Pàgines creatives o d’opinió

Quan els llibres es planten

Vaig pensar que era un bon moment per fer neteja a fons de la llibreria. Però va ser com si els llibres es plantessin seriosos davant meu i, amb una colla d’arguments molt ben pensats, em diguessin que jo no tenia cap dret per decidir sobre la seva vida o la seva mort; que ells s’havien guanyat el dret de seguir allà, a la meva llibreria, per molt anys, perquè algun dia els havia donat un lloc i ara, era ben seu. Crec que entre els precs, els laments i la pols també hi corria més d’una llàgrima. Vaig ser incapaç d’acomplir la meva ferma determinació i no vaig poder llençar-ne gaires...

LLEGIR MÉS »

Els nous curanderos

medicina alternativa

Pels anys 40 hi havia persones que “curaven de gràcia”. Et senyaven un mal amb saliva murmurant conjurs o si estaves “espatllat de pit” et fregaven l’esquena i t’aixecaven per les axil·les. A Els Prats de Reis hi havia un curandero molt famós que es deia Manel. Sabia escoltar la gent, donava bons consells i receptava coses inofensives. Per aquell temps la Medicina era impotent per malalties greus i el curandero era l' alternativa màgica o sobrenatural. Ara al sXXI em sembla incomprensible que el curanderisme continuï existint i, fins i tot, creixent. L’acció curativa comença en l’entrevista, en la confiança que saben guanyar-se els qui ho practiquen i crec que el seu èxit es basa sobre tot en l’anomenat “efecte placebo”. Però dir-ne “medicina alternativa” em sembla un engany . Hi ha el perill d’entretenir malalties greus que agafades a temps podien ser curables.

LLEGIR MÉS »

El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella

Hola amic ruc: Com presumeixes ara que ets emblema català! Ves a la teva i aprofita el moment. Encara que a mi no m'agradis, et prefereixo al torus hispanicus . Estàs de sort i i et jubilaràs quan et toqui, no et retallaran el sou, hisenda e i del terreny que tens de pastura no te'n faran pagar el cadastre... T'ha tocat la rifa per haver nascut ruc i és qüestió d'aprofitar-ho,

LLEGIR MÉS »

Podem comunicar optimisme?

pessimisme-optimisme

Quan et fas gran, tens el perill de tornar-te una persona escèptica, malhumorada i pessimista. Crec que al envellir, hem de ser prou valents per no caure en aquest pou de pessimisme. Som uns afortunats. Arribar a vell és una sort i tenim la responsabilitat de transmetre optimisme i esperança al nostre entorn. Els anys que hem viscut i les experiències sofertes, ens permeten donar fe que el món i la societat milloren encara que no ho sembli. Vist amb perspectiva, el progrés humà és real i la gent gran en som testimonis. Hem de pensar que a poc a poc, el progrés arribarà a tothom i la gran família humana treballarà unida per acabar amb les guerres, abusos i discriminacions i per combatre el dolor humà en totes les seves formes. Hem de creure que això és possible i col·laborar -hi personalment i socialment.

LLEGIR MÉS »

Fotografia del Popi

Conec tots els racons de la casa, és la meva debilitat, faig tot el que vull, què més puc desitjar? Per mi la vida és molt senzilla i ben mirat, es pot ser feliç. La recepta és estar tranquil, sentir el sol que t'acarona, mirar el cel, contemplar un bella posta de sol, admirar el vol dels ocells... Fa temps, el cap de setmana anàvem a un poble mol bonic i passàvem dos dies meravellosos. Saltàvem i corríem pels camps, caçàvem ocells, sargantanes i unes ratetes petites. Els gats, fem les coses el revés dels humans, ells ploren quan els fills se'n van. Als humans, els observo i em fan llàstima, pateixen per coses que per mi no tenen sentit.

LLEGIR MÉS »

És dur ser català

Barcelona, 11 de setembre de 2014

Això és el que pensava aquest 11 de setembre, dret, suat, amb samarreta groga i suportant als meus 81 anys el sol ardent i la calor humida d’estiu a Barcelona, per participar en la grandiosa senyera humana en forma de V. I vaig recordar aquells anys de la meva infància quan Catalunya era “el Nordeste Peninsular”.i el català una “lengua vernácula”, que no era present enlloc i ni tan sols podies aprendre a escriure-la. Però miro al meu voltant i l’espectacle m’emociona. La gent ve somrient amb la il·lusió a la cara. Veig els meus nets amb l’estelada. Em sento cofoi de pertànyer a un poble capaç de mobilitzar-se pacíficament, per la llibertat i la democràcia.

LLEGIR MÉS »

Veus del pati

Pati d'escola

Són les onze; sona la música que marca la fi de la classe… Soroll pels replans: “Agafem les jaquetes?”, “Sí, que fa fred. No marxeu encara, que us he de donar una taronja”. Baixem l’escala fins al pati. Jo la corda, jo una pala i una galleda, jo una pilota... Montse, aquests no em deixen jugar

LLEGIR MÉS »

Tres veïnes i la guerra

Tres veïnes i la Guerra

Sóc la Mercè. Tinc dinou anys. Visc al número quatre de la travessia Sant Fruitós. Ara li han canviat el nom i es diu carrer Sunyol. Fa un any que em vaig casar amb el Nasi. Encara no tenim fills i vivim amb els sogres. Jo treballo a la fàbrica de Cal Vinyes. Ell és fuster. Ara ha començat la guerra i el meu sogre ha dit al seu fill que si no hi va voluntari, no és home… Ell no en té cap ganes, però al seu pare li diuen “El Ràbia”. És de la FAI.

LLEGIR MÉS »