Articles amb l'etiqueta: Prats de Rei

Quan sentir música era una festa

Quan jo era petit sentir música era un esdeveniment joiós que durava solament els dies de la festa major. Ara fa riure explicar-ho perquè la música forma part de la nostra vida habitual. A Cal Metge Vell, em fa gràcia retrobar-hi encara els mobles antics, sobre tot el piano. Quan venia la meva tieta que el sabia tocar, se m’obria un món màgic i vaig descobrir l’emoció que pot produir escoltar música.

LLEGIR MÉS »

Els meus amics refugiats

El Diego va ser acollit per uns oncles meus, pagesos del poble. Va ser el meu primer mestre de castellà. Ens ajèiem a l'hort amagats sota les cols per mirar els avions de guerra. El Carlos era l'únic que sabia conversar en francès al meu batxillerat. Als 5 anys va emprendre el camí a peu cap a França en aquell tràgic exili del 39. Refugiat a la platja d'Argelés, sentia una gran antipatia als francesos. Ells són exemples de bon i mal acolliment dels refugiats de la nostra Guerra Civil. El que està passant ara amb els refugiats de la guerra de Síria és vergonyós. On és el progrés?

LLEGIR MÉS »

Quan no teníem telèfon

telèfon antic

En aquest temps de mòbils i WhatsApp, deixeu-m evocar els temps sense telèfons, quan anàvem a trucar a la centraleta o la telefònica. Durant la Guerra, al poble, amb l'àvia, recordo la il·lusió que em feia quan passava l’home de la centraleta dient: Teniu avís de conferència de Barcelona!. Més endavant, quan esperàvem el segon fill i no teníem telèfon a casa, recordo l'angúnia que vam passar el dia del part. Aleshores, malgrat no fer servir el telèfon, no estàvem incomunicats: fèiem servir un potent mitja de comunicació que ara no està de moda: les cartes. Com anava cada dia a Correus a tirar la meva carta i com vigilava la bústia de la pensió per si arribava la d'ella! . Amb les cartes més que notícies es transmeten sentiments.

LLEGIR MÉS »

Les pors d’un nen

La por

De nen anava els estius al poble amb l’àvia. La casa era gran i antiga. Mobles antics, retrats d'avantpassats, Mares de Déu, llibres vells, creaven un ambient que impressionava. El pitjor era una calavera humana que deuria ser material de metge. Recordo les pors que havia passat dormint arraulit en un llit molt antic i molt alt en una cambra amb cortines i recambra, on a sota l'estora hi havia una trapa de fusta que aixecant-la, descobria un amagatall no gaire tranquil·litzador. I en el silenci profund de la nit, es percebien tota mena de sorolls... Però no ho vaig explicar mai. Tenir por era de nenes; així ens educaven en aquell temps

LLEGIR MÉS »

De quan la llum va arribar al poble

L'arribada de la llum als pobles.

A Els Prats de Rei la llum hi va arribar l'any 1917. L'àvia en tenia un record interns perquè a part de ser un fet memorable i un canvi de vida, va afectar la seva família. Dirigia la instal·lació del corrent un enginyer estranger "El Belga”. Era un home ben plantat que dalt de cavall recorria el poble fent el fatxenda. Parlava amb les dones embadalides. Era tan diferent dels pagesos! El Belga va seduir la dona del germà de l'àvia. Ell, era l'hereu i va quedar tant tocat per l'escàndol que s'ho va malvendre tot per anar-se'n. "La suor dels pares” deia amb tristesa l'àvia quan m'ensenyava les terres que ja no eren de la família.

LLEGIR MÉS »

Els nous curanderos

medicina alternativa

Pels anys 40 hi havia persones que “curaven de gràcia”. Et senyaven un mal amb saliva murmurant conjurs o si estaves “espatllat de pit” et fregaven l’esquena i t’aixecaven per les axil·les. A Els Prats de Reis hi havia un curandero molt famós que es deia Manel. Sabia escoltar la gent, donava bons consells i receptava coses inofensives. Per aquell temps la Medicina era impotent per malalties greus i el curandero era l' alternativa màgica o sobrenatural. Ara al sXXI em sembla incomprensible que el curanderisme continuï existint i, fins i tot, creixent. L’acció curativa comença en l’entrevista, en la confiança que saben guanyar-se els qui ho practiquen i crec que el seu èxit es basa sobre tot en l’anomenat “efecte placebo”. Però dir-ne “medicina alternativa” em sembla un engany . Hi ha el perill d’entretenir malalties greus que agafades a temps podien ser curables.

