La Roca del Canigó. Una faula.

És un goig esplendorós veure El Canigó nevat des de la badia de Roses. En aquest moment tant màgic, t’entra una rancúnia que fa bategar el cor més accelerat; és la ràbia continguda de no poder fer-hi res. El Canigó és una part nostra que no ens pertany, però d’un sentiment que sempre tindrem viu.

Fixant la mirada al cim de la muntanya, es pot veure la roca més formosa de tot El Canigó: és d’un blau cel bonic perquè rep el reflex del Mediterrani, és platejada perquè té la neu al seu entorn, és presumida perquè té les formes d’una roca perfecta i és rosa al cap vespre.

Però de fa molt temps, la seva bellesa és trista, doncs va deixar de ser part del seu país estimat: enyora la Catalunya gran i poderosa i no partida, sembla que per sempre. No demana res que no sigui just: per què ja no pot ser catalana i de tots els catalans?. Per això, des de fa anys, ja només plora. Les seves llàgrimes són regalims de neu desfeta des que el rei castellà la va donar al francès.

Ningú no va poder fer res per salvar-la d’aquesta desfeta, el poble va quedar vençut davant la força de les armes. Ella, impotent i desencisada, no va poder fer més que contemplar-ho des d´el seu Canigó nevat. D’aquesta injustícia, molts en diuen “El tractat dels Pirineus“.

Els catalans, estimen El Canigó i ella, la Roca del Canigó, n’està agraïda, però desitja sentir el “desperta ferro” com abans i li venen desitjos de deixar-se anar i rodar i rodar avall, sempre avall fins endinsar-se a les aigües del seu Mediterrani estimat que tant neguit li dona quan se’l mira des de dalt, tant blau i català i ella, tant ferma tant catalana i francesa…

Quan desperta del seu somni, se n’adona que no és possible que el mediterrani arribi on és ella ni que ella pugui baixar fins les aigües blaves que tant estima… No s’hi conforma, això mai!, però només li resta seguir trista des que el rei castellà, la va donar al francès.