Júlia Martínez

Naixement: any 1923 a
Residencia actual a

(1923-2017 Era resident a Mollet)Sóc la Júlia Martínez i Mundet, que acaba de acomplir els 90 anys, visc a Mollet i ja fa 30 anys que gaudeixo de la meva ben merescuda jubilació. Vaig treballar 41 anys com a oficinista en una empresa de curtició de pell per a calçat de Mollet. Soc minusvàlida en grau alt, però això no ha estat mai impediment per a fer de la meva avida un goig diari. Dels anys 60 als 90, vaig formar part de la Fraternitat cristiana de malalts i minusvàlids de Barcelona i comarques. Ara reparteixo el meu temps en fer jerseis de mitja, ganxet, punt de creu, puntes a coixí, l'ordinador...

La nostra llengua al 39

Segell d'España, any 1939

La Guerra s'havia acabat. El gran manaire va ordenar que a casa nostra qui parlés la seva llengua seria castigat. I nosaltres, jo per exemple, que de castellà en sabia ben poc, ens esforçàvem per fer-nos entendre. El manament del dictador va donar lloc a situacions i fets ben jocosos. Gent molt gran, que en sa vida havia sentit parlar un mot castellà, s'esgarrifava i de vegades feien el mut. Amb tot, el manaire no va aconseguir que la nostra llengua desaparegués.

LLEGIR MÉS »

Festa Major

Festa major

Si et portes bé -em deia el pare- el darrer dia de festa et portaré a la fira. Hi havia l’envelat, el pare em deixava treure el cap per la porta per què em fes una idea de la sumptuositat que hi havia en aquell gran saló de ball. Després a una sessió de putxinel·lis i en sortir em pujaven als “caballitos” esperant el moment de que s’apaguessin totes les llums del poble per donar pas a l’exhibició dels focs d’artifici.

LLEGIR MÉS »

La nit de Sant Llorenç

Pluja d'estels

Uns nebots ens van convidar a berenar de peixet fregit a Mataró. Un paisatge idíl·lic ens va embolcallar donant-nos la benvinguda a un petit bar calat sobre la sorra mateix i amb un encís meravellós. De cop un 'cometa' va creuar el cel. Heu vist?, cridà algú. Sí, són les llàgrimes de Sant Llorenç. Avui és els seu dia. La nostra mirada no s’apartava del firmament. Un profund agraïment va quedar imprès dins nostre: viure uns bells moments plens d’amor no es troba cada dia.

LLEGIR MÉS »

2013-1960

Enterrament

La paperassa per un enterrament és molt gran. Setanta o vuitanta anys enrere, a un amic meu.al demanar el permís a l’ajuntament li digueren que calia el certificat de defunció del marit de la morta per enterrar-la. La guerra fou cruel i sense pietat amb els seus morts que la major part d’ells no sabien on paraven. Doncs no Senyor, si no porta el certificat de defunció no es pot enterrar!. Hom tenia un petit càrrec, i ja es sentia l’amo del món o del poble.

LLEGIR MÉS »

Una porta que s’obrí al món

Una porta al món

Poc podia pensar aquella bona mestra, Na. Margarida, que un gest tant espontani i senzill va fer de la Maria, d’un grapat d’ossos mal formats i malgirbats, un persona ferma amb una capacitat normal i que va saber guanyar-se un lloc a la vida per viure, un dia a dia normal i corrent. Ara, potser això no seria així, però vuitanta anys enrere les coses eren molt diferents.

LLEGIR MÉS »

Valenta com una estrangera

Per les festes de la Mercè, les curses de braus a Barcelona eren molt esperades, tenien nom. Amb una faldilla blanca i una camisa de ratlles blaves me’n vaig anar molt contenta al “Sol i ombra”. Els meus bastons no li treien il·lusió a la meva tarda de braus. Una Sra. va comentar: Ves a saber d’on serà aquesta noia! Aquestes estrangeres s’atreveixen a tot, no els para res!

LLEGIR MÉS »

Era un dia d’estiu

2CV

Quatre noies encaixades dins un dos cavalls. Anàvem plenes d’entusiasme a passar un dia de càmping. Les nostres limitacions no minvaven gens ni mica la il·lusió que bullia al nostre entorn. Al passar la porta d’entrada, uns grans crits d’uns nois joves que aplaudien la nostra presència dient: Noies maques a la vista! Apa nois que estem de sort!.Una de les noies la més atrevida li va dir. Si, si, maques, ja ho veuràs. Espera que baixem del cotxe

LLEGIR MÉS »

Fou un temps de molta represió

1958. www.todocoleccion.net

Teníem per manaire en Franco, i les dones tenien molt poc valor per a un cervell tan rígid. Se’m va oferir la oportunitat de conduir un cotxe adaptat a les meves necessitats de mobilitat ja que una polio m’havia deixat sense poder caminar gens. Era el temps franquista que les dones sols se les educaven per a ser esposes, cuidar la llar i els fills i contemplant als marits. I jo m’atrevia a demanar permís de conduir. On s’ha vist tanta gosadia?

LLEGIR MÉS »