E el desembre del 38 vivia amb l’àvia a Prats de Rei, un poblet de l’Alta Anoia. M’hi havia portat el pare per protegir-me dels bombardeigs i la fam de Barcelona. Tenia cinc anys.
La Guerra Civil s’estava acabant. Catalunya ja la tenia perduda. Recordo que des del poble aviat es va sentir, com un tronar de lluny, el canoneig del front de Lleida, per on l’exèrcit franquista avançava implacablement.
Per la proximitat del front, per poder atendre més ràpidament els ferits, s’havia improvisat al poble un hospital. En deien un hospital de sang. Estava instal·lat als afores del poble, en una luxosa torra d’estiueig que havien “incautat”.
Però es veu que en aquells moments les dificultats eren tan grans, els recursos del govern tan migrats, que no tenien suficient menjar per atendre els ferits de l’hospital.
Van fer una “crida” al poble demanant que la gent hi portés menjar.
L’àvia tenia gallines, va omplir un cistell d’ous i els hi va portar. Jo la vaig acompanyar.
Recordo vagament una sala amb molts llits i xicots joves embenats: uns el cap, altres el cos, la cama, el braç… L’àvia els parlava i els donava ànims i ells li contestaven i, fins i tot, algun va riure. I jo m’ho mirava tot amb ulls esverats. Em va impressionar veure’n un que li faltava una cama. Jo no ho havia vist mai ni imaginava que això pogués passar.
Quan ja sortíem vam passar davant de la porta d’una sala tancada, on no es podia entrar. De dintre se sentien plors, plors d’home. Jo era un nen i em va esgarrifar molt una veu plorosa que repetia: mare… mare… mare…
A la nit, a casa, encara hi pensava. Imaginava aquell noi sol, cridant la seva mare que no vindria mai, que no sabia que el seu fill s’estava morint en un racó d’un hospital de sang.
Era molt petit però aquell dia vaig descobrir que la guerra no era l’aventura apassionant que imaginava: els soldats bons i molt valents –els nostres– lluitant i derrotant els dolents, per després desfilar triomfants en mig d’aplaudiments.
Potser per això he pensat tota la vida que la guerra és una bestialitat, una horrorosa fàbrica de dolor humà, un vergonyós i salvatge residu de la prehistòria. I crec que en el temps actual no hi ha cap motiu ni cap ideologia que la pugui justificar.