La Guerra s'havia acabat. El gran manaire va ordenar que a casa nostra qui parlés la seva llengua seria castigat. I nosaltres, jo per exemple, que de castellà en sabia ben poc, ens esforçàvem per fer-nos entendre. El manament del dictador va donar lloc a situacions i fets ben jocosos. Gent molt gran, que en sa vida havia sentit parlar un mot castellà, s'esgarrifava i de vegades feien el mut. Amb tot, el manaire no va aconseguir que la nostra llengua desaparegués.

La teulada donava el terrat dels veïns, però una paret bastant alta ens separava. Varem lligar la corda a la cadira i jo que era molt trapella m'hi vaig asseure. Els nens estiraren i com si fos un ocell, vaig volar fins al seu terrat. I desprès ho va fer el meu germà. La mare estranyada de tanta quietud va sortir al pati, i va tenir un ensurt molt gros al no trobar-nos... Els nens no veuen el perill. Sempre hauríem de ser intrèpids ...

La veritat és que impressiona tenir 80 anys. Quan era nano una persona de 80 anys em semblava un ésser exòtic. I ara que sóc jo qui els té em sento el mateix d’abans. Però ho sóc el mateix d’abans? El mirall em diu que no, però no em refereixo a això. Abans ho tenia tot més clar: les coses eren blanques o negres, s’hi havia d’estar a favor o en contra... ara m’he tornat més dubitatiu, veig el món més complex, més polièdric. És això l’experiència? Mirant les fotos de fills i nets, penso que són ells la millor jugada, la que dona més goig.

En Jesús es guanyava la vida fent de drapaire, no sabia llegir ni escriure, però feia els comptes més ràpid que una calculadora, feia els diners que volia, ensarronant a qui podia molt tranquil·lament. Un dia es va presentar amb la seva amant, la va conèixer durant la Guerra. En Jesús va passar per aquest planeta, sense fer molt soroll, sense pena ni gloria. Va viure a la seva manera, va ser feliç i lliure, fent tot el que li agradava sense immutar-se a pensar si ho feia bé o malament...

Si et portes bé -em deia el pare- el darrer dia de festa et portaré a la fira. Hi havia l’envelat, el pare em deixava treure el cap per la porta per què em fes una idea de la sumptuositat que hi havia en aquell gran saló de ball. Després a una sessió de putxinel·lis i en sortir em pujaven als “caballitos” esperant el moment de que s’apaguessin totes les llums del poble per donar pas a l’exhibició dels focs d’artifici.

Ens asseiem al voltant d'una taula i jugàvem al Palé . Ens ho passàvem molt bé. El meu avi passejava per allà a la vora nostra vestit amb una mena de jaqueta d'estiu blanca i quan sentia que els seus néts anomenaven carrers de Madrid arrufava el nas. No ens renyava, però tots quatre notàvem que s'impacientava i que el disgustava el nostre joc. És un record de l'època franquista i del meu avi, català fins a la moll dels óssos. Es comprèn molt bé que aquest joc el disgustés.

Feia dies que preparàvem una acampada al Montseny. La tenda reposava tranquil·lament vora la porta, la roba, el menjar i els sacs per dormir que no eren com ara (la mare feia unes fundes amb llençols vells on al arribar al lloc els omplíem de palla). De sobte sentim una gran cridòria: han cremat l'església! . El meu germà i jo no enteníem res de res. Els grans varen optar per no sortir, nosaltres cridàvem que volíem anar a la acampada. Va passar gent forastera i cridaven: Ha esclatat la guerra!

Diria que va ser l’any 52 quan es va estendre per Barcelona, la moda del bolet. Era una massa gelatinosa, rodona i prima que flotava sobre un líquid marronós. Es creia que donava energia i que anava bé per a moltes malalties. Si l’anaves alimentant amb te ensucrat creixia, i es podia separar i donar. Així es va crear una xarxa solidària entre parents, amics i veïns que va difondre el bolet per tot Barcelona. Jo, que tenia esperit investigador, en vaig tenir cura un quan temps...

A Sant Cugat hi havia una clínica molt fantasma. Quinze dies de dejuni, només tisanes, el segon dia començo a orinar fang. Em diuen que són les pedres que es desfan. Estava molt dèbil. Sentia el meu cos com si es buidés. M’estiro i vaig veure un túnel, una gran resplendor al fons i vaig tenir una dolça sensació. Em van retornar. El dolor va desaparèixer. Quan arribi el dia de volar al Més Enllà, no sentiré la mateixa dolçor ...

Uns nebots ens van convidar a berenar de peixet fregit a Mataró. Un paisatge idíl·lic ens va embolcallar donant-nos la benvinguda a un petit bar calat sobre la sorra mateix i amb un encís meravellós. De cop un 'cometa' va creuar el cel. Heu vist?, cridà algú. Sí, són les llàgrimes de Sant Llorenç. Avui és els seu dia. La nostra mirada no s’apartava del firmament. Un profund agraïment va quedar imprès dins nostre: viure uns bells moments plens d’amor no es troba cada dia.

Una galleda i 1 pesseta era tot el que feia falta per tenir una bona nevera. Ah! i les cames lleugeres per arribar a la Plaça de Vendre, on hi havia la màquina de fer gel, situada al soterrani, al menys a Sabadell. Sempre hi havia cua esperant que l’aigua convertida en barres de gel sortís ben recte de la màquina. De passada, ja s’entrava a la lleteria per agafar el sifó que tindria l’honor de refredar-se dins la galleda que feia de nevera...

Tots els papers vells que arreplegàvem eren gelosament guardats, esperant el moment de sentir la trompeta del "drapaire" anunciant el seu pas per davant de casa nostra. El dia que hi havia més sort, generalment un diumenge, passava l'home que comprava pells de conill. Eren més ben pagades que els papers. El que fèiem la canalla dels anys 50, allò sí que era reciclatge!