La cama es va trencar i a casa em van portar. Tota la nit un malson, em feia tan de mal, que no vaig aclucar l’ull. Al matí al obrir la finestra la mare va dir –Déu meu! Està tot nevat. Jo tenia tant dolor que ni la neu em va alegrar. La mare va trucar al metge i ell li va dir –Impossible, no es pot circular, la Meridiana ni es veu i les ambulàncies no poden sortir. Jo cada vagada amb mes dolor.
Al carrer on vivíem, teníem un veí que feia de drapaire, anava pels carres amb un carro i una mula i cridava “el drapaire” . Era un ésser bastant estrafolari, més tenia un cor tan gran que sempre trobava sortides per ajudar a tothom. Quan va saber el que passava, va venir amb el seu carro i la mula, tot dient –Jo la portaré allà on sigui. Em va agafar amb una manta i ell, la mare i jo, cap amunt. Al arribar a la Meridiana no es veia cap camí, ell va agafar una pala i anava fen pas, la gent que passava tots van col·laborar. Per fi va venir un cotxe i anava apartant la neu, Era tot un espectacle veure al carro dues dones i el drapaire. Varem tardar dues hores per arribar al hospital que ves per on no recordo on era… quan el personal va veure al carro tots van dir –Quina bogeria! Van posar-me a una llitera, la cama tenia mala pinta i me la van enguixar. Entre ells van decidir que em portessin a casa, doncs s’esperaven mes nevades.
Aquesta és una petita anècdota de la meva joventut, vaig estar dos mesos sense poder caminar, però me’n vaig sortir…