Joan Serrat Montfort

Naixement: any 1933 a Barcelona
Residencia actual a Salt, Gironès

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

De quan vaig conèixer les barraques de Montjuïc

Barraques de Monjuïc, Barcelona

A Barcelona, al barri de la Mare de Déu de Port, darrera Montjuïc “donde la ciudad cambia su nombre” com deia Paco Candel, hi anàvem els diumenges tres o quatre companys del batxillerat dels Escolapis i hi fèiem catecisme. Un paternalisme que ara em sembla vergonyós però que, amb quinze anys, em va fer descobrir el sòrdid món de les barraques que envoltava Barcelona. Amb la censura franquista ni diaris ni ràdios en parlaven i molts barcelonins desconeixien la realitat de cent mil persones vivint en condicions infrahumanes. Recordo l'impacte que em va fer. Allà vaig tenir l'ocasió de conèixer personalment en Paco Candel. Per a mi va ser un model.

LLEGIR MÉS »

La batalla de l’ou

garrofes

Llegint aquest llibre he evocat els meus records de nen de 5 anys a Barcelona aquell 1938, l’any dels bombardeigs i de la mancança d’aliments. No vaig passar gana gràcies al pare, que tenia una botiga de roba i pujant en els pocs trens que funcionaven s'arribava als pagesos dels pobles per bescanviar mitjons per menjar. Un dia penjat del tren, va perdre el sac. “La batalla de l’ou”, fa referència a una campanya de la Generalitat que animava a cada família obrera de Barcelona a tenir gallines al terrat. El pare ho va fer, però cap al final de la guerra, la misèria era tan gran que no hi havia ni rosegons ni res per les gallines. En un llarg viatge a la caixa d'un camió va portar-me al poble dels Prats de Rei, amb l’àvia.

LLEGIR MÉS »

Quan es batia a l’era

Garberes

No sóc pagès ni fill de pagesos, però tinc bons records de quan es batia a l'era, a la dècada dels 40. Són els records, incomplets i difusos, d'un nen de Barcelona que passava l'estiu a casa els oncles, pagesos dels Prats de Rei, terra de blat i ordi. El perill de fer panada, entrar batuda, lligar els estaquirots, estendre garbes , enganxar el corró a la mula, tocar i girar la batuda, dinar escudella, fer la migdiada a l'ombra de la noguera i quan arribava la marinada, ventar, garbellar i ensacar. I l'endemà sant tornem-hi!. Les batudes eren molt importants: la culminació de la feina de tot l'any i el principal suport econòmic de la família.

LLEGIR MÉS »

La llibertat no s’ha de justificar

Vull ser lliure. CAnts d'esperança

M’he tornat a mirar els meus antics discs de vinil plens de records entranyables, amb totes aquelles cançons folk tan valentes i reivindicatives contra la guerra del Vietnam, contra la discriminació racial, a favor de la llibertat, la pau i els drets humans. La cançó 'Oh Freedoom' m’ha fet pensar en el gran valor de la llibertat. La llibertat és un dret natural, un punt de partida. Solament sent lliures podem triar, i orientar la nostra vida. I això tan clar per a les persones es pot aplicar als pobles. La llibertat d’un poble, o sigui la independència, no s’ha de justificar. Com va dir Salvador Espriu : "Els homes no poden ser sinó són lliures"

LLEGIR MÉS »

El tabac i la llibertat

El tabac i la llibertat

Una ex-alumna em va dir que havia deixat de fumar perquè a classe vaig dir: << Tan bonica com és la llibertat i amb el tabac es perd >>. Com a professor de química, havia explicat que el fum del tabac està format per un quitrà que conté substàncies tòxiques, productores de dependència, irritants i cancerígenes. Feia un experiment amb un “Ducados” aspirant-lo amb un aparell del laboratori que deixava un residu enganxós, pudent i fastigós. Però el que la va convèncer va ser la paraula llibertat. Pels anys 80, el tabac era ben considerat socialment. Ara ja tenim consciència del seus perills però encara hi ha molts nois i noies adolescents que s'hi enganxen.

LLEGIR MÉS »

Alguns records de la mili a Castillejos

Canons. Milícies universitàries. Castillejos, 1954

Els estudiants podíem fer la mili per “Mílicias Universitarias” i vaig passar dos estius segrestat dalt d'una muntanya a Castillejos, obeint instruccions absurdes. La única cosa bona era el paisatge. Vaig compartir campament amb Alfonso Comín, que va ser famós pel seu compromís polític clandestí. Recordo les discussions amb el “cura castrense”. En Comín, amb la seva dialèctica afilada se'l menjava de viu en viu tocant temes socials i de les jerarquies franquistes de l'església. Recordo també una tragèdia. Els d'artilleria de campanya van sortir a passejar els canons sota la pluja amb un tractor que va lliscar per un terraplè arrossegant i aixafant els 8 nois que hi anaven...

