Joan Maragall, en el seu conegut poema Cant Espiritual, diu que li agrada el món on viu, sense especificar-ne un lloc concret:
“Si el món ja és tan formós, / Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, / què més ens podeu dâ en una altra vida? // Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, / i el cos que m’heu donat, Senyor, / i el cor que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!”
(Joan Maragall, Cant Espiritual).
Però tots tenim un paisatge preferit, que sentim nostre, que estimem més que els altres; potser perquè sentim que hi tenim posades ben fondes les nostres arrels i perquè, des que vam obrir els ulls, l’hem vist, ens ha acaronat, hem respirat el seu aire i hem begut de la seva llum. Els paisatges han ajudat molt a ser com som i d’alguna manera ens marca profundament. Una vegada vaig sentir a dir a un òptic-optometrista que fins i tot influeix més del que ens pensem en el tipus de visió que tenim perquè l’habitud de l’ull a un tipus de paisatge determinat fa que l’ull –i per tant la nostra visió- tendeixi a que tinguem miopia o hipermetropia. L’ull s’acostuma ja des del moment de la naixença a mirar grans distàncies o a mirar curt. Es veu que no és el mateix plana oberta o vall de muntanya tancada. No sé si és exactament així… Però sí que estic segur que el paisatge pot influir més o menys en l’estat d’ànim, en la nostra manera de veure les coses, en el caràcter, etc.
Jo sóc del Pla d’ Urgell i, per tant, estic acostumat i m’agraden les planures amb aquelles postes de sol llargues i de mil colors. Aquí a la nostra terra sembla que el sol no se’n vulgui anar, tot el contrari de les valls muntanyenques en què el sol es pon de patac i en un tres i no res es queden a les fosques. A mi m’agrada molt la plana d’ Urgell, amb els seus cultius, les seves sèquies i canals, els seus colors, les seves boires, els seus freds i les seves calors, els seus arbres i les quadrícules del seus cultius. La qual cosa, però, no treu que també m’agradi prou la muntanya i el mar o altres paisatges ben diferents. Però jo m’he acostumat al meu i m’hi sento còmode. Gaires dies de mar o de muntanya em cansen i sembla que ja tinc ganes de tornar a la meva plana riallera.
Perquè la mà de l’home ha convertit aquella plana, en altres temps agresta i dura, en quelcom rialler, alegre i fàcil d’habitar. Les terres que integren aquesta planúria interior del nostre país eren conegudes amb el topònim d’origen àrab «Mascançà» i també com el «clot de l’infern» o «la plana del diable». Tot això succeïa, és clar, molt abans de que Pau Vila en tracés uns límits aproximats el 1931, d’acord amb la topografia que marca uns límits naturals ben determinats i que actualment comprèn vàries comarques administratives. La plana d’ Urgell sobrepassa per tant, els límits del que estrictament és la nova comarca anomenada Pla d’Urgell. Abans d’arribar-hi l’aigua aquesta plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi, encara que ja al segle XVIII va començar a colonitzar-se i a transformar-se de veritat quan va començar a ser conreada més seriosament i s’hi va començar a sembrar, sobretot gra. Els anys que la pluja acompanyava els pagesos anaven vivint, però els anys de sequera, malament rai! . A partir del 1862, amb l’arribada de l’aigua, les coses van canviar totalment i llavors la transformació ja va ser radical.
M’agrada la plana d’ Urgell en les seves distintes estacions de l’any perquè trobo que la fan tan diferent que dóna bo contemplar-la en cada un dels seus moments. I tots els moments són bons i tots tenen la seva gràcia. Com les persones que, si sabem parar-nos-hi una mica, trobarem que són boniques en cada moment de la seva vida, des de la innocent infantesa fins a l’arrugada vellesa.
[google_analytics_views]Aquest article s’ha vist **count** vegades.[/google_analytics_views]
Un gran escrit,molt agradable de llegir i més perquè bona part de la família de la meva dona,son d´aquesta zona de l´Urgell,