Júlia Martínez

Naixement: any 1923 a
Residencia actual a

(1923-2017 Era resident a Mollet)Sóc la Júlia Martínez i Mundet, que acaba de acomplir els 90 anys, visc a Mollet i ja fa 30 anys que gaudeixo de la meva ben merescuda jubilació. Vaig treballar 41 anys com a oficinista en una empresa de curtició de pell per a calçat de Mollet. Soc minusvàlida en grau alt, però això no ha estat mai impediment per a fer de la meva avida un goig diari. Dels anys 60 als 90, vaig formar part de la Fraternitat cristiana de malalts i minusvàlids de Barcelona i comarques. Ara reparteixo el meu temps en fer jerseis de mitja, ganxet, punt de creu, puntes a coixí, l'ordinador...

Infantesa

barques de paper

En el meu temps les coses eren senzilles i sense complicacions. Els infants , però, ens les pensàvem totes per enredar la troca ben enredada. Solíem entretenir-nos jugant amb un canalet d’aigua, posant-hi barquetes de paper. Un dia un company va dir que podríem fer-hi passar una crossa meva i la crossa va entrar al rec, però no en sortia. Jo plorant com una magdalena, i els altres astorats sense saber que fer. En aquell temps no hi havia mitjans per una persona limitada com jo, que gràcies a les crosses, em vaig desenvolupar en tots els sentits, estudiant i treballant. Ja podeu imaginar el descans que vaig sentir quan vaig tornar a tenir la crossa al meu costat.

LLEGIR MÉS »

L’ase que no volia sirgar

Ruc català

El tren em va deixar a l’estació i dos cunyats em van venir a cercar. Per evitar que em cansés caminant van portar un burro. Sobre aquell llom sedós s’hi anava molt bé i jo em sentia com la mare de Déu del pessebre. Era negra nit, el burro i jo, i un cunyat tirant de les orelles del ruc i l’altre agafant-li la cua com a guia. Tot anà molt be, fins que varem haver de passar un petit riu. Es va generar un gran aldarull. Varem acabar tots a l’aigua...

LLEGIR MÉS »

Corpus

La Diada de Corpus, per mi, va ser sempre un dia molt solemne. Els oficis religiosos de l'església eren seguits per molta gent. Hi havia per la tarda la gran processó on tothom hi assistia amb torxes enceses i les butxaques plenes de caramels per llençar-los sobre els badocs que no hi havien anat. Era festa oficial, no es treballava. Tothom es vestia de gala. Els senyors encorbatats i amb vestit del tot negre donaven un to de gran solemnitat a l'acte. Ara, ni processó, ni vestits de gala, ni caramels, ni res de res, passa el corpus com si passés un ocell volant sense deixar res important dins nostre.

LLEGIR MÉS »

Les anxoves

Pa amb tomàquet i anxoves

En un temps de no estar massa bé de salut havia de passar temporades a la platja per recuperar forces. A Blanes, una família, em va acollir amb molta estima i delicadesa. Hi anava a l’estiu. Sabeu que berenaven cada tarda a les cinc? Doncs un suculent pa amb tomàquet farcit d’anxoves que l’àvia ens preparava amb amor. Ells mateixos les pescaven i les posaven a punt per menjar. Una autèntica delícia. No puc oblidar aquelles tardes d’estiu que ens asseiem al portal de la casa per berenar, de cara al mar i amb un horitzó blau intens que en marcava tot l’entorn. Per això quan parlen de les anxoves de l’Escala jo me ne’n ric i penso que no han tastat les de Blanes.

LLEGIR MÉS »

La vinya del meu pare i els pinetons

Parc dels pinetons des de l'hospital de Mollet

Estic ingressada i quan m'han tret una estona a passejar m'he adonat que on hi ha l'hospital, antigament hi havia la vinya del meu pare. Sense adornar-me'n he tornat enrere molts anys, quant érem criatures i pujàvem a berenar als pinetons. M'han tallat la mirada llunyana els quatre pins que queden. Sembla que estiguin fent guàrdia, separats del poble, com a fidels sentinelles. A l'hora foscana, l'ombra que es retalla a l'horitzó li dona un sentit íntim que omple l'esperit de pau i dolcesa. Com deia el poeta "Com el Vallès no hi ha res."

LLEGIR MÉS »

El Pont de la Mandra

Pont de la Mandra, Mollet

Hi havia un pont on el jovent de Mollet havia fet el seu punt de trobada. En deien el Pont de la Mandra, però crec que més bé era el lloc on els nois casadors es posaven per ullar alguna noia del seu gust. I per això feien pinya i molta gresca quan s’esqueia que per allí passés alguna de les noies “bien“ del poble. S’explica que antigament les senyores vestien de llarg fins als peus. Aleshores era quan augmentava la gresca, ja que si hi havia bassals d’aigua de la pluja a terra havien d’alçar- se les faldilles fins als genolls i era quan els homes gaudien contemplant una petita panoràmica del tot prohibida.

