Microcosmos del carrer on jo vivia

El carrer on jo vivia,  durant  la meva infantesa, era semblant a una menuda vila.

Al costat de casa, hi vivia un matrimoni, ella es deia Emilia, ell  Quimet, el fill Miliu i una àvia que no en recordo el nom i era molt baixeta i esquifida. Nosaltres teníem un pou que el compartíem, tenia accés a les dues cases. Ells tenien coloms amb unes gàbies penjades al pati.

Aquest Miliu, era el terror del barri  de tan entremaliat i enrevessat com era. El seu comportament era gairebé insòlit, tenien un gos i si el gossos poden arribar a ser sants, aquests en seria un. En Miliu, el posava dintre un cistell amb una corda, el baixava pou avall una bona estona, fins que el gos de tan cridar li fallava la veu. Un altre dia posava a la seva avia tancada dintre d’una de les gàbies dels coloms, la dona plorava i cridava i fins que a ell no li passava pel cap no la treia. Quan pegava a la quitxalla, sempre eren mes petits que ell i quan les mares sortien enfadades de tantes malifetes, per que no el castiguessin, s’enfilava dalt d’una grossa figuera que hi havia davant de casa nostre. S’hi  passava tota l’estona, fins que  veia calmat l’ambient. Ara,  quan hi penso, era quelcom al·lucinant.

Aquest  noi es va fer gran, es va casar amb una dona molt llampant, que li fa fer passar les mil i una i ell es va convertir en un pobre home al seu costat, incapaç de portar-li la contraria;  el tenia dominat de tal manera que ni tan sols piulava. El veïnat que el coneixia de tota la vida reia tot dient, mira-te’l, tan valent de petit i ara tan covard.  Ironies de la vida!

La Sra. Maria era una dona molt sensible, plena de fills. A mi amb distreia molt,  m’agradava escoltar les seves histories, i estava sempre pendent de quan li relliscaria una grossa llàgrima cara avall, en aquells temps, a mi m’impactava molt la seva sensibilitat.

www.historiadebarcelona.org

La Doloretes, vivia davant de casa, tenia dos fills, l’Antoni i la Victoria que érem de la mateixa edat i sempre jugàvem junts.  La tal Doloretes era una  bona dona, però mol cridanera, el seu marit, treballava al moll, tenia un temperament molt condescendent. Quan el recordo, m’imagino un xai pacífic, dòcil i obedient.  El fill va fer el servei militar, ningú sap el que va passar, quan va tornar ja no era el mateix, feia coses rares, fins que un dia el van ingressar al manicomi, allà es va quedar, fins que un altre bon dia, cansat de estar entre gent que no l’entenia, va volar al Més Enllà…

La Teresina, vivia quatre portes mes amunt, amb el seu marit que es deia Joan i li agradava molt cantar sarsueles. De tant en tant, ens feia una serenata, es posava molt estarrufat quan li dèiem que ho feia bé. Amb ells vivia la Marieta, germana de la Teresina que era una dona malaltissa, prima i baixeta, i portava el cabell tibat amb un monyo esquifit i ple d’agulles. Sempre m’havia cridat l’atenció, que un monyo tan petit,  el portés tan farcit d’agulles…

Una mica mes amunt, però a l’altra banda del carrer, hi vivia un matrimoni. M’agradava mirar-los, anaven agafats de la mà, passejant tranquil·lament tot parlant, suposo de les seves coses, tots dos eren d’aquelles persones que tenien un no sé què especial, les seves veus eren dolces com la mel, jo mels mirava tot pensant que eren dos éssers que s’havien ben trobat. Cosa poc freqüent en aquesta vida!…

Cap a la meitat del carrer, hi vivia un home que li deien Jesús, era gros i fastigós, es guanyava la vida fen de drapaire, tenia dues dones, com si fos un maharajà. Mentre  dinava a l’estiu, tenia un   gros ventall, penjat del sostre agafat amb uns cordills, una de les dones, estirava d’un cantó del cordill i el ventall anava d’una banda a l’altra fent-li aire. Amb una de les dones tenia dues filles i amb l’altra un fill, que també es deia Jesús.

Temps enllà hi havia el costum d’anomenar i  posar mots, així que una de les cases era casa Xona, una altra ca l’Ós i l’altra a cal Cabreret.

A l’estiu, es celebrava la festa del carrer, llavors tot el veïnat hi prenia part, es guarnia tot el carrer amb paperets, fèiem una xocolatada, carreres de sacs, amb molta alegria per parts de la quitxalla i a la nit un gran ball. Es cantava el vals de les veles, tothom ballava amb unes espelmes enceses, era d’allò mes bonic…

Cap a mig carrer, hi havia una masia molt bonica, en diuen Can Verdaguer, ( dic diuen perquè l’han deixat com a patrimoni històric). Davant d’aquesta masia, hi havien uns camps de blat, tots el nois i noies del carrer, anàvem per un caminet estret, i hi havia un pendent com si fos un tobogan on ens posàvem asseguts i anàvem a parar dintre dels camps de blat. Inconscients del mal que fèiem en gaudíem alegrament. El pagès quan ens veia , venia corrent com és natural i tota la mainada desapareixia com el vent camí avall. A mi sempre em trobava asseguda dintre del camp de blat, dons jo no  podia córrer com els altres, fins que un dia amb va dir:  — Si et torno a trobar altra vagada, faré venir la guàrdia civil i et portaran a la presó.  Em vaig passar tot el dia amagada dintre d’un quarto del fons del pati de casa perquè no em trobessin.

Ara aquest carrer desapareix, serà una gran avinguda, la masia s’hi ha quedat com a Centre Cívic.

Tots aquests personatges i d’altres del carrer on jo  vivia, eren una gran família. Quan a l’estiu al caient de la tarda el sol es fonia darrera les muntanyes deixant tímides pinzellades i l’aire corria fresc i lleuger, tots sortíem al carrer a gaudir de la fresca i cadascú explicava un acudit, fins l’hora d’anar a dormir.  Ara, amb la caixa tonta, el tràfic, la tecnologia i d’altres tècniques, tot aquests encants s’han perdut.  Més aquell qui pensa i no es vol deixar atrapar, també té altres al·licients…

imatge de capçalera: Can Verdaguer abans de la restauració. Imatge del lloc web de l’Ajuntament de Barcelona
[google_analytics_views]Aquest article s’ha vist  **count** vegades.[/google_analytics_views]

Sobre Mercè Cardona

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.