La torre de l’Ou

L’escola on vaig anar dels 5 als 12 anys, 1947-1954, era coneguda com la Torre de l’Ou  perque formava part de tres torres situades a Llefià  a Badalona. La cúpula d’una d’elles era un gran ou fet amb trencadissa de ceràmica. Era una escola petita, no hi havia classes, tots els alumnes érem junts i dividits en seccions, segons els cursos.  A l’hivern fèiem les classes asseguts al voltant de l’estufa de serradures… l’única calefacció de l’escola. Era molt acollidora, tenia un magnífic jardí amb arbres fruiters i flors que el Sr. Miquel, el jardiner, tenia molta cura que no féssim malbé quan sortíem al “recreo”.

En aquell temps a tot el voltant del turó on era situada hi havia casetes amb jardí i camps de conreu. Era lluny de casa i amb una pujada considerable. Tots els alumnes anàvem sols, no calia que ens acompanyessin els pares, no hi havia gens de transit, i la caminada era agradable. Mon germà Antonio aprofitava per caçar sargantanes amb les que empaitava a les nenes per fer por.

Es parlava molt el català, tant la mestra, la senyoreta Paquita, com molts dels alumnes eren de parla catalana, o el sabíem parlar. Com es sabut, no s’ensenyava la gramàtica catalana, en els moments de les classe es passava a l’espanyol. El primer que es feia al matí era cantar el “Cara al Sol” alçant el braç. Si venia un inspector a fer una xerrada, algunes vagades ens feia cridar els vivas a Franco i els arriba España.  La senyoreta Paquita no en tenia la culpa, ella , ja abans de la guerra, tenia la plaça de mestra nacional i després es va trobar amb tot allò. Era molt carinyosa i bona, jo vaig aprendre molt amb ella. L’estimàvem molt, pel seu sant, fèiem una gran festa i ella ens obsequiava amb una xocolatada.

El col.legi dels nens era a la part de darrera de la torre. Completament separat .

Pel mes de Maig fèiem el mes de Maria. Es feia un altar i es cantava cada dia:

Venid i vamos todas, con flores a Maria
Con flores i alegria, que Madre nuestra es,
Hoy las niñas de España, capullitos en flor,
Se postran a tus plantas, o madre del amor.

Prop de l’escola hi havia una església que en aquell moment no funcionava com a tal. Solament quedaven les parets i el sostre. Dins hi havia tot de barraques on vivien famílies que , degut a la guerra  s’havien quedat sense casa. El bisbe Modrego va decidir que aquella església havia de tornar a ser un lloc de pregaria. Cada diumenge baixaven nois del Seminari de La Conreria, sortíem amb ells pel barri tocant la campana per fer saber a la gent que es faria missa, al  carrer. Al costat de l’església hi havia un camp de blat molt gran, allí varen fer construir tot de barraques, com podeu imaginar, sense cap infraestructura, on van fer anar els que vivien dins l’església i molts més.

Ara és la parròquia de Sant Antoni de Llefià. El primer rector va ser Mn. Joan Carrera, qui va començar de manera molt precària al 1961. Va fer una molt bona tasca ajudant a la gent de les barraques. Anys mes tard va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona, fins la seva mort.