A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »
Ara en diuen adoctrinar. Abans se'n deia "rentar el cervell". Vaig anar a una escola on el fort era el catecisme, la història sagrada, la història d'Espanya i les lliçons de "formació" on la figura de Franco i els seus fets patriòtics, eren la salvació de tots. Només teníem una llengua...
LLEGIR MÉS »
Ens varem quedar a veure com enterraven en Xavi Garcia, el nostre company. Em sentia xop, la roba mullada, i les espardenyes mitjons... l'aigua de pluja s'havia barrejat amb les nostres llàgrimes . Tenia només dotze anys, com nosaltres. En Xavi ens havia dit: "quan ja tinguem pèls a la barba, buscarem que en va ser del pare d'en Martí i el venjarem". Una època molt dura i de molta por...
LLEGIR MÉS »
Teníem 12 anys, trèiem bones notes, érem prims i baixets i els mestres sovint ens confonien. Ens agradava jugar a “carreres” sobre un paper quadriculat, a vegades d’amagatotis durant la classe. Sortíem junts del col·legi i l'acompanyava a casa. Un dia, la seva mare, em va oferir pa amb xocolata, un berenar molt valuós en aquell temps de postguerra. A mig curs va estar dos o tres dies sense venir a classe. El mestre ens va explicar se li havia mort el pare. Jo no sabia que dir-li. “vols jugar a carreres?” A les vacances vaig anar com cada any al poble i el setembre el meu amic no hi era.
LLEGIR MÉS »
La nena es va llevar alegre com la primavera per anar a l'escola. Aquell dia hi havia una nena nova a la seva classe, de la mateixa edat i anava amb cadira de rodes com la seva àvia. Les altres nenes es van quedar parades i ella s'hi va asseure al costat. A l'hora del pati baixaren amb ascensor. Allà varen començar els problemes, els problemes de les barreres arquitectòniques. Sense pensar-ho massa se'n va anar a trobar la directora i li va explicar el problema. Quan va arribar a casa, no podia deixar-hi de pensar. Si el moliner pot dirigir i vigilar el curs del riu, jo també puc lluitar perquè tots tinguem els mateixos drets. Fora barreres! Hi va dedicar la vida i la amistat amb Andrea encara dura.
LLEGIR MÉS »
A Barcelona, al barri de la Mare de Déu de Port, darrera Montjuïc “donde la ciudad cambia su nombre” com deia Paco Candel, hi anàvem els diumenges tres o quatre companys del batxillerat dels Escolapis i hi fèiem catecisme. Un paternalisme que ara em sembla vergonyós però que, amb quinze anys, em va fer descobrir el sòrdid món de les barraques que envoltava Barcelona. Amb la censura franquista ni diaris ni ràdios en parlaven i molts barcelonins desconeixien la realitat de cent mil persones vivint en condicions infrahumanes. Recordo l'impacte que em va fer. Allà vaig tenir l'ocasió de conèixer personalment en Paco Candel. Per a mi va ser un model.
LLEGIR MÉS »
Fi de curs. Comença l'estiu. Aquests dies són molt especials per a milers d'estudiants i també pels docents. Es tanca una petita etapa i se n'obre una altra. .Potser hauran tingut oportunitat durant aquest curs de descobrir que el món canvia molt ràpidament i que ells ja no són com els seus pares i encara menys com els seus padrins. Si han sabut obrir prou els ulls, potser tota aquesta colla de nois i noies hauran descobert que la vida pot ser molt bonica o molt lletja, però que ho serà més o menys segons com la mirem i com l'entomem. Durant les vacances es pot seguir aprenent i s'han d'aprendre moltes altres coses que no s'aprenen a l'escola.
LLEGIR MÉS »
Una ex-alumna em va dir que havia deixat de fumar perquè a classe vaig dir: << Tan bonica com és la llibertat i amb el tabac es perd >>. Com a professor de química, havia explicat que el fum del tabac està format per un quitrà que conté substàncies tòxiques, productores de dependència, irritants i cancerígenes. Feia un experiment amb un “Ducados” aspirant-lo amb un aparell del laboratori que deixava un residu enganxós, pudent i fastigós. Però el que la va convèncer va ser la paraula llibertat. Pels anys 80, el tabac era ben considerat socialment. Ara ja tenim consciència del seus perills però encara hi ha molts nois i noies adolescents que s'hi enganxen.
LLEGIR MÉS »
Els estudiants podíem fer la mili per “Mílicias Universitarias” i vaig passar dos estius segrestat dalt d'una muntanya a Castillejos, obeint instruccions absurdes. La única cosa bona era el paisatge. Vaig compartir campament amb Alfonso Comín, que va ser famós pel seu compromís polític clandestí. Recordo les discussions amb el “cura castrense”. En Comín, amb la seva dialèctica afilada se'l menjava de viu en viu tocant temes socials i de les jerarquies franquistes de l'església. Recordo també una tragèdia. Els d'artilleria de campanya van sortir a passejar els canons sota la pluja amb un tractor que va lliscar per un terraplè arrossegant i aixafant els 8 nois que hi anaven...
LLEGIR MÉS »
Les Milícies Universitàries, que era la forma de fer la mili de la majoria d'estudiants als anys 50, representaven una esperpèntica pèrdua de temps. Fins i tot des del punt de vista militar era d'una inutilitat escandalosa. No t'ensenyaven a fer la guerra (ni ganes). La instrucció tenia un propòsit estètic. Calia aprendre a marcar el pas, “firmes”, “descanso” ... per després manar-ho fer als reclutes. Ens destinaven a Artilleria Antiaèria, però els canons destinats a la nostra instrucció eren restes de la Segona Guerra Mundial. Ara m'il·lusiona una Catalunya independent lliure d'exèrcit i forces armades
LLEGIR MÉS »
Tenia 11 anys. M’acompanyava el pare, una maleta vella de fusta plena de roba que el pare ja havia fet servir anys abans, un vell baül ple de coses personals, un matalàs i moltes expectatives, força il·lusions i una mica de por. Marxava definitivament del lloc de la meva infància: el petit poble de Castellnou de Seana. Sempre que torno al poble i passo per davant de la casa on vaig néixer, no puc deixar de sentir una nostàlgia immensa i una espècie de malenconia de la meva infància. Aquell és el meu poble!. Records i més records! No s’acaben mai si et poses a recordar... El poble fa la gent, la gent fa el poble i tots junts fem aquesta terra
LLEGIR MÉS »
Vaig viure la Guerra, estudiant .Em va costar molt que m'admetessin. Imaginaven que la meva reduïda mobilitat podia encomanar-se. Em vaig matricular a l’Institut de segona ensenyança a Granollers. Els trens no funcionaven, el busos no venien. Però érem joves entusiasmats. Els perills que corríem amb els bombardeigs del manaire enemic no ens preocupaven. No ens perdíem un dia de classe. Sempre animats i amb joia. Jo sabia que el meu futur havia de sortir del que en pogués treure dels estudis. Així vaig passar la guerra (la meva). Lluitant per assolir uns coneixements que permetessin viure dignament
LLEGIR MÉS »
Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans