Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A la plaça del Sortidor hi havia un refugi, ben conegut per una nena molt petita(que era jo); una nena encara adormida, a qui la seva mare, cada nit embolicava en una manta, i baixava -la mare- de tres en tres els escalons dels cinc pisos. I això passava cada nit, en tan que les sirenes i els sorolls de les bombes ens despertaven del tot. Una de les nits, aquella nena (jo) es va escapar del refugi cridant “Papa, papa” i mirava al cel. I només veia avions trencant els cels com ocells ferits. Uns homes em van prendre en braços i em van llevar del carrer i de nou al refugi.
Des d’aleshores, se’m fan massa llargs els passadissos del metro.Em recorden el refugi, el tancament, la por.
I les carxofes… Cada nit, carxofes i suc de carxofes, i sense oli. Les odio. Però no teníem res més. Em recorden també la guerra i els moments viscuts. I aquella primera tristor quan vam tornar a casa i la meva nina estava trencada a terra, sense cap. Les bombes que van caure molt a prop van fer que la ona expansiva obrís la finestra i la fes caure. Les primeres llàgrimes de dolor d’una nena molt petita..!! NO A LA GUERRA !!
