Pàgines familiars i d’amistat

El meu oncle Ramon

La nina de l'oncle Ramon

La Guerra havia arribat al final. A mi m'encantava mirar els vianants que passaven. Un dia, no m'ho podia creure! Era el meu estimat oncle Ramon! Un crit, va sortir d'alegria del fons del cor. Iaia! Ve el teu fill! Tota la família varem córrer i ell també, fins a fer una rotllana d'abraçades. Em va portar una nina, rossa com un fil or. El seu vestit era de color rosa, ho recordo com si fos ara. La guardava a sobre el meu llit com si fos un tresor. Un dia vaig tenir un descuit, Quan la vaig anar a buscar oh! estava tota esparracada!. Han passat moltes primaveres però hi ha records que no s'esborren mai.

LLEGIR MÉS »

Riells

vivències i records

He recordat els dies feliços que passàvem a Riells, quan els meus fills eren petits. Varem llogar una masia, jo tenia un sis-cents verd i m'agradava recórrer els voltants, descobrir tot els racons bonics: un poble abandonat, amb vistes meravelloses, prats verds semblants a un tapís de flors de tots colors... Vam descobrir un llac. Era meravellós! Les algues em feien pessigolles per les cames, Els nens s'enfilaven a sobre un pont, i es tiraven de cap al l'aigua fent gran xerinola

LLEGIR MÉS »

Fotografia del Popi

Conec tots els racons de la casa, és la meva debilitat, faig tot el que vull, què més puc desitjar? Per mi la vida és molt senzilla i ben mirat, es pot ser feliç. La recepta és estar tranquil, sentir el sol que t'acarona, mirar el cel, contemplar un bella posta de sol, admirar el vol dels ocells... Fa temps, el cap de setmana anàvem a un poble mol bonic i passàvem dos dies meravellosos. Saltàvem i corríem pels camps, caçàvem ocells, sargantanes i unes ratetes petites. Els gats, fem les coses el revés dels humans, ells ploren quan els fills se'n van. Als humans, els observo i em fan llàstima, pateixen per coses que per mi no tenen sentit.

LLEGIR MÉS »

El meu gat Tito

El meu gat Tito

Un dia clar i transparent, vas formar part de la família. Mai havia somniat tenir una cosa tan deliciosa com tu. Eres petit, ros, pèl llarg i uns ulls verds. M'observaves amb curiositat, jo vaig sentir dintre meu un gran desig d’estimar-te, en aquell moment va néixer una empatia entre nosaltres. Vas fer les mil i una entremaliadures. Un matí em va estranyar que no vinguessis. Tu volies la llibertat, però la llibertat té un preu i les seves conseqüències...

LLEGIR MÉS »

El Cassi

Goigs del home del sac

L'home del sac m'ha portat records de la meva infantesa. La mare em solia dir, si no fas bondat cridaré al Cassi. Era l'agutzil de l’Ajuntament , molt bona persona, però com que la quitxalla l'escridassava quan el veien amb la trompeta, ell els espantava dient-los que se'ls emportaria si no eren bons minyons. En aquell temps, a Mollet, els avisos de cobrament d'impostos i d'altres ordres, s'anunciaven a través de la trompeta del Cassi. Solia posar-se a les cruïlles dels carrers, donava el seu toc de trompeta i anunciava el que tocava,si el cobrament del rebut de l'aigua, o si hi havia alguna oferta de peix a la plaça a bon preu...

LLEGIR MÉS »

Sr. Roger Grau, una lliçó de vida

Rogelio Grau Martín.

El meu pare, Joan Grau, era de Badalona, es va casar amb la Rosalia Martín, i a finals dels anys 20 van marxar cap a França. Allà van esser molt feliços, van tenir una nena i un nen i gaudien d'un afortunat benestar econòmic. Malauradament el dos nens van morir de meningitis. Poc desprès vam néixer la meva germana Aline i jo, Roger. A principis de 1940 França és envaïda per Alemanya i el pare va decidir tornar a Barcelona. A la frontera espanyola es varen quedar la major part dels diners i bens que portàvem i ens canviaren el nom: a la meva germana li posaren Lina i a mi Rogelio, jo tenia uns 7 anys. La felicitat i benestar de Marsella va esser substituïda per la fam de Barcelona.

