La misèria de la postguerra

Cartilla de racionament L’any 39, quan va acabar la Guerra Civil, vivia amb la meva àvia en un poble de l’Alta Anoia –els Prats de Rei- i en aquell ambient de pagès, amb collita, hort i cria d’animals, de misèria no n’hi havia.

Però cap al febrer del 40 -jo tenia 6 anys i mig- vaig tornar a Barcelona amb els pares. Allà l’ambient era molt diferent. El pare tenia una botiga al carrer Sant Pau on jo hi passava moltes estones. Per a un nen una botiga és un bon observatori, per les diferents persones que hi passen i per les coses que hi expliquen.

Es notava que hi havia molta misèria. Recordo que per aquells carrers del Raval veia molts nens de la meva edat bruts, estripats i amb clapes i crostes al cap. Sentia que es parlava de la immigració -que aleshores començava- sobre tot d’homes sols buscant feina que vivien rellogats en pisos d’aquells carrers, dormint de vegades 4 o 5 persones en una mateixa habitació.

Segurament per la misèria i per la manca d’higiene en aquells pisos sense dutxa, es va estendre per Barcelona una passa, la del “piojo verde”. Deien que era una varietat de poll (no del cap sinó del cos) transmissor d’una malaltia molt greu: el tifus exantemàtic, que en aquella època sense antibiòtics solia ser mortal. Recordo que la mare em feia dur a les butxaques de l’abric boles de naftalina per prevenir el contagi.

Com en els anys de la guerra, tornava a haver-hi racionament del menjar amb les “cartilles” individuals i els cupons que retallaven a la botiga. Recordo que a casa el primer que feien cada dia era llegir al diari una petita columna titulada “Abastecimientos y transportes”, on deia què donaven aquell dia de racionament.

Tornava a haver-hi cues perquè de vegades el racionament s’acabava. De pa solament en donaven una barreta diària per persona, molt petita i d’aspecte no gaire atractiu. Generalment tenia la molla de color gris, però alguns dies passava a color groc si el feien amb farina de moresc. De vegades en lloc d’oli donaven un greix sòlid d’origen ignot. Potser aquest ambient de misèria va fer molt popular una cançó que tocaven per la ràdio: “Tengo una vaca lechera”

A casa de pa no en va faltar perquè cada setmana els oncles del poble ens enviaven pel “recader” una cistella amb dos pans de pagès. Recordo que sempre, quan arribava, demanava un tros de crostó o un petit tall i me’ls menjava com si fossin postres. I a col·legi el meu esmorzar cridava l’atenció del altres nens els dies que, en lloc de mitja barreta de racionament, portava dues mitges llesques de pa blanc.

També hi havia racionament de tabac i per això es veien moltes persones recollint pel carrer burilles de cigarret. El tabac pudent que recuperaven de les burilles el venien a la Rambla posat a terra sobre un paper de diari. La gent en deia “For de la Rambla”.

El racionament i la manca d’aliments va fer reaparèixer amb molta força l’estraperlo, com durant la guerra. Els trens que anaven cap a Barcelona portaven unes persones -sobre tot dones- carregades amb sacs i grans paquets de menjar: els estraperlistes. Quan arribaven prop de la ciutat, en un determinat punt, el maquinista, que deuria tenir comissió, afluixava molt la marxa del tren donant temps a tirar tots els paquets per les finestres i que els recollissin unes altres persones que els esperaven. Així evitaven que els guàrdies civils de l’estació els hi prenguessin, ja que estava prohibit portar menjar.

Aquest era l’estraperlo que es veia però a casa deien que n’hi havia un altre d’amagat molt més important, amb línies de transport implicades i complicitats molt rentables d’algunes autoritats. De fet a preu molt alt i d’amagatotis es podia comprar farina, pastes, oli, mantega… La manca d’aliments era deguda –així ho deia la gent- a que havia començat la 2º Guerra Mundial i el govern de Franco enviava grans quantitats de menjar a Alemanya per pagar l’ajuda que li havia fet aquell país en armes i avions durant la Guerra Civil. Aquella Guerra Mundial va despertar l’esperança de molta gent que pensaven que si Alemanya perdia cauria el règim de Franco. Recordo que quan va començar deien:

El año 41 no comerá pan ninguno.
El año 42 Franco tocará el dos.
El año 43 comeremos pan inglés

Alemanya va perdre la guerra però Franco no va tocar el dos, el vam haver de suportar 35 anys més.

 

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.