Pàgines familiars i d’amistat

La nit de Sant Llorenç

Pluja d'estels

Uns nebots ens van convidar a berenar de peixet fregit a Mataró. Un paisatge idíl·lic ens va embolcallar donant-nos la benvinguda a un petit bar calat sobre la sorra mateix i amb un encís meravellós. De cop un 'cometa' va creuar el cel. Heu vist?, cridà algú. Sí, són les llàgrimes de Sant Llorenç. Avui és els seu dia. La nostra mirada no s’apartava del firmament. Un profund agraïment va quedar imprès dins nostre: viure uns bells moments plens d’amor no es troba cada dia.

LLEGIR MÉS »

Compartir

Quan els nens eren petits varen decidir de passar un dia al Parc de Barcelona. Jo encara caminava, però el que va començar amb il·lusió, va acabar essent un calvari. He volgut tornar-hi amb la meva cadira de rodes elèctrica. M´he sentit lliure de poder recórrer tot el parc, admirar les catifes, les flors, els arbres, els ocells ... Contemplat els animals exposats entre reixes, m'he sentit malament de gaudir de l'espectacle.

LLEGIR MÉS »

Un episodi de la nevada del 1962

Nevada a la Meridiana. Barcelona 1962. AMDSM La Meridiana

Al mati´al obrir la finestra la mare va dir --Déu meu! Està tot nevat. Jo tenia tant dolor que ni la neu em va alegrar. El drapaire, quan va saber el que passava, va venir amb el seu carro i la mula, tot dient --Jo la portaré allà on sigui. Al arribar a la Meridiana no es veia cap camí, ell va agafar una pala i anava fent pas,

LLEGIR MÉS »

2013-1960

Enterrament

La paperassa per un enterrament és molt gran. Setanta o vuitanta anys enrere, a un amic meu.al demanar el permís a l’ajuntament li digueren que calia el certificat de defunció del marit de la morta per enterrar-la. La guerra fou cruel i sense pietat amb els seus morts que la major part d’ells no sabien on paraven. Doncs no Senyor, si no porta el certificat de defunció no es pot enterrar!. Hom tenia un petit càrrec, i ja es sentia l’amo del món o del poble.

LLEGIR MÉS »

El meu avi i la castanyada

Castanyes torrant-se al foc

El meu avi era alt i prim, portava canesú, gorra i sabates negres. Jo me'l mirava quan el veia venir pel carrer ple d'aigüerols i li mirava les sabates tota estranyada, estaven netes per tots els cantons, Mai he comprès com s'ho feia per no enfangar-se. Recordo amb tendresa la diada de la castanyada. El meu avi preparava una fogaina amb els sarments de les vinyes i en feia d'aquest dia, tot un ritual.

LLEGIR MÉS »

La Colònia

L'Ametlla de Merola

En Valentí i la Carme vivien a la mateixa Colònia, un llogarret amb cases iguals pels treballadors de les fàbriques tèxtils. Tot pertanyia a l´amo de la fàbrica. Van casar-se (com moltes altres parelles que es formaven a partir d´aquesta estreta convivència) . La fàbrica funcionava amb una turbina. La roba es rentava al safareig públic. Hi havia el safareig dels vius i el dels morts. El “sereno “ era el despertador dels treballadors, a les 5 del matí, gelats de tant fred…I van sobreviure i eren feliços, tanmateix !

LLEGIR MÉS »

Anar de “veraneig”

Un cop passada la postguerra era molt ben vist "veranejar". Famílies de Barcelona venien a Ocata, a passar l'estiu i el 23 d'Agost per Santa Rosa es feia una gran festa al Casino. A principis dels 50 mon pare es va sentir rumbós i aventurer i va decidir que passaríem uns dies a Blanes al costat de la platja, varem agafar l'autocar de línia i vam improvisar una tenda. Quina delícia, no hi havia ningú més en tota la pineda i la platja per nosaltres sols!!

LLEGIR MÉS »

La mare em va ensenyar a llegir

Cartilla abecedario Seix i Barral

Tenia 6 anys i mig i no havia anat mai a escola. En dos o tres mesos la mare em va ensenyar a llegir i escriure amb una “cartilla”. Cada matí en fèiem una mica i en vaig aprendre de seguida fent servir solament “lletres de pal”. Ella no era mestra ni tenia cap títol, era una noia senzilla de poble, filla de pagesos que li agradava molt llegir. De nena, l’alegria més gran de la setmana era quan passava el carter per casa seva i cridava: nena, el Patufet!. He conservat tota la vida l'afició a la lectura.

LLEGIR MÉS »

El nostre 2CV

El nostre 2CV l'any 1967

I ja ens teniu pujant a Montserrat en un 2CV carregat amb 3 adults, 4 nens, un llitet, una estufa, una bombona de butà i molts paquets. Dos nens anaven a la falda i moltes coses lligades al portaequipatges del sostre fent molt de volum. En aquella època la carretera de Montserrat era molt estreta, no permetia avançaments. Les pujades eren fortes i el pobre 2CV havia d’anar amb segona

LLEGIR MÉS »

Passejant amb l’àvia per Google Street View

L’àvia tenia 14 anys i vivia a Bilbao però en els darrers anys la seva família llogava una casa per a passar els estius en un poble d’Àlaba, Puentelarrá, distingit per un pont sobre l’Ebre i pel fet que a l’altra banda del riu hi comença la província de Burgos. L’any 36, aquell “estiueig” va durar catorze mesos: quan Vitoria i la majoria de la província d’Àlaba va quedar sota el control de les tropes franquistes des d’un primer moment, evitant les zones de combat,

LLEGIR MÉS »