Un tros de fusta

avió de joguina

Fa goig veure com una gran majoria de nens i nenes (no tots malauradament) tenen joguines electròniques. Veient-los, la memòria em fa “marxa enrere” i em porta al temps de post-guerra, de quan hi havia poques il·lusions, molta por i pocs mitjans econòmics.

Recordo que com molts nens,  jo jugava amb un tros de fusta… un tros de fusta que podia ser un tren, un avió, un vaixell… depenia de la imaginació i de a què jugàvem.

Quan em van regalar un avió de llauna, li vaig donar el meu tros de fusta al meu veí Marcelino, doncs el seu havia servit per a fer foc un dia de molt fred.  Passat un dies, vaig canviar-li l’avió pel tros de fusta. Els meus pares, no es van enfadar pel canvi. Vaig sentir com deien que el pare del Marcelino feia massa viatges a la taverna mentre la seva dona anava a fer feines per les cases i ell, no treballava.

Un dia van anar-se’n del barri, sense dir res a ningú i mai més ja no vaig veure el meu amic Marcelino.

Sobre Miquel Pubill

M´agrada escriure el que em passa pel cap... dibuixar, pintar...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada