Articles amb l'etiqueta: Mollet

Hi havia un pont on el jovent de Mollet havia fet el seu punt de trobada. En deien el Pont de la Mandra, però crec que més bé era el lloc on els nois casadors es posaven per ullar alguna noia del seu gust. I per això feien pinya i molta gresca quan s’esqueia que per allí passés alguna de les noies “bien“ del poble. S’explica que antigament les senyores vestien de llarg fins als peus. Aleshores era quan augmentava la gresca, ja que si hi havia bassals d’aigua de la pluja a terra havien d’alçar- se les faldilles fins als genolls i era quan els homes gaudien contemplant una petita panoràmica del tot prohibida.

A l'estació de Mollet, arrambat a la paret tocant a la Farinera encara hi ha un pedrís on jo de menudeta m’hi anava a seure per veure passar els trens i la gent que en pujava i baixava. El pedrís marca el punt d’inici i de final d’un trenet que anava de Mollet a Caldes: li deien ”El Calderí”. La mare m’hi havia pujat algunes vegades. Era un trenet petit i molt encaixonat però feia un magnífic servei d’unió entre Mollet i Caldes. Caldes en el seu temps era considerada com la petita ciutat emprenedora del comerç i la indústria. La pols dels anys pot tapar les vies, però no pot esborrar el record d’una infantesa que sols tenia el que ella sabia cercar, per distreure’s de les seves hores quietes.

L'home del sac m'ha portat records de la meva infantesa. La mare em solia dir, si no fas bondat cridaré al Cassi. Era l'agutzil de l’Ajuntament , molt bona persona, però com que la quitxalla l'escridassava quan el veien amb la trompeta, ell els espantava dient-los que se'ls emportaria si no eren bons minyons. En aquell temps, a Mollet, els avisos de cobrament d'impostos i d'altres ordres, s'anunciaven a través de la trompeta del Cassi. Solia posar-se a les cruïlles dels carrers, donava el seu toc de trompeta i anunciava el que tocava,si el cobrament del rebut de l'aigua, o si hi havia alguna oferta de peix a la plaça a bon preu...

El nostre barri, a Mollet, estava voltat de cases de pagès que solien tenir pallers (ara ja no se’n veuen). Va haver-hi una temporada esgarrifosa de malefactors que a les nits es dedicaven a encendre els pallers. Recordo que jo era una nena i em moria de por, quan a casa el pare s’alçava del llit, i mig vestit se n’anava a apagar foc. Feien una cadena amb galledes i des del pou d’aigua més proper paraven com podien el gran foc . Fou un temps d’incertesa. Es deia que erren accions polítiques, que interessos amagats, tantes coses... La gent del poble que tenia masies van passar una temporada molt dolenta.

M'embadalia mirant com els rajolers, amb les mans brutes de fang fins als colzes, posaven la pasta als motlles. Posaven el motllo a terra, assegurant-se que tot estava net, i hi abocaven la pasta de la pastera. En feien molta via i era agradós veure'ls moure amb tanta precisió. Tota l'era quedava sembrada de rajoles i maons. Donava la impressió d'una petita ciutat. Quan més hi treballaven era a l'estiu, car aquesta feina es feia a l'aire lliure. Si plovia els espatllava la tasca.

El pare treballava una vinya els caps de setmana i en treia vi per tota la família. Era la nina dels seus ulls, se'n sentia molt orgullós amb els grans raïms a la mà dient: vegeu, aquest és el fruit del meu treball. Per les vacances d'escola, al setembre hi solíem pujar a fer-hi un àpat. Era una autèntica delícia. Fresc, acabat de collir, i ros daurat que feia venir salivera a la boca. El pare solia comentar: No sé pas qui ve a menjar el raïm a la vinya, si algun dia el caço sabrà qui sóc jo. Un bon dia, tota la quitxalla del grup estava malalta...

La patuleia del barri jugava ens uns camps erms. Hi havia qui jugava a futbol, qui a bales, qui feia rodar les baldufes, les nenes hi jugaven a titllo, la xarranca. Era un lloc d'esplai per tota la mainada. El pare d'uns d'ells no volia que juguessin a futbol perque espatllaven les espardenyes. Quan s'ensumava que jugaven, pujava carrer amunt amb el cinturó a la mà Ells, em pagaven a mi cinc cèntims, per que si el veia a venir, piqués amb un pot a terra. Eren els germans Gonzalvo, famosos futbolistes, formats en un descampat de Mollet.

Al poble hi havia un silenci sepulcral. No havíem dormit en tota la nit esperant l'entrada al poble de les tropes del gran manaire. Per la carretera passaven el que en deien la “retirada”. La incertesa de la situació ens tenia atemorits. De sobte, un llençol blanc al campanar. La tropa marcant el pas triomfal i la gent a la vorera aplaudint i cantant als vencedors.Vaig quedar palplantada a l'oir per primera vegada la cançó de “Cara al sol”. No la coneixia. Entre cançons i aplaudiments, la por es va esvair com per art d'encantament.

He passat per davant de la Teneria, la fàbrica d’adob de pells que donà vida a gairebé tot el poble de Mollet per més d'un segle. M’ha impressionat veure la fàbrica arrasada. Només queda la vella xemeneia i he pensat: on deuen haver anat parar tot aquell munt d’històries...? Em ve a la memòria la celebració de les noces d’or de l’empresa, que va noliejar un mini creuer a Mallorca pels 800 treballadors. Era una època en que els treballadors tenien un valor humà immens a les empreses...