LLEGIR MÉS »

El Calderí

El Calderí, el tren de Mollet a Caldes

A l'estació de Mollet, arrambat a la paret tocant a la Farinera encara hi ha un pedrís on jo de menudeta m’hi anava a seure per veure passar els trens i la gent que en pujava i baixava. El pedrís marca el punt d’inici i de final d’un trenet que anava de Mollet a Caldes: li deien ”El Calderí”. La mare m’hi havia pujat algunes vegades. Era un trenet petit i molt encaixonat però feia un magnífic servei d’unió entre Mollet i Caldes. Caldes en el seu temps era considerada com la petita ciutat emprenedora del comerç i la indústria. La pols dels anys pot tapar les vies, però no pot esborrar el record d’una infantesa que sols tenia el que ella sabia cercar, per distreure’s de les seves hores quietes.

LLEGIR MÉS »

El Cassi

Goigs del home del sac

L'home del sac m'ha portat records de la meva infantesa. La mare em solia dir, si no fas bondat cridaré al Cassi. Era l'agutzil de l’Ajuntament , molt bona persona, però com que la quitxalla l'escridassava quan el veien amb la trompeta, ell els espantava dient-los que se'ls emportaria si no eren bons minyons. En aquell temps, a Mollet, els avisos de cobrament d'impostos i d'altres ordres, s'anunciaven a través de la trompeta del Cassi. Solia posar-se a les cruïlles dels carrers, donava el seu toc de trompeta i anunciava el que tocava,si el cobrament del rebut de l'aigua, o si hi havia alguna oferta de peix a la plaça a bon preu...

LLEGIR MÉS »

La Guerra

Granollers , bombardeig Guerra Civil 1938

Vaig viure la Guerra, estudiant .Em va costar molt que m'admetessin. Imaginaven que la meva reduïda mobilitat podia encomanar-se. Em vaig matricular a l’Institut de segona ensenyança a Granollers. Els trens no funcionaven, el busos no venien. Però érem joves entusiasmats. Els perills que corríem amb els bombardeigs del manaire enemic no ens preocupaven. No ens perdíem un dia de classe. Sempre animats i amb joia. Jo sabia que el meu futur havia de sortir del que en pogués treure dels estudis. Així vaig passar la guerra (la meva). Lluitant per assolir uns coneixements que permetessin viure dignament

LLEGIR MÉS »

Titelles

El Bavastell_antic. Galiot teatres de titelles

Hi havia un xicot molt afeccionat a les titelles. Tant era així, que s’havia construït un petit teatre, el portava a l’escola i ens feia escenificacions. La nostra profe, va suggerir la idea de que es podia muntar una espècie de concurs i seleccionar una historieta per que fos escenificada. No cal dir l’afany que totes les nenes de la classe vam posar en escriure una rondalla. I va ser així com a mi se’m va desvetllar l’afecció ganes d’escriure històries, actes, fets i records. I Sempre he tingut molta simpatia per les titelles.

LLEGIR MÉS »

Pallers cremats

Pallers cremats

El nostre barri, a Mollet, estava voltat de cases de pagès que solien tenir pallers (ara ja no se’n veuen). Va haver-hi una temporada esgarrifosa de malefactors que a les nits es dedicaven a encendre els pallers. Recordo que jo era una nena i em moria de por, quan a casa el pare s’alçava del llit, i mig vestit se n’anava a apagar foc. Feien una cadena amb galledes i des del pou d’aigua més proper paraven com podien el gran foc . Fou un temps d’incertesa. Es deia que erren accions polítiques, que interessos amagats, tantes coses... La gent del poble que tenia masies van passar una temporada molt dolenta.

LLEGIR MÉS »

La bòbila

Bòbil, Mollet 1964. Cartoteca digital del ICGC

M'embadalia mirant com els rajolers, amb les mans brutes de fang fins als colzes, posaven la pasta als motlles. Posaven el motllo a terra, assegurant-se que tot estava net, i hi abocaven la pasta de la pastera. En feien molta via i era agradós veure'ls moure amb tanta precisió. Tota l'era quedava sembrada de rajoles i maons. Donava la impressió d'una petita ciutat. Quan més hi treballaven era a l'estiu, car aquesta feina es feia a l'aire lliure. Si plovia els espatllava la tasca.

LLEGIR MÉS »