Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Això era pels anys 70…
<< Quique, és un noi de 25 anys. Un dia ja fa molt temps, un bitxo, un microbi, o ves a saber què, es va apoderar del seu ésser, li va picar i el va deixar tot desmanegat.
Tan desballestat va quedar, que ara, quan vol agafar o tocar alguna cosa, no pot controlar els seus moviments , si vol posar la ma cap a la dreta, ella va cap a l’esquerra, i fa tots els moviments, menys els que ell vol. Mans i cames no pot mai parar, sembla que desafiïn la coordinació, l’estabilitat i tot raonament.
Però el Quique, és un Don Juan, un conquistador nat i quan veu una noia jove, maca i gentil, els ulls se’n hi van. Això si que ho controla! Quan se li acosta, cosa que fa ràpidament, la seva mirada és plena de mel, d’una dolçor encantadora i ansiosa d’amor. Però, tot contemplant-la, se li escapen les mans sense cap control. Ell voldria acariciar la cara, però la ma va on li plau i alguna vagada ha anat a topar amb el pompis de la noia, o algun altre lloc reservat. La joveneta, que no comprèn pas el problema del descontrol del Quique, també se li escapa la ma i , sense cap mirament, li etziba una plantofada a la galta del Don Juan.>>
Penso que el cos del Quique, és semblant al del mon d’avui, que fa giragonses caòticament, sense saber on ha d’anar i què carai hi fa en aquest lloc terrenal. Això, és un misteri, que ningú sap esbrinar. Tan sols Ell, el tot Poderós, diuen que ho sap…
I ves per on, un tràgic problema difícil de solucionar, que pel pobre Quique es un mal tràngol, per que les mans, les seves mans, són com uns espolsadors que van d’ací d’allà i més d’una castanya es va guanyant.
Això fa riure per no plorar, per que si no t’ho agafes bé, sense adonar-te’n a un altre lloc et pots trobar…
Meditem, els qui tenim control del cos, de la gran sort que ens ha tocat. És un gran do, que el Deu del Univers ens ha donat.
