La vinya del meu pare i els pinetons

Parc dels Pinetons, des de l’hospital de Mollet.
Imatge de Manuel Rodriguez Marin, publicada a  Panoramio.
Fa uns quants dies que estic ingressada a l’hospital per una grip molt impertinent. Avui m’han tret una estona a passejar i, tot passejant, m’he adonat que on hi ha l’hospital, antigament hi havia la vinya del meu pare.



Sense adornar-me’n he tornat enrere molts anys, quant erem criature que pujavem a berenar als pinetons. En aquella epòca erem molt feliços. Als pinetons hi pujàvem per un camí polsegós i estret, teníem camps a cada costat fins arribar a la vinya.

Avui tot passejant, he vist clarament on era: pujant el camí a mà dreta. M’han tallat la mirada llunyana els quatre pins que queden. Aquests quatre pinetons fan com si fossin una barrera que volguessin separar el passat del present. Burxant una mica la memòria m’ha arribat la imatge d’aquests pinetons frondosos i com ens assiem a la seva ombra a reposar o meditar.

Actualment aquell camí polsegós ha desaparegut, tot és asfalt i la pols aquella que s’aixecava pel camí `ja no hi és. M’ha sorprès la barrera que fan els pins que sembla que vulguin encara mantenir-se separats del poble, com a fidels sentinelles.  Aquests  quatre pins que encara queden,  sembla que estiguin fent guàrdia i a l’hora foscana, l’ombra que es retalla a l’horitzó li dona un sentit íntim que omple l’esperit de pau i dolcesa.

Sempre recordaré l’acollida càlida que ens oferíeu quan arribàvem, i quan us empenyàvem ens regalàveu amb pinassa i fins i tot alguna pinya curulla de pinyons, que ens menjàvem entre tota la colla.

Mirant enrere m’ha vingut el pensament el grup de nens i nenes que hi pujàvem. M’he apropat a un pi que encara bessa aroma per tots els seus costats i que ens mira tot seriós:

–Ja veus pi que se n’han fet d’aquests pinetons: Un hospital, una carretera… no hi queden ja vinyes. Quant acabàvem la verema vosaltres ens protegíeu de la calor amb la vostra ombra.

Aquí en aquesta contrada com en d’altres de la meva comarca es contempla allò que deia el poeta:

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res.”

Pere Quart fragment de “Corrandes d’exili”, Saló de Tardor (1947)

Article original, publicat al blog personal de l’autora.
Gràcies Júlia per compartir-lo al nostre blog 

Sobre Júlia Martínez

(1923-2017 Era resident a Mollet)Sóc la Júlia Martínez i Mundet, que acaba de acomplir els 90 anys, visc a Mollet i ja fa 30 anys que gaudeixo de la meva ben merescuda jubilació. Vaig treballar 41 anys com a oficinista en una empresa de curtició de pell per a calçat de Mollet. Soc minusvàlida en grau alt, però això no ha estat mai impediment per a fer de la meva avida un goig diari. Dels anys 60 als 90, vaig formar part de la Fraternitat cristiana de malalts i minusvàlids de Barcelona i comarques. Ara reparteixo el meu temps en fer jerseis de mitja, ganxet, punt de creu, puntes a coixí, l'ordinador...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.