LLEGIR MÉS »

Quan es batia a l’era

Garberes

No sóc pagès ni fill de pagesos, però tinc bons records de quan es batia a l'era, a la dècada dels 40. Són els records, incomplets i difusos, d'un nen de Barcelona que passava l'estiu a casa els oncles, pagesos dels Prats de Rei, terra de blat i ordi. El perill de fer panada, entrar batuda, lligar els estaquirots, estendre garbes , enganxar el corró a la mula, tocar i girar la batuda, dinar escudella, fer la migdiada a l'ombra de la noguera i quan arribava la marinada, ventar, garbellar i ensacar. I l'endemà sant tornem-hi!. Les batudes eren molt importants: la culminació de la feina de tot l'any i el principal suport econòmic de la família.

LLEGIR MÉS »

La Minuta

La Minuta

La Minuta era la meva amiga, amb qui vaig compartir jocs i enyorament quan tenia cinc anys. Tenia un cabàs per dormir a la llar de foc. Era una estampa idíl·lica: gat i gos dormint junts. Va tenir petits i em feien molta il·lusió. Un dia vam sentir uns lladrucs esgarrifosos. La gosseta ensenyant les dents feia front al porc immensament més gros, que s'havia escapat. Però no els va poder salvar dels humans que li van prendre els cadells. Va sortir plorant i olorant per tot arreu fins que va trobar on estaven enterrats. Vaig quedar molt trist, em semblava que l'àvia i la tia havien fet una cosa molt lletja. Han passat 75 anys ...

LLEGIR MÉS »

Uns consells mèdics molt antics, però actuals

A Cal Metge Vell, on hi havien viscut el meu besavi i el meu rebesavi, metges del poble, hi havia llibres de medicina molt antics, alguns fins i tot escrits en llatí i relligats amb pell. Fullejant-los d'adolescent, vaig descobrir-hi un escrit fet a mà del meu besavi, Era una poesia titulada “Consejos para una vida sana” d'abans del 1800. Me la vaig aprendre de memòria i sorprèn que doni consells tan útils encara..El millor és: “poco encierro, mucho trato i continua ocupación”. Els qui estem jubilats i tenim una certa edat l'hauríem d'adoptar com a lema.

LLEGIR MÉS »

Jugant amb bales, però de fusell

Polvorí

Cap al final de la Guerra Civil al poble, el meu germà gran i els seus amics jugaven a fer explotar bales de fusell que agafaven d'un dipòsit de municions de l'exèrcit republicà. Deixaven caure una pedra grossa a sobre i la detonació era com la d'un petard dels grossos. Jo vaig voler fer un experiment i vaig tirar una bala a la llar de foc. Els de casa em van trobar palplantat de l'ensurt i cobert de cendra de cap a peus. Segur que no ho tornaria a fer.

LLEGIR MÉS »

El capità que va venir a casa

L'àvia estava intranquil·la. Tenir a casa un capità dels rojos l’impressionava, no fos cas que descobrís les imatges religioses que tenia amagades. Jo tenia 5 anys i aquell secret m’emocionava. —Em sembla que tu deus ser feixista? Es va produir un silenci tens. Hi havia por i la meva resposta podia comprometre la família. A mesura que ens va agafar confiança ens explicava que la guerra estava perduda i que estava espantat pel seu futur. Parlava tortosí i solia acabar dient: Pobret de mi, un capità!

LLEGIR MÉS »

Les remors d’un poble

Prats de Rei (l'Anoia), cap a l'any 1946 o 1947.

Al migdia el poble semblava adormit; a l’hora de la migdiada solament els xiscles de les orenetes. Cap a mitja tarda senties l’arribada de la marinada per l’aplaudiment amb que la rebien les persianes abaixades picant els balcons. El carrer s’animava i el poble s’omplia de soroll. Era l’hora dolça de passejar pels camps i sentir el cruixir del rostoll trepitjat. Així que el sol es ponia, el “toc d’oració”. A la nit, "!las tres han dado, serenooo...!!"

LLEGIR MÉS »