La salut i el medi ambient d’abans

Ens hem acostumat a uns tòpics molt repetits: “tot està contaminat, fins l’aire que respirem”, “no sabem el que mengem”, “cada dia hi ha més malalties”, “estem embrutant el medi ambient”… Però, són certs aquests tòpics? Com eren la salut i el medi ambient abans?

Per la meva edat puc aportar records –anecdòtics, però representatius- per exemple de la dècada dels 40, època que vaig viure entre un barri de Barcelona i un poble de l’Alta Anoia, per tant en ambients urbà i rural.

Començaré parlant de la contaminació a Barcelona, al carrer Sant Pau on jo vivia, un carrer del barri del Raval que en aquell temps era d’ambient menestral i de botiguers. Recordo que a la majoria de les cases l’aigua corrent era “de dipòsit”, o sigui arribava a uns dipòsits situats al terrat de la casa on s’hi podia estancar molt de temps i escalfar-se amb el sol. Des d’allà, conduïda per canonades de plom –prohibides actualment per tòxiques- arribava solament a les cuines, ja que els pisos no tenien ni cambres de bany, ni dutxes, ni lavabos. Les comunes, situades generalment en galeries exteriors, no tenien tampoc aigua, s’havia de portar amb una galleda. Per dutxar-se calia anar a algun dels establiments de banys que hi havia al barri, però això, com es pot comprendre, no es feia amb gaire freqüència. No és estrany que paràsits com les puces fossin freqüents. I aquest ambient era general en els barris antics de Barcelona.

No cal dir que a les cases no hi havia calefacció. Com a màxim un braser que feia venir mal de cap pel verinós monòxid de carboni que desprèn. A l’hivern la majoria de les persones teníem penellons als dits de les mans i del peus.

Prop del Raval, al Paral·lel, hi havia una central elèctrica que cremava carbó i per tres grans xemeneies -que encara es conserven però que ara no funcionen- en sortia un fum negre molt espès que alguns dies tapava el cel del barri. No solament es contaminava l’aire sinó que del fum en queien volves negres que embrutaven els terrats i la roba estesa.

Els carrers estaven molt bruts de femta de cavall, ja que hi passaven carros, per exemple, dels escombriaires i dels repartidors de barrils de cervesa pels bars. I també bruts d’escopinades, degut a la molta gent amb tos i bronquitis crònica. Recordo que als metros i tramvies hi havia rètols advertint: “Prohibido escupir en el interior del vehículo”. Sense antibiòtics per combatre-la, qualsevol malaltia infecciosa, per exemple una pulmonia, podia produir la mort.

La tuberculosi feia estralls entre la gent jove. Recordo que a l’any 51 per poder estudiar a la universitat encara havíem de passar una revisió per comprovar que no teníem aquesta malaltia, que va causar la mort en plena joventut a poetes tan famosos com Marius Torres (als 32 anys) i Salvat-Papasseit (als 34). La poliomielitis, abans de descobrir-se les vacunes de Salk i Sabin, deixava criatures invàlides per tota la vida.

Les escombraries de Barcelona no anaven a cap abocador controlat ni a cap incineradora. Els escombriaires les recollien sense bossa amb cabassos que abocaven al carro i les aprofitaven per engreixar porcs. És fàcil d’imaginar les porqueries que menjaven aquells porcs.
L’aigua potable no deuria ser massa de fiar perquè a Barcelona el tifus hi era endèmic. He llegit que en el bienni 1911-12 Barcelona va arribar a ser la segona ciutat del món en defuncions per tifus: 2.339 morts.

A l’estiu jo anava al poble però la cosa encara era pitjor. Les cases no tenien aigua corrent i al poble no hi havia clavegueram. Per tant, els pous solien estar contaminats. Com que les fonts públiques del poble eren també pous amb una bomba manual per pujar l’aigua, la seva potabilitat era molt dubtosa. Recordo que quan jo arribava al poble solia passar un parell de dies amb descomposició. Ningú hi donava importància, deien que era “el canvi d’aigües”.

Però el pitjor del poble a l’estiu eren les mosques. Hi havia molts femers al descobert, que és on crien aquests insectes, i a dintre les cases eren una plaga fastigosa, posant-se sobre el menjar, sobre les criatures… contaminant-ho tot (com en aquestes imatges que veiem del tercer món). No existien els moderns insecticides i es combatien matant-les d’una en una amb una paleta repugnant o penjant al sostre unes tires engomades perquè s’hi enganxessin.

Els horts eren molt ecològics perquè no hi tiraven ni insecticides ni adobs químics, però com que per adobar-los els regaven amb el suc del femer o del “pou mort” on hi anaven també els residus fecals, les verdures crues eren transmissores de paràsits intestinals. Per això la majoria dels nens tenien cucs i algunes persones tènies. El tifus era també freqüent.

Evidentment ara tot això ja no passa ni a Barcelona ni als pobles. El medi ambient ha millorat i ha augmentat molt l’esperança de vida de les persones. Per tant hauríem de ser més optimistes. No idealitzem el passat. En contaminació i en salut estem millor que abans. I això gràcies a un millor control sanitari i a una medicina avançada. I aquest progrés ha de continuar i ha d’arribar a tothom. És injust que alguns països estiguin encara com estàvem nosaltres fa 50 o 100 anys.