉS »
Records…
El meu amic Villar
Riells
Compartir
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »
Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
Oficis desapareguts
El nostre avi ensinistrava bous. L’avi comprava els bous joves al mercat del bestiar i els ensenyava a llaurar, a seguir la rasa tirant la regna del barbant i a saber fer la volta en arribar al cap del camp. Un cop ensinistrats, els venia pel doble més o menys del que els havia comprat. Per aquella època,
LLEGIR MÉS »
El meu paisatge
La vinya de casa
El Pla d’Urgell
Nit de Nadal
Pallers cremats
Llibres “sota taulell”
Quan s'inauguri el Mercat de Sant Antoni, seria un detall que hi hagués un petit record per a tots els llibreters del diumenge al matí, en particular per els els aquells que venien o manllevaven llibres "sota taulell". Gràcies a ells, molta gent per aquella època varem poder llegir llibres no censurats, especialment literatura catalana. S'ho mereixen.
LLEGIR MÉS »
La meva àvia, la lleteria i el català.
La vinya del meu pare i els pinetons
Cases mig ensorrades
La bòbila
![Per ca:user:amadalvarez (Treball propi) [CC-BY-SA-3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via la Wikimedia Commons](http://www.paginesviscudes.com/wp-content/uploads/2013/12/Mollet-Teneria-7025-110x75.jpg)
La Pelleria
Uns consells mèdics molt antics, però actuals
A Cal Metge Vell, on hi havien viscut el meu besavi i el meu rebesavi, metges del poble, hi havia llibres de medicina molt antics, alguns fins i tot escrits en llatí i relligats amb pell. Fullejant-los d'adolescent, vaig descobrir-hi un escrit fet a mà del meu besavi, Era una poesia titulada “Consejos para una vida sana” d'abans del 1800. Me la vaig aprendre de memòria i sorprèn que doni consells tan útils encara..El millor és: “poco encierro, mucho trato i continua ocupación”. Els qui estem jubilats i tenim una certa edat l'hauríem d'adoptar com a lema.
LLEGIR MÉS »
Un personatge estrafolari
1 de maig, festa del treballador
Oficis desapareguts
Sons del carrer
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »
Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
Solidaritat
La nena es va llevar alegre com la primavera per anar a l'escola. Aquell dia hi havia una nena nova a la seva classe, de la mateixa edat i anava amb cadira de rodes com la seva àvia. Les altres nenes es van quedar parades i ella s'hi va asseure al costat. A l'hora del pati baixaren amb ascensor. Allà varen començar els problemes, els problemes de les barreres arquitectòniques. Sense pensar-ho massa se'n va anar a trobar la directora i li va explicar el problema. Quan va arribar a casa, no podia deixar-hi de pensar. Si el moliner pot dirigir i vigilar el curs del riu, jo també puc lluitar perquè tots tinguem els mateixos drets. Fora barreres! Hi va dedicar la vida i la amistat amb Andrea encara dura.
LLEGIR MÉS »
Com vaig aprendre català
De quan vaig conèixer les barraques de Montjuïc
El “Día de la Raza”
Fi de curs
Una escola de poble
El que s’ha de patir sent dona
Dins del meu dos cavalls varem enfilar el coll de Parpers per arribar a la carretera de la costa que arriba Blanes. No hi havia encara l'autopista i calia travessar tot Mataró. En una cruïlla un cotxe ens va passar fregant per davant. Va ser un miracle que no topéssim. El conductor cridava com un desfermat. Tot plegat no fou important, el que si fou palès, que l'ajuda de bastons per caminar, sempre fan pensar que no es pot conduir com cal. I molt més quan la usuària n'és una dona.
LLEGIR MÉS »1 de maig, festa del treballador
Cases mig ensorrades
Esclata la Guerra
L’ase que no volia sirgar
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »
Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
La Minuta
La Minuta era la meva amiga, amb qui vaig compartir jocs i enyorament quan tenia cinc anys. Tenia un cabàs per dormir a la llar de foc. Era una estampa idíl·lica: gat i gos dormint junts. Va tenir petits i em feien molta il·lusió. Un dia vam sentir uns lladrucs esgarrifosos. La gosseta ensenyant les dents feia front al porc immensament més gros, que s'havia escapat. Però no els va poder salvar dels humans que li van prendre els cadells. Va sortir plorant i olorant per tot arreu fins que va trobar on estaven enterrats. Vaig quedar molt trist, em semblava que l'àvia i la tia havien fet una cosa molt lletja. Han passat 75 anys ...
LLEGIR MÉS »
El meu oncle Ramon
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Fotografia del Popi
El meu gat Tito
Un gall de ferro
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »
Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
Anar de “veraneig”
Un cop passada la postguerra era molt ben vist "veranejar". Famílies de Barcelona venien a Ocata, a passar l'estiu i el 23 d'Agost per Santa Rosa es feia una gran festa al Casino. A principis dels 50 mon pare es va sentir rumbós i aventurer i va decidir que passaríem uns dies a Blanes al costat de la platja, varem agafar l'autocar de línia i vam improvisar una tenda. Quina delícia, no hi havia ningú més en tota la pineda i la platja per nosaltres sols!!
LLEGIR MÉS »
La noia de la finestra
La nit de Sant Llorenç
Les anxoves
Les vacances dels anys 40
Rememoració
Un fet tràgic, amb humor
Fa molt temps, un bitxo, un microbi, o ves a saber què, es va apoderar del seu ésser i ara fa tots els moviments, menys els que ell vol. És un Don Juan, un conquistador nat i quan veu una noia jove, maca i gentil, els ulls se’n hi van. Això si que ho controla! Quan se li acosta, la seva mirada és plena de mel, d’una dolçor encantadora i ansiosa d’amor. Però, tot contemplant-la, se li escapen les mans. Ell voldria acariciar la cara, però la ma va on li plau
LLEGIR MÉS »
Una porta que s’obrí al món
Sr. Roger Grau, una lliçó de vida
Ara que tinc 80 anys
La Guerra
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.