Vehicles, màquines, estris o artefactes

Quan no teníem telèfon

telèfon antic

En aquest temps de mòbils i WhatsApp, deixeu-m evocar els temps sense telèfons, quan anàvem a trucar a la centraleta o la telefònica. Durant la Guerra, al poble, amb l'àvia, recordo la il·lusió que em feia quan passava l’home de la centraleta dient: Teniu avís de conferència de Barcelona!. Més endavant, quan esperàvem el segon fill i no teníem telèfon a casa, recordo l'angúnia que vam passar el dia del part. Aleshores, malgrat no fer servir el telèfon, no estàvem incomunicats: fèiem servir un potent mitja de comunicació que ara no està de moda: les cartes. Com anava cada dia a Correus a tirar la meva carta i com vigilava la bústia de la pensió per si arribava la d'ella! . Amb les cartes més que notícies es transmeten sentiments.

LLEGIR MÉS »

Un gall de ferro

Gall de ferro

Potser si el gall de ferro ho hagués volgut, una fada l'hauria transformat en un gall amb plomes i cresta i ara, tothom li agrairia el seu cant matiner . Però ell, va voler ser dalt de tot, ser important, de ferro, es va creure infinit.. Ara, està oblidat i tan rovellat que la força del vent ja no el pot fer girar per veure d'on bufa, i si un dia el treuen per fer una torrassa més moderna, ningú no s'adonarà que ja no hi és.

LLEGIR MÉS »

Davant d’una porta vella

Porta vella

Davant d'una porta esbalandrada i desballestada hom es pregunta sobre la fragilitat i la volatilitat de les coses, de les persones, de les idees, dels costums, de certes tradicions, d'un tipus de vida que havíem viscut. No voldria que això semblés una lamentació. Cal no mirar sempre enrere per poder veure el que tenim a l'horitzó. Una porta serveix per entrar i per sortir. Protegeix i guarda, però també obre horitzons i dóna llibertat. Dóna hospitalitat i ofereix alliberament. Davant d'una porta com aquesta ens hauríem de treure el barret. Em doldrà el dia que la veuré a terra.

LLEGIR MÉS »

Quan els llibres es planten

Vaig pensar que era un bon moment per fer neteja a fons de la llibreria. Però va ser com si els llibres es plantessin seriosos davant meu i, amb una colla d’arguments molt ben pensats, em diguessin que jo no tenia cap dret per decidir sobre la seva vida o la seva mort; que ells s’havien guanyat el dret de seguir allà, a la meva llibreria, per molt anys, perquè algun dia els havia donat un lloc i ara, era ben seu. Crec que entre els precs, els laments i la pols també hi corria més d’una llàgrima. Vaig ser incapaç d’acomplir la meva ferma determinació i no vaig poder llençar-ne gaires...

LLEGIR MÉS »

De quan la llum va arribar al poble

L'arribada de la llum als pobles.

A Els Prats de Rei la llum hi va arribar l'any 1917. L'àvia en tenia un record interns perquè a part de ser un fet memorable i un canvi de vida, va afectar la seva família. Dirigia la instal·lació del corrent un enginyer estranger "El Belga”. Era un home ben plantat que dalt de cavall recorria el poble fent el fatxenda. Parlava amb les dones embadalides. Era tan diferent dels pagesos! El Belga va seduir la dona del germà de l'àvia. Ell, era l'hereu i va quedar tant tocat per l'escàndol que s'ho va malvendre tot per anar-se'n. "La suor dels pares” deia amb tristesa l'àvia quan m'ensenyava les terres que ja no eren de la família.

LLEGIR MÉS »

L’agenda

Agenda

L’he anat repassant poc a poc, plana a plana, nom a nom. M’ha fet recordar, somiar, entristir i, -per què no?- alegrar-me de veure que encara hi tinc un munt de familiars i amics. De la A a la Z, hi ha més de 30 anys de la meva vida encabits en les seves pàgines gastades. Passar en net una agenda no és fàcil.

LLEGIR MÉS »

El Calderí

El Calderí, el tren de Mollet a Caldes

A l'estació de Mollet, arrambat a la paret tocant a la Farinera encara hi ha un pedrís on jo de menudeta m’hi anava a seure per veure passar els trens i la gent que en pujava i baixava. El pedrís marca el punt d’inici i de final d’un trenet que anava de Mollet a Caldes: li deien ”El Calderí”. La mare m’hi havia pujat algunes vegades. Era un trenet petit i molt encaixonat però feia un magnífic servei d’unió entre Mollet i Caldes. Caldes en el seu temps era considerada com la petita ciutat emprenedora del comerç i la indústria. La pols dels anys pot tapar les vies, però no pot esborrar el record d’una infantesa que sols tenia el que ella sabia cercar, per distreure’s de les seves hores quietes.

LLEGIR MÉS »

Aquells anys d’espelmes, carburo i petromax

Durant molts anys, Franco va imposar restriccions elèctriques amb l'excusa de “la pertinaz sequia”, A la botiga del meu pare, al Raval, la llum del dia no hi entrava i quan tallaven el corrent quedava com una cova fosca. Els botiguers del barri van intentar solucionar el problema amb llums de “carburo”. Un dia el pare va tornar a casa molt content portant un gros i pesat llum de segona mà. En deien un petromax i estava pensat per a les barques de pesca. Era un aparell de maneig complicat i perillós. Algun client s'escapava corrent pensant que allò explotaria.

LLEGIR MÉS »

El porró

Porró de vi

El porró era un element imprescindible a totes les cases. A la República se'n van fer amb dibuixos referents a partits o sindicats. A l’entrada dels nacionals beure en porró era considerat perillós pel seu simbolisme catalanista. Les cases benestants no el feien servir. Amb la transició a les festes populars va revifar-se la tradició de beure en porró. Retallen el consum de vi i s’hi pot beure a galet.

LLEGIR MÉS »

Un pa que no era blanc

L'aliment primordial i de consum diari -si en tenies- era el pa... De nits, reganava un silenci sepulcral, lleument pertorbat pel tènue fregadís dels dos discos estriats del petit molinet fixat a una taula que gairebé totes les cases teníem per poder moldre blat, moresc etc., que algun pagès parent o amic ens feia arribar clandestinament i en petites dosis.

LLEGIR MÉS »

El nostre 2CV

El nostre 2CV l'any 1967

I ja ens teniu pujant a Montserrat en un 2CV carregat amb 3 adults, 4 nens, un llitet, una estufa, una bombona de butà i molts paquets. Dos nens anaven a la falda i moltes coses lligades al portaequipatges del sostre fent molt de volum. En aquella època la carretera de Montserrat era molt estreta, no permetia avançaments. Les pujades eren fortes i el pobre 2CV havia d’anar amb segona

LLEGIR MÉS »