Efemèrides

Al poble hi havia un silenci sepulcral. No havíem dormit en tota la nit esperant l'entrada al poble de les tropes del gran manaire. Per la carretera passaven el que en deien la “retirada”. La incertesa de la situació ens tenia atemorits. De sobte, un llençol blanc al campanar. La tropa marcant el pas triomfal i la gent a la vorera aplaudint i cantant als vencedors.Vaig quedar palplantada a l'oir per primera vegada la cançó de “Cara al sol”. No la coneixia. Entre cançons i aplaudiments, la por es va esvair com per art d'encantament.

Del 12 d’octubre se’n deia "Día de la Raza” i recordo que al col·legi on feia el batxillerat em van encarregar que llegís un treball per la commemoració. Jo havia estudiat la 'Historia del Imperio Español' i totes les matances d'Hernán Cortés i companyia m’horroritzaven i això, em va inspirar un discurs inesperat. Quan vaig començar a llegir que a més de la glòria del descobriment d’Amèrica s’hauria de recordar l’aniquilació dels pobles indígenes, el Prefecte em va dir, renyant-me davant de tothom, que havia confiat en mi però, com que no en sabia, me n’anés a seure.

Al mati´al obrir la finestra la mare va dir --Déu meu! Està tot nevat. Jo tenia tant dolor que ni la neu em va alegrar. El drapaire, quan va saber el que passava, va venir amb el seu carro i la mula, tot dient --Jo la portaré allà on sigui. Al arribar a la Meridiana no es veia cap camí, ell va agafar una pala i anava fent pas,