Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
La meva àvia, era baixeta, rodoneta, de pell blanca i fina, els seus cabells talment semblaven fils d’or, era molt xerrameca i sempre tenia coses per explicar.
Regentava una lleteria a casa. En aquella època cada dia passava un carro ple de bidons de llet acabada de munyir. Hi havia un tauler on tenia unes mesures, un pot de quart, un de mig un de litre, les dones portaven el seu, i ella amb una gràcia especial mesurava i els omplia el gerro. A mi, em fascinava veure com omplia la mesura. L’alçava i baixava la llet blanquíssima com una cascada i el gerro de la senyora quedava com si fos ple de neu.
En acabar la guerra, el ‘Gran Manarie’, va prohibir parlar el català, —la nostra llengua— . L’àvia no sabia parlar el castellà i el primer dia que va venir una senyora sense gerro, l’àvia li anava dient, “tiene que portar un poto”, l’altra no l’entenia de res i es va armar un guirigall que tothom va acabar rient…
Un dia —jo era joveneta—, vaig anar a la policia a buscar un tiquet , no recordo perquè. Com es natural, el demanava en català, el guàrdia anava dient, “niña en cristiano”. Jo mel mirava i no entenia el perquè es posava tan empipat, fins que un altre guàrdia més comprensiu em va dir,”en castellano que estamos en España”. Jo no entenia perquè havíem canviat de país.
