Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Recordo una faldilla vermella i un brusa de ratlles, també vermelles, que m’agradava molt portar-les. Jo deuria tenir uns 14 anys, i amb aquella vestimenta em sentia segura. Un dia que varem anar d’excursió a una font, i jo anava vestida així, ens van fer una fotografia; em vaig plantar al mig del grup perquè amb aquesta indumentària havia perdut la timidesa que em caracteritzava i em feia quedar sovint una mica arraconada.
Recordo també amb afecte altres vestits que m’agradaven: un de fondo verd d’una roba en pèl lluenta amb ratlles blanques, que vaig demanar a la modista les amagués a la cintura, i que a l’entorn d’ella el vestit es convertia exclusivament de color verd. Me’l posava per fer excursions amb bicicleta. Un altre de color rosa pàl·lid vaporós com de gasa: recordo especialment el dia que el vaig estrenar per anar a un casament. Tenia 16 anys
No cal dir que recordo especialment i uns anys abans dels records citats, quan tenia sis anys, el que em deien que estava molt bufona guarnida amb el vestit de la primera comunió, tot ell farcit de puntes i garlandes. Quina il·lusió aquell vestit blanc com la neu!
Aquests records em venen al pensament ara al vespre, després d’haver fullejat un àlbum de fotografies.. Em fico al llit i m’adormo de seguida. Però somnio que em poso una pila de vestís de tots colors i formes, l’un damunt de l’altre i que em faig un garbuix. Tinc calor, em desvetllo, m’enretiro la manta i em vull desempallegar de tanta vestimenta que m’ofega. Em poso dreta, em palpo, i constato que només porto una tènue camisa de dormir. Ha estat un malson.
