En Valentí i la Carme vivien a la mateixa Colònia, un llogarret amb cases iguals pels treballadors de les fàbriques tèxtils. Tot pertanyia a l´amo de la fàbrica. Van casar-se (com moltes altres parelles que es formaven a partir d´aquesta estreta convivència) . La fàbrica funcionava amb una turbina. La roba es rentava al safareig públic. Hi havia el safareig dels vius i el dels morts. El “sereno “ era el despertador dels treballadors, a les 5 del matí, gelats de tant fred…I van sobreviure i eren feliços, tanmateix !
LLEGIR MÉS »Inici
La persecució del català a la postguerra
Es van canviar els noms de tots els carrers i d'alguns pobles. Semblava que es volia fer invisible el nom de Catalunya. En els “partes meteorológicos” de la ràdio en deien “el Nordeste Peninsular”. Tots els funcionaris van haver de firmar el “enterado” d’una circular que deia que serien expulsats si parlaven en català a la feina. Per això quan vaig fer la mili hi havia nois catalans, universitaris com jo, que escrivien en castellà a la seva xicota catalana. Però malgrat tot el català va resistir.
LLEGIR MÉS »Una escola de poble
L’escola del meu poble era com el que seria ara una escola rural: hi havia tres classes diferents, la de les nenes, la dels nens i la de pàrvuls. A la classe dels nens hi anàvem tots els nens del poble de 6 a 14 anys. Els de diferents cases de pagès arribàvem sempre un quart abans. Nosaltres mateixos agafàvem les claus d’un armariet i obríem l’escola i, quan feia fred, enceníem l’estufa, de manera que quan arribaven la resta de companys i el mestre, la classe ja era calenta
LLEGIR MÉS »Valenta com una estrangera
Per les festes de la Mercè, les curses de braus a Barcelona eren molt esperades, tenien nom. Amb una faldilla blanca i una camisa de ratlles blaves me’n vaig anar molt contenta al “Sol i ombra”. Els meus bastons no li treien il·lusió a la meva tarda de braus. Una Sra. va comentar: Ves a saber d’on serà aquesta noia! Aquestes estrangeres s’atreveixen a tot, no els para res!
LLEGIR MÉS »Les remors d’un poble
Al migdia el poble semblava adormit; a l’hora de la migdiada solament els xiscles de les orenetes. Cap a mitja tarda senties l’arribada de la marinada per l’aplaudiment amb que la rebien les persianes abaixades picant els balcons. El carrer s’animava i el poble s’omplia de soroll. Era l’hora dolça de passejar pels camps i sentir el cruixir del rostoll trepitjat. Així que el sol es ponia, el “toc d’oració”. A la nit, "!las tres han dado, serenooo...!!"
LLEGIR MÉS »Era un dia d’estiu
Quatre noies encaixades dins un dos cavalls. Anàvem plenes d’entusiasme a passar un dia de càmping. Les nostres limitacions no minvaven gens ni mica la il·lusió que bullia al nostre entorn. Al passar la porta d’entrada, uns grans crits d’uns nois joves que aplaudien la nostra presència dient: Noies maques a la vista! Apa nois que estem de sort!.Una de les noies la més atrevida li va dir. Si, si, maques, ja ho veuràs. Espera que baixem del cotxe
LLEGIR MÉS »La salut i el medi ambient d’abans
“Tot està contaminat”, “no sabem el que mengem”, “cada dia hi ha més malalties”, “estem embrutant el medi ambient”… Són certs aquests tòpics? Com eren la salut i el medi ambient abans? Per la meva edat puc aportar records –anecdòtics, però representatius- de la dècada dels 40, època que vaig viure entre un barri de Barcelona i un poble de l’Alta Anoia, per tant en ambients urbà i rural.
LLEGIR MÉS »Nits d’estiu a la fresca
El meu pare assegut al pedrís i la xerrameca dels veïns i canalla. Després de sopar, que bé s'hi estava al carrer! Una llum minsa i trista que deixava veure un cel negre i estrellat. Jo no pensava res, em treia les espardenyes. Quina llibertat anar amb els peus descalços! La canalla corríem i jugàvem a l'entrada de les cases on hi havia sacs, eines de conreu, herba pels animals... Aquelles entrades de cases, que tenien una porta que mai es tancava. Tothom sabia on era la clau però mai ningú obria la porta d'un altre.
LLEGIR MÉS »Per Divendres Sant, ous amb panses i bacallà
El Divendres Sant a casa també és un dia de tradicions. La meva àvia feia aquest dinar, ous amb panses i bacallà. Més tard el va fer la meva mare i ara sóc jo la que el faig, cada any sense faltar, perquè a casa els hi agrada molt, l’esperen. Voldria doncs apuntar aquesta recepta i espero que us animeu a seguir aquesta tradició!
LLEGIR MÉS »Anar de “veraneig”
Un cop passada la postguerra era molt ben vist "veranejar". Famílies de Barcelona venien a Ocata, a passar l'estiu i el 23 d'Agost per Santa Rosa es feia una gran festa al Casino. A principis dels 50 mon pare es va sentir rumbós i aventurer i va decidir que passaríem uns dies a Blanes al costat de la platja, varem agafar l'autocar de línia i vam improvisar una tenda. Quina delícia, no hi havia ningú més en tota la pineda i la platja per nosaltres sols!!
LLEGIR MÉS »Fou un temps de molta represió
Teníem per manaire en Franco, i les dones tenien molt poc valor per a un cervell tan rígid. Se’m va oferir la oportunitat de conduir un cotxe adaptat a les meves necessitats de mobilitat ja que una polio m’havia deixat sense poder caminar gens. Era el temps franquista que les dones sols se les educaven per a ser esposes, cuidar la llar i els fills i contemplant als marits. I jo m’atrevia a demanar permís de conduir. On s’ha vist tanta gosadia?
LLEGIR MÉS »L’hospital de sang
Al poble s’havia improvisat un hospital de sang en una luxosa torre d’estiueig que havien "incautat". Recordo vagament una sala amb molts llits i xicots joves embenats. Jo era un nen i em va esgarrifar molt una veu plorosa que repetia: mare,mare... Aquell dia vaig descobrir que la guerra no era l’aventura apassionant que imaginava: soldats bons i valents –els nostres– lluitant i derrotant els dolents, per després desfilar triomfants en mig d’aplaudiments.
LLEGIR MÉS »