Pàgines familiars i d’amistat

Recordo una faldilla vermella i un brusa de ratlles, també vermelles, que m'agradava molt portar-les. Recordo un vestit de fondo verd d'una roba en pèl lluenta amb ratlles blanques, que em posava per fer excursions amb bicicleta. Recordo el dia que el vaig estrenar un vestit, de color rosa pàl·lid vaporós com de gasa, per anar a un casament. No cal dir que recordo especialment el vestit de la primera comunió, tot ell farcit de puntes i garlandes. Són records que em venen després de fullejat un àlbum de fotografies...

Un grup d'amics ens trobàvem sovint en un refugi de muntanya al bosc de Céllecs. Una parella amb oposicions a maridar, hi va voler anar a passar un cap de setmana. A ella, la mare no li deixava anar si no li prometia que hi aniria algú més i em van demanar a mi, si hi volia anar . El divendres al vespre havent plegat de la feina, vaig emprendre el viatge amb el meu dos cavalls cap a Céllecs. A mig camí ja gairebé era fosc, una parella de policies em para: Segueixi amb les llums apagades i no faci res estrany que la seguim.

De sobte escoltem un crit de la dependenta. Un senyor havia entrat a atracar la farmàcia amb un ganivet! Jo vaig agafar el bastó del pare de la dependenta i em vaig armar de valor per enfrontar-me a l'atracador.

Ha passat la cavalcada lluny del meu abast. He sentit el so de les trompetes i el gran xivarri de la gent. Hom recorda la infantesa amb la innocència de creure en els Reis... El pare feia de sereno. Plegava a les sis del matí i si encara dormíem, ens anunciava que els Reis havien deixat un munt de coses par a tots. Fins que nos us vestiu, no hi ha res a veure --deia somrient. Després amb els temps i els anys, de gaudir de rebre regals, vaig passar al goig de fer-los.

A la vora del foc s’hi cosia, s’hi sargien mitjons, s’hi apedaçaven sacs, s’hi pelaven patates, s’hi desgranaven pèsols, s’hi triaven guixes corcades, s’hi esquitllaven ametlles, s’hi llegia quan hi havia llum, s’hi parlava molt, s’hi explicaven contes, i també, s'hi resava. Per Tot Sants hi fèiem la vetlla dels difunts i es resava el rosari pels morts de la família. Després començava una llarga conversa. Picàvem ametlles garapinyades, circulava un porró i l’àvia explicava anècdotes gracioses de l'avi mort feia pocs anys.

Moments inoblidables. Estava asseguda a una taula, suposo del menjador i el meu pare, amb una agulla d’estendre la roba me la posava al nas i reia. Desprès va tocar-me la loteria sense comprar-la: la poliomielitis. —Déu meu, això és la polio, ara ja no s'hi pot fer res, quina badada! Però la badada o el que fos va ser per mi per tota la vida... El meu pare se les va pirar i amb els anys el vaig idealitzar. La mare tenia en una caixa uns poemes seus i jo sempre que podia els llegia.

La teulada donava el terrat dels veïns, però una paret bastant alta ens separava. Varem lligar la corda a la cadira i jo que era molt trapella m'hi vaig asseure. Els nens estiraren i com si fos un ocell, vaig volar fins al seu terrat. I desprès ho va fer el meu germà. La mare estranyada de tanta quietud va sortir al pati, i va tenir un ensurt molt gros al no trobar-nos... Els nens no veuen el perill. Sempre hauríem de ser intrèpids ...

La veritat és que impressiona tenir 80 anys. Quan era nano una persona de 80 anys em semblava un ésser exòtic. I ara que sóc jo qui els té em sento el mateix d’abans. Però ho sóc el mateix d’abans? El mirall em diu que no, però no em refereixo a això. Abans ho tenia tot més clar: les coses eren blanques o negres, s’hi havia d’estar a favor o en contra... ara m’he tornat més dubitatiu, veig el món més complex, més polièdric. És això l’experiència? Mirant les fotos de fills i nets, penso que són ells la millor jugada, la que dona més goig.

En Jesús es guanyava la vida fent de drapaire, no sabia llegir ni escriure, però feia els comptes més ràpid que una calculadora, feia els diners que volia, ensarronant a qui podia molt tranquil·lament. Un dia es va presentar amb la seva amant, la va conèixer durant la Guerra. En Jesús va passar per aquest planeta, sense fer molt soroll, sense pena ni gloria. Va viure a la seva manera, va ser feliç i lliure, fent tot el que li agradava sense immutar-se a pensar si ho feia bé o malament...

Ens asseiem al voltant d'una taula i jugàvem al Palé . Ens ho passàvem molt bé. El meu avi passejava per allà a la vora nostra vestit amb una mena de jaqueta d'estiu blanca i quan sentia que els seus néts anomenaven carrers de Madrid arrufava el nas. No ens renyava, però tots quatre notàvem que s'impacientava i que el disgustava el nostre joc. És un record de l'època franquista i del meu avi, català fins a la moll dels óssos. Es comprèn molt bé que aquest joc el disgustés.

Feia dies que preparàvem una acampada al Montseny. La tenda reposava tranquil·lament vora la porta, la roba, el menjar i els sacs per dormir que no eren com ara (la mare feia unes fundes amb llençols vells on al arribar al lloc els omplíem de palla). De sobte sentim una gran cridòria: han cremat l'església! . El meu germà i jo no enteníem res de res. Els grans varen optar per no sortir, nosaltres cridàvem que volíem anar a la acampada. Va passar gent forastera i cridaven: Ha esclatat la guerra!

Diria que va ser l’any 52 quan es va estendre per Barcelona, la moda del bolet. Era una massa gelatinosa, rodona i prima que flotava sobre un líquid marronós. Es creia que donava energia i que anava bé per a moltes malalties. Si l’anaves alimentant amb te ensucrat creixia, i es podia separar i donar. Així es va crear una xarxa solidària entre parents, amics i veïns que va difondre el bolet per tot Barcelona. Jo, que tenia esperit investigador, en vaig tenir cura un quan temps...