Vaig enfilar-me on hi havien els dipòsits d'aigua i d'aquell lloc ben alt, l'estel es va enlairar al moment. La lògica de la meva mare es va fer realitat i com més cordill donava, l'estel més estirava. La por em va envair i va fer que el deixés anar. La "boja" va sortir en veure l'estel enrotllat al parallamps. Va mirar cap on jo era, ben espantat, va aplaudir i em va enviar un petó. No se'm va ocórrer altra cosa que tornar-li el petó. Mai més no vaig voler que ningú l'anomenés la "boja". Un dia la gent deia que s'havia tirat del terrat .
LLEGIR MÉS »Pàgines de jocs, joguines, festes i espectàcles
Festes de la Mercè
La Mercè, es celebra cada 24 de setembre a Barcelona. El Piromusical sembla un conte de fades. Jo estic en terres llunyanes i cada any sento nostàlgia. Els records de temps passats brollen galopants dintre del cor. Per la Mercè ens reuníem tota la família. La mare preparava un dinar espectacular. Érem feliços de retrobar-nos tots junts. A la tarda sortia amb els meus amics,i recorríem la ciutat. Són temps que ja no tornaran... Sí. Estic lluny, més aquí també soc feliç
LLEGIR MÉS »Un tros de fusta
Durant la postguerra, hi havia poques il·lusions, molta por i pocs mitjans econòmics. Recordo que com molts nens, jo jugava amb un tros de fusta... un tros de fusta que podia ser un tren, un avió, un vaixell... depenia de la imaginació i de a què jugàvem. Quan em van regalar un avió de llauna, li vaig donar el meu tros de fusta al meu veí Marcelino, doncs el seu havia servit per a fer foc un dia de molt fred. Passat un dies, vaig canviar-li l'avió pel tros de fusta.
LLEGIR MÉS »Campionat de tennis
Em fa il·lusió recordar la bona relació que teníem la colla de nois i noies de la colònia que passàvem aquells llargs estius de vacances a Palau Solità i Plegamans. Especialment recordo un campionat de tennis que es va organitzar amb parelles; i que vestits de reglament, de color blanc, pantalons curts els nois i faldilleta prisada damunt dels genolls les noies, jugàvem i ens ho passàvem molt bé. Vaig guardar molt de temps la copa que vam guanyar. Me’n sentia molt cofoia.
LLEGIR MÉS »Corpus
La Diada de Corpus, per mi, va ser sempre un dia molt solemne. Els oficis religiosos de l'església eren seguits per molta gent. Hi havia per la tarda la gran processó on tothom hi assistia amb torxes enceses i les butxaques plenes de caramels per llençar-los sobre els badocs que no hi havien anat. Era festa oficial, no es treballava. Tothom es vestia de gala. Els senyors encorbatats i amb vestit del tot negre donaven un to de gran solemnitat a l'acte. Ara, ni processó, ni vestits de gala, ni caramels, ni res de res, passa el corpus com si passés un ocell volant sense deixar res important dins nostre.
LLEGIR MÉS »El meu oncle Ramon
La Guerra havia arribat al final. A mi m'encantava mirar els vianants que passaven. Un dia, no m'ho podia creure! Era el meu estimat oncle Ramon! Un crit, va sortir d'alegria del fons del cor. Iaia! Ve el teu fill! Tota la família varem córrer i ell també, fins a fer una rotllana d'abraçades. Em va portar una nina, rossa com un fil or. El seu vestit era de color rosa, ho recordo com si fos ara. La guardava a sobre el meu llit com si fos un tresor. Un dia vaig tenir un descuit, Quan la vaig anar a buscar oh! estava tota esparracada!. Han passat moltes primaveres però hi ha records que no s'esborren mai.
LLEGIR MÉS »Titelles
Hi havia un xicot molt afeccionat a les titelles. Tant era així, que s’havia construït un petit teatre, el portava a l’escola i ens feia escenificacions. La nostra profe, va suggerir la idea de que es podia muntar una espècie de concurs i seleccionar una historieta per que fos escenificada. No cal dir l’afany que totes les nenes de la classe vam posar en escriure una rondalla. I va ser així com a mi se’m va desvetllar l’afecció ganes d’escriure històries, actes, fets i records. I Sempre he tingut molta simpatia per les titelles.
LLEGIR MÉS »Jugant amb bales, però de fusell
Cap al final de la Guerra Civil al poble, el meu germà gran i els seus amics jugaven a fer explotar bales de fusell que agafaven d'un dipòsit de municions de l'exèrcit republicà. Deixaven caure una pedra grossa a sobre i la detonació era com la d'un petard dels grossos. Jo vaig voler fer un experiment i vaig tirar una bala a la llar de foc. Els de casa em van trobar palplantat de l'ensurt i cobert de cendra de cap a peus. Segur que no ho tornaria a fer.
LLEGIR MÉS »Els nois del futbol al carrer
La patuleia del barri jugava ens uns camps erms. Hi havia qui jugava a futbol, qui a bales, qui feia rodar les baldufes, les nenes hi jugaven a titllo, la xarranca. Era un lloc d'esplai per tota la mainada. El pare d'uns d'ells no volia que juguessin a futbol perque espatllaven les espardenyes. Quan s'ensumava que jugaven, pujava carrer amunt amb el cinturó a la mà Ells, em pagaven a mi cinc cèntims, per que si el veia a venir, piqués amb un pot a terra. Eren els germans Gonzalvo, famosos futbolistes, formats en un descampat de Mollet.
LLEGIR MÉS »Santa Llúcia, festa de les modistetes
Era una diada molt celebrada, en especial per les modistetes (les nenes modistes). Cada mestra modista tenia el seu grup de noies aprenents. Es feia una gran festa i sortien al carrer ben engalanades lluint els vestits confeccionats per elles mateixes. Jo havia finit els meus estudis i feia jerseis de punt de mitja per encàrrec quan m’avisaren que podia començar a treballar. Santa Llúcia gloriosa, em vaig saltar la festa. Vaig confiar en la seva misericòrdia i vaig enllestir tot el que calia per poder començar un nou camí de la meva vida.
LLEGIR MÉS »Teatre
Un dels records més bonics que tinc de la meva adolescència i joventut és el d’haver fet teatre amb el grup d’estiuejants de Palau de Plegamans. En un moment determinat de la representació d’una obra, recordo com si fos ara, com el meu personatge secundari creixia i acaparava tota l’atenció amb una tirallonga de paraules molt llarga. Recordo, com uns moments de comunicació pregona, captar el silenci amb què el públic m'escoltava i connectar amb la seva emoció.
LLEGIR MÉS »Tot Sants
Recordeu “El Tenorio”? Ara ja ni se’n parla i possiblement la joventut ni tant sols sap qui era . Sabíem que s’apropava Tot Sants, per que els mitjans de comunicació ja ens en feien memòria uns mesos abans i gairebé era d’obligació assistir a una representació. L’atrevit Don Joan, que ho profanava tot per assolir el seu rang de conqueridor, era admirat i considerat un gran personatge. Desitjàvem amb delit veure una representació i recitàvem de tant en tant alguns retalls de la seva obra.
LLEGIR MÉS »