LLEGIR MÉS »

De quan fèiem la mili

Tenda. Milícies universitàries.Castillejos_1954

Les Milícies Universitàries, que era la forma de fer la mili de la majoria d'estudiants als anys 50, representaven una esperpèntica pèrdua de temps. Fins i tot des del punt de vista militar era d'una inutilitat escandalosa. No t'ensenyaven a fer la guerra (ni ganes). La instrucció tenia un propòsit estètic. Calia aprendre a marcar el pas, “firmes”, “descanso” ... per després manar-ho fer als reclutes. Ens destinaven a Artilleria Antiaèria, però els canons destinats a la nostra instrucció eren restes de la Segona Guerra Mundial. Ara m'il·lusiona una Catalunya independent lliure d'exèrcit i forces armades

LLEGIR MÉS »

La papereta de la consulta

Consulta Catalunya 2014

Avui m'ha arribat la papereta per votar el 9N. Tinc 81 anys i mai he pogut demanar amb un vot la independència de la meva pàtria. Ni ho van poder fer els meus pares ni els meus avis com els hauria agradat. Sempre semblava una utopia irrealitzable. No sé com acabarà la cosa . Em dol que es prohibeixi un acte tan democràtic com un referèndum. Quants conflictes territorials s'haurien evitat amb un simple referèndum? Vull ser optimista i penso que un dia o altre les persones seran més importants que les lleis antigues i els drets de conquesta.

LLEGIR MÉS »

És dur ser català

Barcelona, 11 de setembre de 2014

Això és el que pensava aquest 11 de setembre, dret, suat, amb samarreta groga i suportant als meus 81 anys el sol ardent i la calor humida d’estiu a Barcelona, per participar en la grandiosa senyera humana en forma de V. I vaig recordar aquells anys de la meva infància quan Catalunya era “el Nordeste Peninsular”.i el català una “lengua vernácula”, que no era present enlloc i ni tan sols podies aprendre a escriure-la. Però miro al meu voltant i l’espectacle m’emociona. La gent ve somrient amb la il·lusió a la cara. Veig els meus nets amb l’estelada. Em sento cofoi de pertànyer a un poble capaç de mobilitzar-se pacíficament, per la llibertat i la democràcia.

LLEGIR MÉS »

La Minuta

La Minuta

La Minuta era la meva amiga, amb qui vaig compartir jocs i enyorament quan tenia cinc anys. Tenia un cabàs per dormir a la llar de foc. Era una estampa idíl·lica: gat i gos dormint junts. Va tenir petits i em feien molta il·lusió. Un dia vam sentir uns lladrucs esgarrifosos. La gosseta ensenyant les dents feia front al porc immensament més gros, que s'havia escapat. Però no els va poder salvar dels humans que li van prendre els cadells. Va sortir plorant i olorant per tot arreu fins que va trobar on estaven enterrats. Vaig quedar molt trist, em semblava que l'àvia i la tia havien fet una cosa molt lletja. Han passat 75 anys ...

LLEGIR MÉS »

L’institut que no es va dir “Príncipes de España”

Institut Olorda, Sant Feliu de LLobregat

Em venen a la memòria records de quan Joan Carles I era el “Príncipe de España” i seguia Franco dòcilment en els actes oficials. L’any 1972 jo vivia a Sant Feliu de Llobregat i era director de l’institut de batxillerat. —Hem decidit posar a l’institut el nom de “Príncipes de España” i demanarem als prínceps que vinguin a inaugurar-lo, serà una gran festa a Sant Feliu. Em va agafar de sorpresa. —No em sembla un nom seriós per a un institut. Les relacions amb l’ajuntament es van espatllar. Però el nom no es va posar i els prínceps no van venir.

LLEGIR MÉS »

Uns consells mèdics molt antics, però actuals

A Cal Metge Vell, on hi havien viscut el meu besavi i el meu rebesavi, metges del poble, hi havia llibres de medicina molt antics, alguns fins i tot escrits en llatí i relligats amb pell. Fullejant-los d'adolescent, vaig descobrir-hi un escrit fet a mà del meu besavi, Era una poesia titulada “Consejos para una vida sana” d'abans del 1800. Me la vaig aprendre de memòria i sorprèn que doni consells tan útils encara..El millor és: “poco encierro, mucho trato i continua ocupación”. Els qui estem jubilats i tenim una certa edat l'hauríem d'adoptar com a lema.

LLEGIR MÉS »