Hi havia un pont on el jovent de Mollet havia fet el seu punt de trobada. En deien el Pont de la Mandra, però crec que més bé era el lloc on els nois casadors es posaven per ullar alguna noia del seu gust. I per això feien pinya i molta gresca quan s’esqueia que per allí passés alguna de les noies “bien“ del poble. S’explica que antigament les senyores vestien de llarg fins als peus. Aleshores era quan augmentava la gresca, ja que si hi havia bassals d’aigua de la pluja a terra havien d’alçar- se les faldilles fins als genolls i era quan els homes gaudien contemplant una petita panoràmica del tot prohibida.
LLEGIR MÉS »Sr. Roger Grau, una lliçó de vida
El meu pare, Joan Grau, era de Badalona, es va casar amb la Rosalia Martín, i a finals dels anys 20 van marxar cap a França. Allà van esser molt feliços, van tenir una nena i un nen i gaudien d'un afortunat benestar econòmic. Malauradament el dos nens van morir de meningitis. Poc desprès vam néixer la meva germana Aline i jo, Roger. A principis de 1940 França és envaïda per Alemanya i el pare va decidir tornar a Barcelona. A la frontera espanyola es varen quedar la major part dels diners i bens que portàvem i ens canviaren el nom: a la meva germana li posaren Lina i a mi Rogelio, jo tenia uns 7 anys. La felicitat i benestar de Marsella va esser substituïda per la fam de Barcelona.
LLEGIR MÉS »Pallers cremats
El nostre barri, a Mollet, estava voltat de cases de pagès que solien tenir pallers (ara ja no se’n veuen). Va haver-hi una temporada esgarrifosa de malefactors que a les nits es dedicaven a encendre els pallers. Recordo que jo era una nena i em moria de por, quan a casa el pare s’alçava del llit, i mig vestit se n’anava a apagar foc. Feien una cadena amb galledes i des del pou d’aigua més proper paraven com podien el gran foc . Fou un temps d’incertesa. Es deia que erren accions polítiques, que interessos amagats, tantes coses... La gent del poble que tenia masies van passar una temporada molt dolenta.
LLEGIR MÉS »Un Halloween a la llar de foc
A la vora del foc s’hi cosia, s’hi sargien mitjons, s’hi apedaçaven sacs, s’hi pelaven patates, s’hi desgranaven pèsols, s’hi triaven guixes corcades, s’hi esquitllaven ametlles, s’hi llegia quan hi havia llum, s’hi parlava molt, s’hi explicaven contes, i també, s'hi resava. Per Tot Sants hi fèiem la vetlla dels difunts i es resava el rosari pels morts de la família. Després començava una llarga conversa. Picàvem ametlles garapinyades, circulava un porró i l’àvia explicava anècdotes gracioses de l'avi mort feia pocs anys.
LLEGIR MÉS »