Jo vivia a casa de la meva avia, amb una tia, dos oncles la mare i el meu germà. Passàvem molta gana, la mare per dinar feia patates i pel sopar les pells adornades vés a saber amb què. Els meus oncles eren alts i prims i ells sí que passaven verdadera fam. El pa era com un tresor, que el guardaven per l’últim, el passaven varies vagades pel plat, com si els sabés greu de cruspir-se’l.
Dues portes més enllà vivien uns veïns amb els que érem molts amics, la Marieta, la Teresina i en Joan. Un dia mentre dinàvem varen venir el meus oncles. Ell tenia el tros de pa a la mà; la Marieta veient que no se’l menjava, li pregunta, per què no te’l menges?, i ell li va dir –és que és com un tresor. Que no en teniu més pa? No, li van respondre. Ella arrancà a córrer, i als pocs minuts es va presentar amb un sac de pa torrat, i va dir: –Nosaltres en tenim un altre, no vull que patiu més doncs uns amics ens en porten bastant. La cara d’alegria dels meus oncles no es pot descriure, tots nosaltres varem fer un festí del pa torrat…
També recordo que menjàvem moltes vegades naps, els vaig avorrir tan que mai més n’he pogut menjar.
Un dels altres records que tinc gravats en la memòria, és de quan la mare anava pels pobles a buscar menjar. Els pagesos li donaven faves i llenties corcades. Quan arribava, les posava en aigua, el meu germà i jo amb la punta d’un ganivet anàvem traient els corcs. Això per nosaltres era fastigós, però ens ho menjàvem. No hi havia res més…