Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Amb el temps es va formar un bon equip, venien uns joves i els parlaven de les excel·lències de la vida macrobiòtica, i de veritat, la gent es trobava més bé de les seves dolences. Jo era un bon exemple doncs estava mol grassa i em vaig aprimar 15 kg i mai més vaig engreixar-me.
Els meus fills eren petits, i no recordo com va ser que es va organitzar una acampada a un poble deshabitat. Crec que es deia ” Can Caterina”. El cas és que m’hi vaig engrescar i vaig anar-hi amb els dos fills, dos hàmsters i les seves gàbies, que també varem venir amb nosaltres.
Varem plantar les tendes amb l’ajuda de tots. Eren un jovent molt dinàmic i acollidor. El poble era encantador, un riu amb les agües cristallines com mai jo havia vist, i estava farcit de crancs i peixos petits que corrien alegres sense que ningú els amoïnes. La veritat mi trobava feliç i els meus fills estaven encantats i contens.
L’únic que fallava era precisament el menjar, doncs cada dia hi havia el mateix arròs integral i algues kumbu. Els nens varen començar a protestar, farts de menjar sempre el mateix i jo ho vaig comentar a la cuinera però els responsables van dir-me que no tenien res més. Ho vaig parlar amb els nens i arrufant el nas em van demanar una mica de pa amb tomàquet. La petició va ser denegada…
Una nit, feia molta calor i jo no podia dormir. Sense fer soroll vaig sortir de la tenda per anar a fer un tomb quan vaig sentir rialles i molta xerinola. A poc a poc, m’hi vaig apropar i quina va ser la meva sorpresa! Sota el cel estrellat i vora un pi grandiós, hi havia una taula plena de llesques de pa amb tomàquet i uns bons trossos de pernil, xoriço i costelles a la brasa i fins i tot un pop amb allioli. Tots els responsables de l’acampada estaven allà, gaudint de tot allò que segons ells era prohibit!.
Sempre he tingut odi a les injustícies, i per mi allò va ser una gran injustícia i sobretot un engany. No em vaig poder aguantar i em vaig plantar davant de tots. Ni recordo el que els vaig dir. Suposo que de tot, menys guapos.
Aquell dia els nens varen menjar pa amb tomàquet i pernil i per la nit, entre tots, amb unes galledes i una llanterna, vam anar a pescar crans i peixos. Per dinar varem fer una gran paella amb tots els ingredients. Em demanaren perdó per la seva mala conducta, i em van dir que els havia donat una bona lliçó.
Pel mati organitzaren una excursió de tot el dia. Els nens tenien les seves gàbies a l’ombra, però quan varem arribar per la tarda el sol havia fet la volta i les ratetes estaven fregides totes dues. Desprès dels plors i el disgust i d’aprendre una altra lliçó, les varem enterrar dignament…
Jo penso, que amb a tots els malentesos i amb la poca experiència de tots plegats, l’acampada ens va servir per unir-nos molt més, i ens va fer entendre que cal procurar anar sempre amb la veritat per davant i no vendre una cosa que tu no segueixes.
Els meus fills, encara ara de grans, sempre recorden amb il·lusió l’ acampada que vam viure en un poble abandonat. Ningú en recorda el nom… I mireu que hi he pensat…
