Inici

La mare em va ensenyar a llegir

Cartilla abecedario Seix i Barral

Tenia 6 anys i mig i no havia anat mai a escola. En dos o tres mesos la mare em va ensenyar a llegir i escriure amb una “cartilla”. Cada matí en fèiem una mica i en vaig aprendre de seguida fent servir solament “lletres de pal”. Ella no era mestra ni tenia cap títol, era una noia senzilla de poble, filla de pagesos que li agradava molt llegir. De nena, l’alegria més gran de la setmana era quan passava el carter per casa seva i cridava: nena, el Patufet!. He conservat tota la vida l'afició a la lectura.

LLEGIR MÉS »

La butlla

Butlla de carns

Quan era petita anàvem a comprar la butlla. La butlla és un document expedit per l’església que concedeix certes gràcies o privilegis. En temps de quaresma, es podia comprar aquesta butlla que permetia menjar carn els divendres de quaresma. A Santa Coloma la venien a una adrogueria de gent propera a l’església. Així qui es podia pagar la butlla podia menjar carn sense fer cap pecat...

LLEGIR MÉS »

La misèria de la postguerra

Cartilla de racionament

Com en els anys de la guerra, tornava a haver-hi racionament del menjar amb les “cartilles” individuals i els cupons que retallaven a la botiga. Recordo que a casa el primer que feien cada dia era llegir al diari una petita columna titulada “Abastecimientos y transportes”. La manca d’aliments va fer reaparèixer amb molta força l’estraperlo. Alemanya va perdre la guerra però Franco no va tocar el dos, el vam haver de suportar 35 anys més.

LLEGIR MÉS »

Primera volada

Primera volada

En Joan, la Dolors, la Roser i en Miquel, són els quatre primers redactors que han compartit vivències pròpies des d'aquestes pàgines. Això ha començat a voleiar . No sabem quin vent farà però hi estem engrescats o sigui que, si ens esteu llegint i coneixeu gent gran amb ganes d'escriure i compartir, aviseu-los que aquí hi ha lloc per les seves pàgines viscudes! I les volem llegir!

LLEGIR MÉS »

Un pa que no era blanc

L'aliment primordial i de consum diari -si en tenies- era el pa... De nits, reganava un silenci sepulcral, lleument pertorbat pel tènue fregadís dels dos discos estriats del petit molinet fixat a una taula que gairebé totes les cases teníem per poder moldre blat, moresc etc., que algun pagès parent o amic ens feia arribar clandestinament i en petites dosis.

LLEGIR MÉS »

Sons del carrer

Camp de l'Artiguense

La cadiraire, una dona que, la recordo una mica gran, carregada amb una cadira, que cridava "Cadiraaaire!". Et deixava els seients de les cadires de vímet com a nous. La dona que cridava: "Noieees matooons!". Et venia uns matons acabats de fer boníssims. L'home que cridava "El geeel!".Un home corpulent que sempre anava enfilat al carro tirat per un burro, alla hi portava les barres de gel i et tallava el tros que volies. Quan

LLEGIR MÉS »

La nevada del Nadal del 62

Nevada Nadal 1962 a Barcelona

A mitja nit em va despertar una sensació estranyíssima: hi havia un silenci absolut. Em vaig sobresaltar pensant que m’havia tornat sord, però, vaig percebre el finíssim tic-tac del despertador que tenia sobre la tauleta. Vaig obrir la persiana i vaig quedar bocabadat. La llum dels fanals il·luminava la forta nevada que estava caient. El Paral·lel estava tot blanc i completament desert. No hi passaven ni camions ni tramvies ni persones.

LLEGIR MÉS »

El nostre 2CV

El nostre 2CV l'any 1967

I ja ens teniu pujant a Montserrat en un 2CV carregat amb 3 adults, 4 nens, un llitet, una estufa, una bombona de butà i molts paquets. Dos nens anaven a la falda i moltes coses lligades al portaequipatges del sostre fent molt de volum. En aquella època la carretera de Montserrat era molt estreta, no permetia avançaments. Les pujades eren fortes i el pobre 2CV havia d’anar amb segona

LLEGIR MÉS »

Oficis desapareguts

Llaurar amb bous

El nostre avi ensinistrava bous. L’avi comprava els bous joves al mercat del bestiar i els ensenyava a llaurar, a seguir la rasa tirant la regna del barbant i a saber fer la volta en arribar al cap del camp. Un cop ensinistrats, els venia pel doble més o menys del que els havia comprat. Per aquella època,

LLEGIR MÉS »

Obrim portes !

obrim portes

Comença l'aventura d'aquest lloc web. El Pàgines viscudes obre portes en fase de proves. Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publicarem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual de la gent gran. Gent gran? Avis i àvies, iaios i iaies, padrins i

LLEGIR MÉS »

A Barcelona, sota les bombes

Bombes sobre Barcelona, 17 de març de 1938

I si les bombes queien a prop se sentia com un xiulet i després una explosió tan forta que feia tremolar la casa i els vidres. El bombardeig durava potser un quart d’hora. Després es feia un gran silenci i aviat es començaven a sentir les ambulàncies. Al cel s’hi veien els nuvolets blancs i rodons que havien fet els antiaeris.

LLEGIR MÉS »

A la Universitat amb corbata

Es veu que la corbata era un distintiu molt important, una mena d’icona social, perquè a mi una vegada em van expulsar d’un examen per no portar-ne. Era un dia de juny i feia una calor horrorosa. Jo anava amb americana però amb una camisa de coll obert que muntava sobre l’americana (era moda) i sense corbata. L’examen el vigilava un horrible

LLEGIR MÉS »