Valenta com una estrangera

Per les festes de la Mercè, les curses de braus a Barcelona, eren molt esperades, tenien nom. A mi, m’han agradat sempre aquests espectacles. Era jove i em feia molta il·lusió veure’n alguna. Un company de feina em va convidar un dissabte per la tarda per anar a veure’n una. El meu entusiasme fou molt gran. I vaig posar la màxima atenció al vestit per assistir amb alegria a aquesta festa. Amb el meu amic, vam quedar que ens trobaríem davant del “Sol i Ombra” . Si arribes abans que jo, va dir-me, seus en alguna taula i m’esperes, que no trigaré.

Amb una faldilla blanca i una camisa de ratlles blaves me’n vaig anar molt contenta al “Sol i ombra”. Els meus bastons no li treien il·lusió a la meva tarda de braus. Mancava encara una bona estona per començar la cursa. Les taules del cafè omplien tota la vorera i totes ocupades per els espectadors. Allà en un raconet en vaig veure una que semblava ocupada per una sola Sra. M’hi vaig atansar i amb un gest li vaig demanar permís per seure. Amb un gest també em va fer que seies. Imagino que accedí al veure els bastons, i ves per on, això va picar el meu amor propi. Vaig seure doncs amb ganes de fer-me l’antipàtica i de no dir res. Amb tants turistes com hi havia, bé en podia ser jo una més. Van aparèixer dos senyors al cap d’una estona. Van saludar a la Sra. I van seure. Un d’ells li va preguntar a la Sra. Qui és aquesta? No ho sé, suposo que alguna turista- va dir.

Aquesta resposta en va fer venir ganes de fer-me la turista de bo de bo, i de veritat que em vaig fer ben be la “sueca”. Els dos senyors van començar a preguntar-me en diferents idiomes, la meva nacionalitat. Jo muda que muda i fent veure que no els entenia de res. Va venir el cambrer i al posar-los el cafè,  li’n va caure una gota sobre la meva blanca faldilla. El bon home estava confós i no sabia què dir. Amb gestos va fer palès el seu sentiment per la poca traça al servir. Un dels senyors li va dir: No es molesti, crec que és sueca o danesa, per què no entén res de res. L’home se’n va anar pensarós. Aleshores la Sra. Va comentar: Ves a saber d’on serà aquesta noia i mireu com va, amb bastons i tot.! Aquestes estrangeres s’atreveixen a tot, no els para res. Aquí una noia invàlida es tanca a casa seva procurant que ningú la vegi!. Els estrangers sons sens dubte més oberts més valents…..

Unes ganes boges de riure ballaven dins meu. Demanava a Déu amb tot la picardia, que no comparegués el meu amic. La seva presència ho hauria malbaratat tot.

Em va saber greu la trampa, però em sentia ufana de ser espanyola i de ser segons la Sra. “Valenta com una estrangera”.