La papereta de la consulta

Consulta Catalunya 2014Avui m’ha arribat la papereta per votar el 9N.

No sé com acabarà la cosa ni si podré arribar a dipositar-la a l’urna, però m’emociona mirar-la. Tinc 81 anys i mai he pogut demanar amb un vot la independència de la meva pàtria. Ni ho van poder fer mai els meus pares ni els meus avis, tant com els hi hauria agradat. Sempre semblava una utopia, una il·lusió irrealitzable.

Mirant la papereta em venen molts pensaments. Penso en la Renaixença i en les dictadures, en tota la poesia que s’ha escrit sobre la nostra “trista i dissortada pàtria”, en tots els himnes patriòtics que s’han cantat i en totes les represàlies que s’han sofert. Penso en els intents polítics fallits: “memorial de greuges”, Generalitat, estatuts, “peix al cove”… Tots sempre de caire defensiu: intentar que no ens maltractin econòmicament, que puguem conservar la llengua, que se’ns reconegui la personalitat…

Penso en tants altres països, petits com el nostre, que es poden administrar ells mateixos sense dependre, com depenem nosaltres, d’un govern llunyà que no ens comprèn, que ni tan sols entén la nostra llengua. Un govern que ara, per haver dit que volem votar, ens tracta d’egoistes, insolidaris, bojos, nazis…

Penso que no es tracta pas de renyir amb els espanyols, amb qui molts catalans hi tenim llaços de parentiu o d’amistat. Es tracta de poder ser amics de veritat, ja que l’amistat ha de ser lliure, no pot ser per força. I ha de ser entre iguals, no entre uns que manen i uns que obeeixen.

Em dol que el govern de Rajoy prohibeixi un acte tan democràtic com és preguntar l’opinió dels ciutadans, fer un referèndum. Només cal donar una mirada al món i a la seva història per veure quants conflictes territorials s’haurien evitat amb un simple referèndum, quantes nacionalitats imposades per força, pel dret de conquesta, per l’ambició dels governants…

Per exemple aquest any s’ha commemorat el centenari de la 1ª Guerra mundial o Guerra Europea del 1914. Va ser una salvatge carnisseria que mobilitzà durant 5 anys 65 milions de soldats, causà 20 milions de morts i més de 25 milions de mutilats, cecs i ferits de tota mena. Es van fer servir gasos que cremaven els ulls i els pulmons. Els soldats, escombrats per l’artilleria i les metralladores, convertits en “carn de canó”, vivien i morien en el fang, la brutícia, els polls i el fred de les trinxeres.

Indigna pensar que tot aquell horror es podia evitar amb un referèndum. Tot va començar per un conflicte territorial, pel territori de Bòsnia, que els serbis consideraven seu però que aleshores formava part de l’imperi austríac. ¿Per què no van preguntar als habitants d’aquell territori, als bosnians, si volien ser serbis, austríacs o independents, com són actualment?

Han passat 100 anys i el món està canviant. Vull ser optimista i penso que un dia o altre les persones seran més importants que les lleis antigues i els drets de conquesta. Que un dia o altre els drets humans, personals i col·lectius, seran respectats. Que un dia o altre els pobles podran decidir lliurament el seu futur sense guerres ni violències, gestionant pacíficament les divergències i acceptant amb referèndums democràtics les decisions de la majoria. Escòcia i Quebec en són ja exemples. Per què mantenir encara aquesta antiquada obstinació espanyola de no deixar-nos-ho fer a Catalunya?

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.