La mare em va ensenyar a llegir

Sentint les converses i preocupacions dels pares pel tipus d’escola on apuntar els fills, per l’edat millor per fer-ho, per si cal o no l’escola maternal, pel projecte educatiu del centre, per les activitats educatives més adequades per desenvolupar la intel·ligència emocional i la sociabilitat dels infants, etc, m’ha vingut a la memòria que jo no vaig anar a l’escola fins als 6 anys i mig.

Sí, va ser per culpa de la Guerra Civil. Els pares per allunyar-me de les bombes i la gana de Barcelona m’havien enviat amb l’àvia a un poblet de l’Alta Anoia, Els Prats de Rei, i no vaig tornar a Barcelona fins el febrer de l’any 40.

Aleshores tenia 6 anys i mig i no havia anat mai a escola. El pare va intentar apuntar-me a un col·legi nacional del barri del Raval, on vivíem. Però era a mig curs, estava ple i no em van voler. Després ho va intentar al col·legi d’escolapis de la Ronda de Sant Antoni. Allà li van dir que no hi havia lloc i, per treure-se’l de sobre, que hi tornés passat Pasqua i ja en parlarien (potser pensant en el curs següent).

Però mentrestant, en aquells dos o tres mesos d’espera, la mare em va ensenyar a llegir. Em va comprar una “cartilla” i cada matí després de llevar-me en fèiem una mica. Es va sorprendre perquè en vaig aprendre de seguida, però fent servir solament les “lletres de pal”, les primeres que hi havia a la “cartilla”. Recordo que ben aviat en una carta a l’àvia em vaig atrevir a afegir-li un missatge amb lletres de pal i que, quan ella va contestar, hi havia també un missatge per a mi escrit amb aquestes lletres.

Passat Pasqua el pare va tornar als escolapis, però aquesta vegada portant-me a mi agafat de la maneta i amb una cartereta a l’altra. Quan em van veure amb el meu posat trist i amb la cartereta no li van saber dir que no. Com que el pare havia dit que ja sabia llegir, no em van portar a pàrvuls sinó a primer grau de primària. Recordo que em van entrar en una classe plena de nens i el mestre que era castellà –i jo gairebé no l’entenia- em va dir que escrivís el meu nom a la pissarra. Com que jo solament sabia escriure amb lletres de pal vaig pensar que tots els nens se’n riurien. Em vaig quedar blocat. El mestre va sospirar com dient “quina toia que m’han portat”. Però era bon mestre, tenia paciència i em posava cada dia mostres de cal·ligrafia per a mi sol. Evidentment vaig repetir, però al curs següent era el primer de classe i ajudava al mestre a fer llegir els altres nens.

Però ara penso que la mare no solament em va ensenyar a llegir i escriure. Em va comunicar també una cosa molt més important que he conservat tota la vida: l’afició a la lectura. Ella no era mestra ni tenia cap títol acadèmic. Era una noia senzilla de poble, filla de pagesos, però que li agradava molt llegir. Recordo que m’havia explicat que, de nena, l’alegria més gran de la setmana era quan passava el carter per casa seva i cridava: nena, el Patufet!. I com a través d’aquella revista havia descobert en Folch i Torres i s’havia llegit totes les seves novel·les que, de gran i ja casada, guardava a casa com un tresor. I això la va obrir a llegir també molts altres autors. Quan la recordo la veig treballant o llegint.

Tornant a les escoles actuals penso que en el seu projecte -potser ja ho fan- hi hauria de figurar com objectiu prioritari encomanar l’afició a llegir. Perquè, si ho aconsegueixen, fan als alumnes un regal que diverteix, fa créixer culturalment i ajuda en tots els estudis i camins que es proposin.