Tots els nens han jugat “a bales”, però jo als 5 anys ho havia fet amb bales de fusell, millor dit amb municions o cartutxos de fusell.
Era cap al final de la Guerra Civil, quan vivia als Prats de Rei, a casa l’àvia.
A l’entrada del poble encara es conserva un gran cobert fet de pedra, amb finestres baixes. En aquell temps, quan les tropes franquistes començaven a envair Catalunya i el front de Lleida s’acostava al poble, aquell cobert era un dipòsit de municions de l’exèrcit republicà. Però la moral ja era baixa i el dipòsit deuria estar molt mal vigilat perquè el meu germà —un nen de 10 anys— amb altres xicots del poble amics seus, hi entraven per una finestra per agafar municions de fusell.
Encara recordo els “carregadors” amb els cinc “cartutxos” de llautó lluent, que portava a casa i m’ensenyava d’amagat. N’hi havia que tenien el balí punxegut i altres arrodonit, xato, i m’explicava que aquests últims mataven més perquè feien el forat més gros.
El meu germà gran amb els seus amics —el Cisquet de Cal Ceballot, el Tallaví i el Caraminyana— jugaven a fer explotar les municions. Primer les clavaven a terra de manera que es veiés solament el pistó o fulminant. Després posaven sobre el pistó un balí punxegut aguantat amb una mica de fang i li deixaven caure a sobre una pedra grossa. La detonació, encara que una mica esmorteïda pel fet d’estar el “cartutxo” enterrat, era com la d’un petard dels grossos. A mi també m’ho deixaven fer però fent servir càpsules buides, sense pólvora, i el fulminant petava com una piula. També buidaven la pólvora de les municions omplint-ne ampolles per fer “bombes”. Jo també ho sabia fer. No tenia prou força per arrancar el balí amb les mans però ho aconseguia ficant-lo en un forat de la paret.
Recordo que un dia els vaig seguir, escapant-me de casa, per veure com feien petar una d’aquelles bombes. Havien emplenat amb pólvora una ampolla de vidre ficant-hi entremig municions senceres perquè “fessin metralla”. Van anar a un camp pròxim. Van posar una metxa al coll de l’ampolla, la van encendre i ens vam amagar tots darrera un marge. Un pagès que treballava a prop, veient que fèiem foc ens va cridar: “ xicots, si vinc us fotré calents” i venia a apagar el foc. No va acabar d’arribar: l’ampolla va explotar i les bales projectades al voltant anaven petant amb fortes detonacions. Com vam riure veient el pagès fugint cames ajudeu-me.
I em ve a la memòria una gran “tremenderia” meva. Vaig voler fer un experiment: veure que li passava a un “cartutxo” de fusell posat al foc. Aprofitant un moment en que no hi havia ningú a la llar de foc, vaig tirar-hi la bala des d’un tros lluny. Però el foc era petit i el “cartutxo” va caure a la cendra. No va passar res i no em vaig atrevir a acostar-lo al foc amb els molls. Quan desil·lusionat ja em distreia pensant altres coses va tenir lloc l’explosió. Va ser terrible. Un tret de fusell dins d’un recinte tancat fa un soroll fortíssim. Les ascles del foc van sortir projectades i es va aixecar tota la cendra fent un núvol espès. Quan van venir corrent tots els de casa em van trobar palplantat de l’ensurt i cobert de cendra de cap a peus. Per sort al foc no hi havia cap olla que m’hauria escaldat i no em va tocar el projectil que deuria sortir disparat. No va caldre que em renyessin gaire. Segur que no ho tornaria a fer.