A la classe de català del casal de gent gran del barri, ens van dir de fer una redacció inspirats amb el quadre de Dalí "La noia de la finestra". Vaig escriure ... La noia de la finestra, amb la mirada fixa cap el mar, fins poder veure la barca. Tan hi fa el peix que porti. El cor li batega com el motor de la barca. Quan arribi, el seu xicot baixarà con sempre el primer, descalç i ella, també descalça, correrà per damunt la sorra...
LLEGIR MÉS »Pàgines creatives o d’opinió
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »Què vol dir ser català
Exalumnes del primer institut on vaig donar classe em van convidar a celebrar el cinquantenari del seu pas per l'institut. Em va sorprendre que aquells nens fills la majoria de la gran immigració espanyola dels anys 40 i 50, ara parlessin tots en català. Jo crec que ser català vol dir sentir-se'n. Sentir que formes part d'un conjunt de persones, de procedències diverses, però amb un viu sentiment de pertinença al territori que comparteixen i en el qual volen construir el seu futur
LLEGIR MÉS »No és just
Vaig néixer al 1936, això,vol dir que com tots els d'aquella època que no hem d'oblidar mai, varem viure amb prohibicions i censures. Qui volia practicar qualsevol especialitat esportiva, era obligatori apuntar-se al "Frente de juventudes". A l'escola, ens deien que "la lengua materna", era el més sagrat, i nosaltres no podíem parlar ni estudiar amb la nostra. Sempre he dit i diré, que els que vam viure aquella època, no ens mereixem reviure el passat, no és just.
LLEGIR MÉS »Els Almogàvers
Fa un temps, vaig llegir un llibre escrit per un militar francès (Jep Pascot) si no recordo malament. Aquest militar, va dedicar un llibre als Almogàvers meravellat per les seves tàctiques de guerra. Cal recordar-los.
LLEGIR MÉS »La Roca del Canigó. Una faula.
És un goig esplendorós veure El Canigó nevat des de la badia de Roses. En aquest moment tant màgic, t'entra una rancúnia que fa bategar el cor més accelerat; és la ràbia continguda de no poder fer-hi res. Els catalans, estimen El Canigó . És una part nostra que no ens pertany, Ningú no va poder fer res per salvar La Roca del Canigó, el poble va quedar vençut davant la força de les armes. D'aquesta injustícia, molts en diuen "El tractat dels Pirineus".
LLEGIR MÉS »Globalització o localisme
El món canvia. Els grans pensem que els temps d'abans eren millors i els joves pensen el contrari. Quan jo era nen, la societat, a través dels costums i de les tradicions, assenyalava camins. L'arrelament és la necessitat més important i més desconeguda de l'ànima humana. La nostra visió del món acostuma a ser sempre parcial, localista i deformada. El món actual fa que això canviï, gràcies a la globalització. Un arbre sense arrels no pot viure, però un arbre sense rames que mirin al cel i que mirin més enllà, tampoc viu…
LLEGIR MÉS »Terra de pas…
Et deixaré casa meva mentre s'arregla la teva. Dona les mans i un somriure a qui t'ofereix la seva llar i quan retornis al teu niu, recorda'm com a un amic a qui no li deus res.
LLEGIR MÉS »Vida sana
Vida sana, és sortir el diumenge d'excursió. Caminar sense donar puntades de peu a les llaunes buides que anem trobant i dir bon dia a tots els qui també van a fer salut, encara que portin els auriculars a les orelles, o vagin mirant el mòbil. Dinar a un lloc rústic ple de cotxes on costa trobar-hi taula però pots demanar un plat de seques amb botifarra, escalivada, costelles amb all i oli, un porró de vi, postres de la casa i un "carajillu". Un dia sa i ben aprofitat.
LLEGIR MÉS »Un gall de ferro
Potser si el gall de ferro ho hagués volgut, una fada l'hauria transformat en un gall amb plomes i cresta i ara, tothom li agrairia el seu cant matiner . Però ell, va voler ser dalt de tot, ser important, de ferro, es va creure infinit.. Ara, està oblidat i tan rovellat que la força del vent ja no el pot fer girar per veure d'on bufa, i si un dia el treuen per fer una torrassa més moderna, ningú no s'adonarà que ja no hi és.
LLEGIR MÉS »Davant d’una porta vella
Davant d'una porta esbalandrada i desballestada hom es pregunta sobre la fragilitat i la volatilitat de les coses, de les persones, de les idees, dels costums, de certes tradicions, d'un tipus de vida que havíem viscut. No voldria que això semblés una lamentació. Cal no mirar sempre enrere per poder veure el que tenim a l'horitzó. Una porta serveix per entrar i per sortir. Protegeix i guarda, però també obre horitzons i dóna llibertat. Dóna hospitalitat i ofereix alliberament. Davant d'una porta com aquesta ens hauríem de treure el barret. Em doldrà el dia que la veuré a terra.
LLEGIR MÉS »Ella, era una noia.
Jo feia tot el possible per veure-la; ella ni se n'adonava... Ella era una noia i jo un nen que anava a l'escola i no sé perquè no em donava per vençut... Ni quan va començar anar del bracet amb el seu xicot. Potser jo feia cara de pomes agres, però ningú no se n'adonava, jo era un nen. Vaig seguir sent un nen quan la vaig veure sortir de casa seva somrient i vestida de blanc. Vaig seguir sent un nen quan vaig veure-la radiant amb la panxa molt grossa...
LLEGIR MÉS »