Jugàvem sempre tots quatre: la meva germana i jo mateixa amb els dos cosins de la nostra edat. Ens avenien molt i ens ho passàvem molt bé a casa nostra o a casa d’ells.
Però en Piol, el gran dels dos cosins es va posar malalt i ja no venia amb el seu germà a jugar amb nosaltres.
Jo el recordo sempre ben clenxinat amb fixador i l’admirava perquè sabia que era molt bon estudiant i intel·ligent: tothom ho deia.
La mare ens va dir que havia agafat el tifus. I vam saber que empitjorava i que no se’n sortiria. I un dia ens digué que volia acompanyar-nos a veure’l al seu llit de malalt. I el que recordo és la impressió que vaig tenir en veure com tenia el ventre d’inflat, com els llençols feien una muntanyeta considerable sobre el seu cos malalt.
Al cap de poc vam saber que s’havia mort. I recordo la pena que vaig tenir, com també la pena que em feia la seva mare, la meva tia, vestida tota de negra i el seu pare, que era metge, i que tothom comentava que estava doblament trist, com a metge per no haver-li sabut salvar la vida, i com a pare.
Avui dia ningú es mor d’aquesta malaltia. Llavors sí, fa uns setanta anys. Val la pena que la ciència mèdica progressi per a salvar més vides.
[google_analytics_views]Aquest article s’ha vist **count** vegades.[/google_analytics_views]