Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »
Els estudiants podíem fer la mili per “Mílicias Universitarias” i vaig passar dos estius segrestat dalt d'una muntanya a Castillejos, obeint instruccions absurdes. La única cosa bona era el paisatge. Vaig compartir campament amb Alfonso Comín, que va ser famós pel seu compromís polític clandestí. Recordo les discussions amb el “cura castrense”. En Comín, amb la seva dialèctica afilada se'l menjava de viu en viu tocant temes socials i de les jerarquies franquistes de l'església. Recordo també una tragèdia. Els d'artilleria de campanya van sortir a passejar els canons sota la pluja amb un tractor que va lliscar per un terraplè arrossegant i aixafant els 8 nois que hi anaven...
LLEGIR MÉS »
Les Milícies Universitàries, que era la forma de fer la mili de la majoria d'estudiants als anys 50, representaven una esperpèntica pèrdua de temps. Fins i tot des del punt de vista militar era d'una inutilitat escandalosa. No t'ensenyaven a fer la guerra (ni ganes). La instrucció tenia un propòsit estètic. Calia aprendre a marcar el pas, “firmes”, “descanso” ... per després manar-ho fer als reclutes. Ens destinaven a Artilleria Antiaèria, però els canons destinats a la nostra instrucció eren restes de la Segona Guerra Mundial. Ara m'il·lusiona una Catalunya independent lliure d'exèrcit i forces armades
LLEGIR MÉS »
Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans