Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A la meva família li agradava molt la muntanya. Recordo que feia dies que preparàvem de fer una acampada. Per fi va arribar el dia tan esperat, tot estava empaquetat, la tenda que havíem anat a buscar al club de muntanya on tots érem socis, reposava tranquil·lament vora la porta, la roba, el menjar, els sacs per dormir que no eren com ara, la mare feia unes fundes amb llençols vells on al arribar al lloc els omplíem de palla que els pagesos ja tenien preparada, no recordo el que ens feien pagar, suposo que una misèria.
Ens varem llevar tots contens, doncs ens feia molta il·lusió la tan esperada acampada, pensàvem estar-hi quinze dies, gaudir de la bellesa i la tranquil·litat de la natura , és un lloc idíl·lic ( el Montseny) no recordo com es deia, (cant Pera o alguna cosa així), el pagès tenia com una botiga, on podíem anar a comprar el que ens fes falta. En fi tot una delícia.
Quan ja estaven obrint la porta amb els paquets a espatlla, de sobte sentim una gran cridòria que deia —Ha esclatat la revolució, han cremat l’església de Sant Pasia, i han matat a no sabien a qui!. Tot el poble està fet una fera, la gent no sap el que passa, però el millor es tancar-se a casa i no sortir per res…
El meu germà i jo no enteníem res de res. Els grans varen optar per no sortir, nosaltres cridàvem que volíem anar a la acampada. Tot d’una varen començar a passar gent forastera, i cridaven: —Ha esclatat la guerra! I així va ser.
És un fet tràgic, per nosaltres que érem jovenets i no podíem entendre el que va passar. Nomes enteníem que ens havien espatllat la tan somniada acampada.
