Quan anem d’excursió amb el Casal del barri, m’agrada gaudir del viatge durant el recorregut, però hi ha un fet que sempre em desperta interès: són les cases mig ensorrades que es van veient en segons quins indrets, se’n veuen de tan velles que segur ja fa molts anys va caure el sostre en bona part; les finestres sense cap vidre i la resta de la casa envaïda pels ocells que busquen un bon lloc per fer-hi el niu.
Quan contemplo el que queda d’aquestes cases, penso en els descendents de qui les va gaudir amb tota il·lusió. Potser mai no sabran els afanys dels seus avant-passats en fer-ne una llar acollidora; com deurien planejar on era millor fer el menjador, els dormitoris per ells i els qui vindrien… Una eixida amb balancí per prendre la fresca al capvespre, amb converses de projectes, petons mirant les estrelles amb les mans agafades…
Ja no queda quasi res d’aquelles cases, potser ja ningú ho deu recordar. Jo, sempre ho tinc molt present; aquelles cases mig ensorrades, són l’empremta que van deixant els que han fet el seu recorregut per la nostra terra.
potser ja no cal…