Cunitas blancas

A mi em tenien que operar de les cames, per aconseguir caminar i així ho van fer. Jo tenia tretze anyets.  El metge es deia Roviralta i era un doctor molt trempat, carinyós,  intel·ligent i molt bo.

Allà hi vaig conèixer una altre joveneta, la  Maria. Els nostres llits estaven de costat  així que podíem parlar  sense cridar massa. Ens varem fer amigues íntimes,  ella és una mica mes xerrameca que jo,  i ens ho passàvem molt bé. Les nostres mares també van intimar i érem com una família.

Així van passar els anys i amb ells,  es van acabar les operacions.  Per mi van ser uns anys bastant amargats,  eren temps d’ il·lusions i somnis, com tot adolescent.

La meva última operació va ser a la cadera, van dir que així caminaria millor. Va durar tantes hores que em van haver de fer fer transfusió de sang.  Jo no sabia el que tenia però no em trobava bé. Estava neguitosa i només tenia ganes de plorar. La monja li deia a la mare, —és una ploramiques no té cap motiu, tot està bé— . Van passar uns dies i la meva mare em va aixecar els llençols i va notar una fortor estranya, va anar a buscar el metge que em va mirar i va dir: —Déu, tot això esta infectat!. Va cridar a la monja i li va dir de tot, menys guapa.  —Porti-la ràpidament a la sala d’operacions  i sobre tot no li mogui la cama. Al  entrar al ascensor, la monja  em va posar la cama recta i el metge  va tornar a cridar-li,  ja que al fer-ho, to el que el doctor havia fet, es va trencar. A  cada moviment que feia jo, em  sortien uns  filferros molt prims que  la mare me’ls anava tallant. Vaig passar-ho molt malament i tot plegat no va servir per res. Degut a aquest fet  i d’altres, sempre he tingut al·lèrgia a les monges, talment sembla que no tinguin sensibilitat… és clar, però,  que ″hi  ha de tot″

Després de les Cunitas Blancas, la nostra amistat, amb la Maria,  es va enfortir. Elles vivien a Viladecans i encara ara, la Maria està allà.  Tot sovint venien elles o hi anàvem nosaltres. Encara recordo que la seva mare sempre feia conill amb cargols. Al  meu germà, que també venia, li agradaven molt!. Fèiem passejades i anàvem a una urbanització que es diu Alba Rosa, un lloc molt bonic.  Érem com dues germanes. Per les festes del meu barri sempre venia i passàvem uns dies juntes i felices, ella sempre ballava, jo no podia però estava contenta de veure-la tan feliç.

Passaren  els anys i  ella, la Maria,  es va casar amb un home mol bo. Jo  l’admirava doncs s’estimaven de debò. Ell era fuster i a la entrada de casa hi tenia el taller. Varen tenir tres fills.  Jo també em vaig casar  i vaig tenir  dos fills, un nen i una nena,  Isaac i Eulàlia. No recordo com va ser que jo la trucava i ella mai contestava. Va passar el temps i varem perdre el contacte…

Més, ves per on, ara  ens hem retrobat.  Tan  ella com jo, ja som àvies,  ella besàvia. No  ens hem vist.  Com és de llei estem una mica arrugadetes  però amb el cor jove. Ens truquem de tant en tant i  recordem els nostres temps. Jo tinc la il·lusió,  aquesta primavera, d’anar a passar  uns dies amb ella. Seria meravellós!.

El retrobament va ser gracies el seu fill que va llegir el meu nom per Internet.  Coses de la vida!