Inici » Pàgines d'estudi » Una porta que s’obrí al món

Una porta que s’obrí al món

Una porta al mónTindria uns set o vuit anys, menuda escarransida i molt poca mobilitat als seus gestos. La petita Maria era minusvàlida. Cada dia quan les seves tres germanes partien vers l’escola, ella es quedava plorant, feta un paquetet petit i angoixós. Raconada en un angle del portal, esperava veure passar la mestre de l’escola, que arribava en tren, acompanyada de totes les deixebles que per el camí de l’estació a l’escola se li unien joioses i alegres.

En aquell temps les mestres de les escoles nacionals, eren de fora del poble. Moltes d’elles venien amb el tren, per arribar al seus destí laboral just a l’hora de començar les lliçons. Eren les nou del mati. La Maria, es desvetllava del seu disgust, quan sentia la xerinola que feien les nenes al vol de la mestre que les agomboiava camí de l’escola. Jo també vull venir, cridava la Maria amb totes les seves forces, per què no em volen? Acabava somicant.

I passaven els dies sempre amb la mateixa cançó. La Maria es quedava a casa fent la seva, entretenint el seu temps amb quatre pots i quatre draps, joguines que per ella, no li resolien el problema, ella volia anar a l’escola. Li deien que a l’escola s’hi anava a aprendre, i que això no era per ella.

Un dia, però, la mestra, cansada potser de sentir sempre el mateix, o potser compadida d’aquell infant tan desitjós d’anar a l’escola, que en un rapte d’enteniment va dir. Be, vols venir a l’escola? Doncs apa, vine! I se la va posar al coll i li posa un lloc a l’aula. Els ulls de la petita Maria brillaven d’una manera molt intensa. Per fi, anava a l’escola.

Van ser els primers passos per què la Maria sortís d’aquell món petit i brut, en que la mantenien amb l’excusa de que la seva limitació podia esdevenir contagiosa. Una forma senzilla i normal que li va obrir les portes a un món fins aleshores desconegut per ella, però no per menys desitjat, ja que ella intuïa que al seu entorn hi havia quelcom més que passivitat i acceptació. Poc podia pensar aquella bona mestra, Na. Margarida, que un gest tant espontani i senzill va fer de la Maria, d’un grapat d’ossos mal formats i malgirbats, un persona ferma amb una capacitat normal i que va saber guanyar-se un lloc a la vida per viure, un dia a dia normal i corrent. Ara, potser això no seria així, però vuitanta anys enrere les coses eren molt diferents.  La gran ignorància que planava a l’àmbit , en que es vivia no permetia que les persones amb voluntat, desenvolupessin la seva natural capacitat.

Ja podeu imaginar el goig tan gran que sentí aquell dia la Maria. Anar a l’escola…Tot un món desconegut davant ella, omplint el seu cor de desigs i ganes de saber. Déu vetlla sempre per els desvalguts, i aquell dia posà un àngel amb la Maria per donar-li la oportunitat de realitzar-se plenament.

Article original, publicat al blog personal de l’autora.
Gràcies Júlia per compartir-lo al nostre blog 

Sobre Júlia Martínez

(1923-2017 Era resident a Mollet)Sóc la Júlia Martínez i Mundet, que acaba de acomplir els 90 anys, visc a Mollet i ja fa 30 anys que gaudeixo de la meva ben merescuda jubilació. Vaig treballar 41 anys com a oficinista en una empresa de curtició de pell per a calçat de Mollet. Soc minusvàlida en grau alt, però això no ha estat mai impediment per a fer de la meva avida un goig diari. Dels anys 60 als 90, vaig formar part de la Fraternitat cristiana de malalts i minusvàlids de Barcelona i comarques. Ara reparteixo el meu temps en fer jerseis de mitja, ganxet, punt de creu, puntes a coixí, l'ordinador...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *