Pàgines de la Guerra

Cap al final de la Guerra Civil al poble, el meu germà gran i els seus amics jugaven a fer explotar bales de fusell que agafaven d'un dipòsit de municions de l'exèrcit republicà. Deixaven caure una pedra grossa a sobre i la detonació era com la d'un petard dels grossos. Jo vaig voler fer un experiment i vaig tirar una bala a la llar de foc. Els de casa em van trobar palplantat de l'ensurt i cobert de cendra de cap a peus. Segur que no ho tornaria a fer.

Després de la guerra civil, caminava tranquil·lament per la carretera de Montornés quan de sobte, un camió militar d'uns 15 homes em van fer parar i em van preguntar: — Qui és el teu pare?. Tal va ser la por que em va entrar al cos, que vaig començar a córrer camí avall en direcció al riu Besós i sense mirar enrrera.

Al poble hi havia un silenci sepulcral. No havíem dormit en tota la nit esperant l'entrada al poble de les tropes del gran manaire. Per la carretera passaven el que en deien la “retirada”. La incertesa de la situació ens tenia atemorits. De sobte, un llençol blanc al campanar. La tropa marcant el pas triomfal i la gent a la vorera aplaudint i cantant als vencedors.Vaig quedar palplantada a l'oir per primera vegada la cançó de “Cara al sol”. No la coneixia. Entre cançons i aplaudiments, la por es va esvair com per art d'encantament.

Era la nit de Nadal. No hi havia què menjar. Els homes eren al front. Sols quedaven joves i iaios. La guerra ho havia malmès tot; deien que s’acabava, però hom no li veia el final. Els pagesos no sofrien amb tanta crueltat la manca d’aliments. - Mira Maria, ves a Cal Caseta i digues que avui és Nadal i que el teu pare vol menjar mongetes per sopar. I així fou com aquell Nadal trist i fosc es convertí en un Nadal per recordar-lo tota la vida. Encara em sembla sentir a la boca el gust d’aquelles mongetes

L'àvia estava intranquil·la. Tenir a casa un capità dels rojos l’impressionava, no fos cas que descobrís les imatges religioses que tenia amagades. Jo tenia 5 anys i aquell secret m’emocionava. —Em sembla que tu deus ser feixista? Es va produir un silenci tens. Hi havia por i la meva resposta podia comprometre la família. A mesura que ens va agafar confiança ens explicava que la guerra estava perduda i que estava espantat pel seu futur. Parlava tortosí i solia acabar dient: Pobret de mi, un capità!

Feia dies que preparàvem una acampada al Montseny. La tenda reposava tranquil·lament vora la porta, la roba, el menjar i els sacs per dormir que no eren com ara (la mare feia unes fundes amb llençols vells on al arribar al lloc els omplíem de palla). De sobte sentim una gran cridòria: han cremat l'església! . El meu germà i jo no enteníem res de res. Els grans varen optar per no sortir, nosaltres cridàvem que volíem anar a la acampada. Va passar gent forastera i cridaven: Ha esclatat la guerra!

Passàvem molta gana, la mare per dinar feia patates i pel sopar les pells adornades vés a saber amb què. El pa era com un tresor. La mare anava pels pobles a buscar menjar i els pagesos li donaven faves i llenties corcades. Quan arribava, les posava en aigua, el meu germà i jo amb la punta d’un ganivet anàvem traient els corcs.

La paperassa per un enterrament és molt gran. Setanta o vuitanta anys enrere, a un amic meu.al demanar el permís a l’ajuntament li digueren que calia el certificat de defunció del marit de la morta per enterrar-la. La guerra fou cruel i sense pietat amb els seus morts que la major part d’ells no sabien on paraven. Doncs no Senyor, si no porta el certificat de defunció no es pot enterrar!. Hom tenia un petit càrrec, i ja es sentia l’amo del món o del poble.

Sóc la Mercè. Tinc dinou anys. Visc al número quatre de la travessia Sant Fruitós. Ara li han canviat el nom i es diu carrer Sunyol. Fa un any que em vaig casar amb el Nasi. Encara no tenim fills i vivim amb els sogres. Jo treballo a la fàbrica de Cal Vinyes. Ell és fuster. Ara ha començat la guerra i el meu sogre ha dit al seu fill que si no hi va voluntari, no és home… Ell no en té cap ganes, però al seu pare li diuen “El Ràbia”. És de la FAI.

Al poble s’havia improvisat un hospital de sang en una luxosa torre d’estiueig que havien "incautat". Recordo vagament una sala amb molts llits i xicots joves embenats. Jo era un nen i em va esgarrifar molt una veu plorosa que repetia: mare,mare... Aquell dia vaig descobrir que la guerra no era l’aventura apassionant que imaginava: soldats bons i valents –els nostres– lluitant i derrotant els dolents, per després desfilar triomfants en mig d’aplaudiments.