Davant d’una porta vella

Prop de casa hi ha aquesta porta. L’havia vista moltes vegades però no m’hi havia fixat prou bé fins ahir. Ahir, mentre passejava, m’hi vaig aturat i em van venir ganes de fer-li una foto.

M’ha fet pensar una bona estona aquesta porta. M’ha fet pensar en el què va ser durant un temps i en el què és ara. I com aquesta porta, tantes altres coses que, al seu temps feien un servei, eren totalment necessàries -i fins i tot imprescindibles- i ara ja no serveixen per a res. Quantes coses que ens servien, ens van ser útils durant anys i panys i s’han anat desfent o enderrocant amb el pas del temps. Davant d’una porta esbalandrada i desballestada com aquesta; davant d’un edifici que veus que està caient a trossets o davant de tantes i tantes coses que s’han anat fonent poc a poquet, que han anat desapareixent sense deixar rastre, hom es pregunta inevitablement sobre la fragilitat i la volatilitat de les coses, de les persones, de les idees, dels costums, de certes tradicions, d’un tipus de vida que havíem viscut i que ara ja no en queda res.

No voldria que això semblés una lamentació. Podria ser-ho també, perquè amb moltes d’aquestes coses antigues s’hi hanPorta vella
perdut moltes coses bones. Però els nous temps també ens en han dut de noves i també bones. Les riuades fortes, si ens hi fixem bé, tenen coses negatives i a vegades fan molt mal; però també s’emporten molta brutícia i deixen al descobert tot allò que a les lleres dels rius hi fa nosa i s’ha de treure amb urgència. «Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda ell tot sol, però, si mor, dóna molt de fruit», ens diu l’ Evangeli. Moltes vegades cal primer morir per després reviure; derruir per poder construir després; cal deixar allò vell per poder construir coses noves; cal saber desprendre’s per poder adquirir; cal no mirar sempre enrere per poder veure el que tenim a l’horitzó…

Com les portes, que s’obren i es tanques i les dues funcions són necessàries i importants. Una porta serveix per entrar i per sortir. Protegeix i guarda, però també obre horitzons i dóna llibertat. Dóna hospitalitat i ofereix alliberament. Aquesta porta de la foto va fer el seu servei durant molts anys i va cuidar-se de guardar i protegir bé les coses que es guardaven dins d’aquell cobert. Ara tot allò s’ha acabat; ja ha fet la seva feina i no cal lamentar-se. No serveix de res. Les portes delimiten espais, àmbits, donen benvingudes i són testimonis de comiats. Poden ser mitjans d’hostatge o d’expulsió. Poden tancar el vell i obrir el nou.

Però no em negareu que davant d’una porta com aquesta ens hauríem de treure el barret i, si us he de ser franc, em doldrà el dia que la veuré a terra. Em mereix molt respecte. Qualsevol dia vindrà un beneit i d’una puntada de peu la tirarà a terra sense cap mena de consideració. Oblidarà allò que ens van ensenyar de petits: que cal trucar abans d’entrar i cal que ens donin permís per a no trepitjar desconsideradament l’àmbit de qui hi ha darrere de la porta. Per creuar una porta cal que ens donin el corresponent permís i, si som gent de bona voluntat, pensem que ens les obriran totes.

 

Sobre Jaume Pubill Gamisans

Vaig néixer a Castellnou de Seana, un petit poblet del Pla d’Urgell, l’any 1948. Per tant, podríem dir que ja fa temps que m’afaito. Ara visc a Mollerussa des de fa una colla d’anys. He treballat d’educador durant 29 anys a ACUDAM, un centre on hi ha més de 100 persones amb discapacitat intel·lectual. Ara ja estic jubilat. Ja de petit m’agradava molt llegir. Expressar el que en un moment determinat sento o el que tinc ganes de dir o de criticar, és el que pretendré fer en aquest lloc. Si algú vol comentar alguna cosa de les que escric, n’estaré ben content. (biografia completa)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.