Inici » Pàgines d'oficis i de feina » Un personatge estrafolari

Un personatge estrafolari

Roda de carroEn Jesús vivia unes portes més amunt de casa, era un home gros, llardós i fastigós ‘físicament’. La seva indumentària, pantaló d’un to blavenc aguantats sota la  seva gran panxa, —tenies la impressió de que d’un moment a l’altre li lliscarien cames avall—, una camisa fosca i gorra negra. Es guanyava la vida fent de drapaire, no sabia llegir ni escriure, però feia els comptes més ràpid que una calculadora. Tenia una visió extraordinària de comprar i vendre, feia els diners que volia, era un gran comerciant a la seva manera, ensarronant a qui podia molt tranquil·lament.

Estava casat amb la Roseta. També era grossa i feixuga però molt tova i de bona fe. La seva veu era dolça i tendre i sempre portava un davantal rallat. Tenien dues filles, la Rosa i l’Adela.

El tal Jesús, un bon dia, es va presentar amb la seva amant, la va conèixer durant la guerra, era gallega, baixeta i molt llampant. Recordo el dia que la va portar a casa seva, va passar pel carrer abraçant-la tot satisfet, totes les veïnes el xiulaven i l’escridassaven dient-li de tot (el nostre barri en aquells temps era com una gran família). Ell anava caminant desafiant a tot el veïnat amb el cap ben alt. Per ell, era una arribada triomfal. La dona es deia Rafaela. Van viure tots a la mateixa casa, —la Roseta ho acceptava tot— . Amb el pas del temps va néixer un nen i li van dir Jesús com el seu pare. El veïnat es va anar acostumant a veure la Rafaela, que no era pas mala dona. Aquesta dona tan llampant, amb el temps es va anar aflaquint, perdent tota la seva gracia. Sempre tenia fred, a l’estiu anava tapada com si fos un cru hivern.

En Jesús, com tots, tenia les seves coses bones i no tan bones, si algú pesava gana, ell li portava menjar i el que li fes falta. Com a eina de treball, tenia un carro i un burro i si podia fer un favor, el feia sense cap mena d’interès. Jo m’havia trencat la cama i la portava enguixada, havia d’anar a la clínica i no podíem anar-hi en taxi perquè no disposàvem de diners. Doncs ell va venir amb el carro i el burro i em va pujar dalt del carro. Jo al·lucinava, anàvem pel centre de Barcelona, va ser una extraordinària aventura, anava embadalida admirant tot el meu entorn, com si fos quelcom meravellós. Ell m’anava explicant pels carres que passàvem, —jo no havia sortit mai del meu barri de San Andreu— mentre anava dient: “Aviat arribarem i et trauran aquesta ferralla, quin acudit empresonar una cama a qui dintre que no pot ni respirar!.”

La Rafaela, un bon dia, va Volar al mes Enllà, tot dient adéu aquests món que tant fred li havia fet passar. També va volar la Roseta amb l’esperança que l’altre món seria millor. El pobre Jesús es va quedar sense cap dona. No va trigar pas massa a trobar-ne una altre. Les filles eren grans i no la van voler a casa. Ell no es va immutar, li va fer una cabanya en un descampat que hi havia més amunt de casa seva, on ell guardava tota la ferralla. Ells dos vivien con si estiguessin en una masia, tenien conills, gallines, gossos gats i moltes flors a la porta de la cabanya —en aquells temps estava tot permès—. Ell seguia fastigós i gruixut, fins que va arribar un dia que va explotar, deixant aquest món amb molta recança.

El fill, amb els diners del seu pare, va muntar un xiringuito, li deien la Cabanya del tio Jesús i més endavant un restaurant, l’All i Oli. Havia heretat ser negociant com el seu pare, però més refinat.

En Jesús va passar per aquest planeta, sense fer molt soroll, sense pena ni gloria. Va viure a la seva manera, va ser feliç i lliure, fent tot el que li agradava sense immutar-se a pensar si ho feia bé o malament…

Sobre Mercè Cardona

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *