Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Deu meu! Feia molt de temps que havíem perdut el contacte i no hi havia manera de trobar-la.
Ens varem conèixer quan teníem 13 anys, a la clínica ‘Cunitas blancas’. A totes dues ens operaven de les cames, “ poliomielitis” . Ens varem fer íntimes amigues i durant molts anys va ser una bella amistat. Ens visitàvem sovint, o venia ella a Barcelona o hi anava jo. Passàvem dies meravellosos…
En aquells temps es celebrava cada anys les festes del carrer, ella no hi faltava, passàvem uns dies juntes i alegres. Recordo que al final de la festa sempre tocaven el vals de les veles i enceníem espelmetes; ella ballava contenta, jo no ho podia fer, però gaudia mirant-los.
També recordo que venia la meva mare i el meu germà i la seva mare sempre ens obsequiava amb un dinar, conills amb cargols, doncs al meu germà li agradaven molt. Anàvem a la urbanització “Alba Rosa” que era un lloc molt bonic.
Va passar el temps, les dues en varem casar i com es natural ens reuníem amb els fills i els companys respectius, teníem una amistat d’aquelles que quasi no se’n troben…
No recordo com va ser que varem perdre el contacte, el cas és que per més que indagava, ningú em sabia dir on carai era.
Ara, per una casualitat, el seu fill em va trobar per Internet i ens hem retrobat amb una gran alegria. Diuen que les casualitats no existeixen, que les coses no passen perquè si…
El cas és que la meva neta Valeria, està estudiant a Barcelona i viu a Viladecans i són veïns. Quines voltes dóna la vida!
Tinc moltes ganes de visitar-la i passar uns dies juntes. M’ he d’esperar que vingui el bon temps, a mi el fred no m’agrada, sóc com els llangardaixos necessito l’escalforeta del sol.
Si les dues encara estem voltant per aquest planeta, a la primavera hi aniré i passarem juntes uns dies, recordant els bells temps de la nostre joventut. Serà gratificant.