LLEGIR MÉS »

La Minuta

La Minuta

La Minuta era la meva amiga, amb qui vaig compartir jocs i enyorament quan tenia cinc anys. Tenia un cabàs per dormir a la llar de foc. Era una estampa idíl·lica: gat i gos dormint junts. Va tenir petits i em feien molta il·lusió. Un dia vam sentir uns lladrucs esgarrifosos. La gosseta ensenyant les dents feia front al porc immensament més gros, que s'havia escapat. Però no els va poder salvar dels humans que li van prendre els cadells. Va sortir plorant i olorant per tot arreu fins que va trobar on estaven enterrats. Vaig quedar molt trist, em semblava que l'àvia i la tia havien fet una cosa molt lletja. Han passat 75 anys ...

LLEGIR MÉS »

El meu oncle Ramon

Carbonera

Era carboner. El carbó que l’oncle feia era la única forma de fer anar les cuines casolanes. l al mateix temps que feia el carbó netejava el bosc. Feia unes grans pires de troncs ben col·locades i les encenia durant varis dies. Ell restava vigilant de nit i de dia. Solíem anar a fer-li algun dia companyia. L’oncle tenia un matxo per traginar les sàrries del carbó per el bosc. Quan jo anava a passar algun dia amb ell, venia fins on el cotxe ja no podia passar i em muntaven sobre el matxo pel camí del bosc. Jo tenia molta por. Amb tot, dormir al bosc era meravellós. Un dia el cavall es va desbridar i em va tirar a terra...

LLEGIR MÉS »

La meva àvia, la lleteria i el català.

Granja – lleteria, c.1943

A la lleteria de casa, cada dia passava un carro ple de bidons de llet acabada de munyir. Em fascinava veure com l'àvia omplia la mesura, l'alçava i baixava la llet blanquíssima com una cascada i el gerro quedava com si fos ple de neu. En acabar la guerra, el Gran Manarie, va prohibir parlar el català, L'àvia no sabia parlar el castellà i el primer dia que va venir una senyora sense gerro, l'àvia li anava dient, tiene que portar un 'poto', l'altra no l'entenia de res i tothom va acabar rient...

LLEGIR MÉS »

La vinya del meu pare

La vinya del meu pare

El pare treballava una vinya els caps de setmana i en treia vi per tota la família. Era la nina dels seus ulls, se'n sentia molt orgullós amb els grans raïms a la mà dient: vegeu, aquest és el fruit del meu treball. Per les vacances d'escola, al setembre hi solíem pujar a fer-hi un àpat. Era una autèntica delícia. Fresc, acabat de collir, i ros daurat que feia venir salivera a la boca. El pare solia comentar: No sé pas qui ve a menjar el raïm a la vinya, si algun dia el caço sabrà qui sóc jo. Un bon dia, tota la quitxalla del grup estava malalta...

LLEGIR MÉS »

1 de maig, festa del treballador

Picnic

Per la meva mare, aquesta festa era sagrada i sempre la celebràvem. El dia abans, preparava per fer una bona paella i costelles de bè a la brasa. Ho ficava tot dins d’un cabàs, plats, cassola, culleres i anàvem molta colla a la Font del Cigró. La mare estenia unes tovalles, entre tots paràvem una gran taula, i no hi faltava de res. El lloc és mol bonic, hi ha tota classe de vegetació, queda bastant alt i podies gaudir d'un paisatge de somni, contemplar la ciutat estesa els nostres peus. Ens ho passàvem pipa, tots eren amics del barri..

LLEGIR MÉS »

Records…

El meu pare era un simple viatjant, però es va trobar en un tiroteig entre vermells i nacionals. Jo tenia solament onze anys i em va arribar una carta perquè anés al dipòsit de cossos no identificats. Allí hi vaig veure de tot... però no hi havia el meu pare. El meu pare va quedar com un "desaparegut" de la guerra. Als quinze anys vaig venir a Barcelona amb la meva tia paterna on vaig aprendre a ser perruquera i vaig conèixer al meu futur marit.

LLEGIR MÉS »